Des de fa uns dies volto més per Vilapicina des dels mapes a causa de les vacances. No ho lamento, doncs és una forma de conceptualitzar el terreny i ser més precís en delimitar les seves fronteres, així com a l’explicació del seu creixement a través de les dècades.
Dic tot això perquè sóc força conscient de donar molts tombs sobre els camins d’aquest entorn. A Vilapicina, el nucli clau de la trilogia de l’hostal de Can n’Artés, amb el santuari i Can Basté connectats pel pont, cirereta de tot el conjunt. En breu hauré de disseccionar cada element d’aquesta trinitat, però avui només m’interessen per ser la palanca des d’on s’activarà part de l’evolució d’aquest antic sector de Sant Andreu.
Durant la segona meitat del segle XIX es conjugaren dos factors. Sant Andreu del Palomar aspira a urbanitzar millor els seus propis enllaços, quelcom també profitós dins del clima de futura agregació a Barcelona dels coneguts com els Pobles del Pla. La creació del passeig de Santa Eulàlia, Fabra i Puig, per a trenar el centre d’aquest poble gran amb la seva perifèria d’Horta és un exemple meridià, que de totes maneres també mostra determinats límits, doncs la seva línia va concloure durant anys i panys on la santíssima trinitat de Vilapicina.
Amb el temps, Fabra i Puig esdevingué la ruta de Sant Andreu a Horta, però fins aquells anys setanta del vuit-cents la lògica antiga emmarcava el seu inici rere el pont de Vilapicina, on el carrer de Santa Eulàlia, l’actual de Vilapicina, s’enlairava a la confluència amb el camí de Sant Iscle.
Era on tenia la seva finca Pere Pous, propietari de Can Basté. Com és comprensible, les seves possessions eren molt més extenses i entengué com aquests processos urbanitzadors eren perfectes per a revalorar-les. Fou així com, l’any 1868, proposà una quadrícula de cardo i decumanus just a sota del carrer de Santa Eulàlia/Vilapicina. La seva idea era crear vies amb un ample de vuit metres d’ample i vorera d’un metre i vint centímetres. Una artèria fonamental envers Can Sitjà, avui en dia Virrei Amat, seria el fabulós carrer dels Amics, amb principi o final a una plaça, a la qual s’accedeix un cop creues Amílcar, l’altre pilar dels carrers d’aquest projecte.
L’àgora, ho direm perquè mostra unes intencions, és la de Santa Eulàlia i aleshores mirava sense gaire obstacles el rovell de l’ou de Vilapicina i la casa de Pere Pous, amo i senyor.
Estendre Amílcar, batejada fins 1907 com passeig Nacional, propiciava una ruta envers la muntanya, tota ella confí entre Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. Tot i així, la seva progressió no fou tan veloç com un pot fantasiejar. Un mapa de 1903 la clou a la riera d’Horta, sense pujar cap al Guinardó, on la plaça Catalana, la seva conjunció, encara havia de realitzar-se.
Allò ampul·lós de Nacional per Amílcar s’engalta amb la ideologia de Pere Pous, amb tota probabilitat un patriota de tendència progressista. La plaça de Santa Eulàlia pogué dir-se –no ho puc afirmar al 100%– de l’Aliança de la Victòria, i allò dels Amics té un bonic aire de fraternitat o picar d’anar fins a Can Sitjà. Més enllà d’aquest bon veïnatge, aquesta urbanització finisecular es vinculava a Can Basté i al Santuari de Vilapicina, un altre bon exemple per a comprendre com la zona creixia, doncs l’any 1885 se’l jutjà petit per a acollir tants fidels, aprovant-se l’erecció d’un nou temple.
Cinc anys més tard, el 1890, intervingueren altres terratinents com el marqués de Castellbell i Baltasar de Casanovas. Ambdós volien un enllaç del nou passeig de Santa Eulàlia amb l’homònim i més antic carrer. Potser, a més de lucrar-se, ambicionaven una unió encara més pròspera mitjançant el triomf del tramvia en aquesta fusió de camins, sempre envers Horta i confluents amb la fletxa d’Amílcar per a encaixar millor tots els eixos.
Als planisferis o vistes sempre es veu un carrer paral·lel al de Vilapicina. Li faré més cas les properes setmanes, doncs conté moltes respostes. Parlo de Mare de Déu de les Neus, considerada –en un document de 1850– com un camí de segon ordre. Allò significatiu és la data, sobretot pel que fa a la configuració urbanística del barri i al seu cos intern, modulat per tots aquests latifundistes, doncs Baltasar de Casanovas era hereu de la grandíssima Micaela Borràs de Peguera, mare d’un bon tros del Camp de l’Arpa i ben obsequiosa amb el seu cunyat, regalant-li hectàrees del Baix Guinardó a la nostra protagonista.
El mapa de 1925 és molt inútil, perquè es fixa més en la vies que en les construccions, i així és com de la plaça de Santa Eulàlia, Nacional en aquell instant primoriverista i/o pel passat designat per Pere Pous, fins a la Catalana no hi hagués gaire finques, com si la urbanització fos nul·la, quelcom fals, doncs durant els anys vint els voltants de Vilapicina i la riera d’Horta es consolidaren entre immobles residencials i nous carrers.
Pel debut de tot aquest entramat, Pere Pous preveia vivendes per a les classes menys acomodades. Això em vola el cap fins a preguntar-me el perquè dels Amics. Abans he deixat caure la hipòtesi d’un bon veïnatge amb els Castellbell de Can Sitjà. L’Odònom podria referir-se a l’esperit del Sexenni Revolucionari des d’aquesta solidaritat amb els treballadors, amb colofó posterior per un bloc nascut de la Llei Salmón de 1935 per a facilitar l’accés a l’habitatge i així fer créixer la classe mitja.
Alguna vegada he explicat com aquesta legislació del bienni conservador de la Segona República provoca la paradoxa de ser acceptada pel Franquisme, obstinat durant la primera postguerra en polítiques de vivenda, continuadores a la seva manera de la Llei Salmón, causa de la supervivència de les seves plaques a Barcelona, algunes d’elles extirpades durant el mandat d’Ada Colau.
Aquest edifici obre el pas cap a una altra parcel·la, més definida els darrers decennis per les transformacions derivades de Virrei Amat i la desindustrialització. Ambdós matisos complementarien la geografia de la Vilapicina contemporània. La dels albors era molt més reduïda, arquetípica de masies i sendes essencials. Si he insistit en tots aquests tiralínies és per poder navegar més lliures per aquest laberint ordenat, del que no he descobert tots els seus secrets.
Catalunya Plural, 2024 
