Tots són de Podemos

Va xocar veure al cap de l’oposició, president del Partit Popular, pujat al faristol del Congrés defensant la que va ser ministra d’Igualtat, Irene Montero, i acusant a Pedro Sánchez d’agreujar a Podemos per acontentar a Yolanda Díaz en la seva lluita pel liderar l’espai del canvi. A la tribuna, l’exministra somreia. En un altre moment, durant el debat d’investidura de Pedro Sánchez, el polític gallec va afirmar: “Senyories de Podemos, per descomptat que no trobaran ni un aliat… Els desitjo sort, insisteixin per un ministeri o dos, Sí que es Pot”.

Tot això no significa que de sobte Don Alberto s’hagi tornat extremadament cortès i piadós, sinó que respon a una estratègia que té molt a veure amb intentar desmobilitzar a un segment electoral que està entre Podemos, Sumar i m’atreviria a dir que el PSOE. Habitualment, en aquest país, la indignació davant de la injustícia s’ha expressat en forma d’abstenció, per la qual cosa és esperable que el desig del PP no sigui tant atreure a votants d’aquest nínxol electoral —perquè sap que és extremadament difícil—, sinó portar la lluita partidista al centre de la discussió, ja que en aquest país resulta desmobilitzador. Núñez Feijóo sap que unes eleccions amb una alta abstenció el beneficien, i juga amb això… i amb les eleccions europees de fons.

És divertit, en certa manera, veure a algú tan de dretes fer un exercici de corporativisme amb algú que ha estat la seva pedra a la sabata, tant en seu parlamentària com fora, però l’objectiu no és cap altre que allunyar aquest electorat tant d’uns partits com d’uns altres, dins de l’òrbita de l’esquerra, per a què optin per l’abstenció. No obstant això, existeix una altra manera de tractar d’abstenir l’electorat, que és acostant-se, precisament, a aquest electorat per a absorbir-lo.

Això es plasma en l’estratègia que segueix Esquerra Republicana de Catalunya amb Podemos. El festeig, en realitat, ve de lluny, i gairebé sempre ha tingut a Rufián com a protagonista. El polític de Santa Coloma, membre de la plataforma Súmate, formada per independentistes castellanoparlants, ha estat el més ferm defensor de la ministra Montero en tot aquest cicle electoral inciat a les passades eleccions municipals. De fet ha estat, m’atreviria a dir, un actor més dins d’aquells que han denunciat la injustícia amb el tracte rebut per la dirigent de Podemos. I no només això, sinó que, a més, les picades d’ullet han estat continuades, com per exemple la foto amb Pablo Iglesias i els missatges de cortesia intercanviats a les xarxes, i la sintonia demostrada en alguns episodis de l’anterior legislatura, com va ser el cas de la (quasi fallida) votació de la reforma electoral, on ERC va votar en contra i Podemos va pressionar fins al final; o la de la llei mordassa, amb resultats encara pitjors, ja que la reforma va quedar en un calaix en votar ERC en contra, al costat de Bildu, essent Pablo Iglesias la veu de la consciència de la coalició donant la raó als primers.

S’ha arribat a afirmar que la sintonia entre grups parlamentaris al Congrés era major que la que hi havia entre els propis grups que conformen l’extint grup confederal. És normal, d’altra banda, ja que el propi Rufian és un perfil creat amb el propòsit d’arrossegar aquest segment electoral que no se sent identificat amb el sentir més catalanista dins de la pròpia ERC, però que compra l’enfant terrible i un discurs impugnatori de les estructures d’Estat. És a dir, que en aquest sentit Podemos i ERC tenen un electorat frontera –que va viure el 15M i que continua pensant que fan falta canvis profunds, castellanoparlants de grans nuclis urbans—. Per tant, la pretensió no és tant allunyar el seu electorat, sinó intentar quedar-se amb certs sectors compartits entre Sumar i Podemos descontents i emportar-se les engrunes del que quedi del segon.

Sí, dic les engrunes, perquè l’aposta serà quedar-se amb l’espai a Catalunya. La llavor ja està plantada, i el mateix Pablo Iglesias s’ha encarregat d’acostar Catalunya a aquestes posicions donant pàtina de true left a ERC. No sols això, sinó que ERC és un partit processista, és a dir, un partit que en l’última dècada s’ha construït com un artefacte electoral l’únic propòsit del qual és ‘el poder pel poder’ en una competició insomne amb Junts per veure qui és més independentista; és un partit vertical, on ha prevalgut la selecció negativa i que ha fet del greuge i de la sentimentalitat l’eix central discursiu per a confrontar-se presumptament amb l’Estat, però en realitat amb Junts. No els sona al podemisme d’aquests ‘últims temps’?

Fa mesos que es veu a venir aquesta deriva processista en el que va ser el partit del ‘Sí que es pot’. El que no veu a venir Pablo Iglesias és que ERC no és Gabriel Rufián, sinó un sector molt més conservador que és el que li permet una certa posició de preeminència en les eleccions autonòmiques i que, a més, en el cas d’anar plegats, sempre seria des d’una posició de subalternitat en una lògica a més a més,  de dir una cosa, fer la contrària i seguir com sempre, que és el que ha estat el processisme, tot i que s’hauria de veure quina quantitat d’electorat podria arrossegar. Mal servei fa a la militància d’aquest espai, que si alguna cosa té és un gen anti-processista és a dir, que sempre s’ha oposat a dir una cosa i fer la contrària i que per a ells guanyar eleccions, la màquina de la guerra electoral, ha estat per a transformar en profunditat l’Estat i no per a mantenir posicions de partit, com veiem de manera nítida a ERC i com està succeint també amb Podemos.

Aquest testimoni, amb totes les seves dificultats orgàniques i possiblement comunicatives, continua estant a Sumar i, a Catalunya, a En Comú Podem, molt més honestos en els seus objectius, per la qual cosa qualsevol que desitgi continuar amb l’esperit del 15M que no es deixi seduir pels cants de sirena processistes que, lluny de transformar, només pretenen mantenir polaritzant, fent créixer la crispació i minvant l’espai del canvi a costa de la supervivència. Ja se sap, tots són de Podemos, però a l’hora de la veritat uns ho són més que uns altres.