Podemos: com destruir una esperança en 10 anys

Aquest dimecres, 17 de gener, es compleix el desè aniversari de l’acte considerat fundacional de Podemos al Teatro del Barrio de Lavapiés, a Madrid. Aquell moviment, sorgit de les mobilitzacions del 15-M, va aconseguir aglutinar també esquerres de tradicions molt més antigues i partits sobirans de territoris amb personalitat pròpia. L’organització estava dirigida de forma col·lectiva, amb moltes figures públiques, si bé era indiscutible el lideratge principal, però no únic, de Pablo Iglesias. Podemos va aportar esperança i il·lusió, va sacsejar el mapa polític i va escapçar el bipartidisme. I, com a conseqüència, va generar el primer govern de coalició progressista posterior a la República. Deu anys després, Podemos no ha sabut entendre que, com cantava Dylan, el present d’avui serà el passat demà, i que en l’actualitat els temps canvien de forma més accelerada que mai. Iglesias no ha estat capaç d’assimilar que ara corresponia a Podemos sacrificar sigles i sentiment identitari com abans havien fet, de bon grat uns, forçats per les circumstàncies d’altres, militants de partits d’esquerres amb molts anys d’història. Iglesias viu el desè aniversari de l’organització que va impulsar i que se li ha anat desfent entre les mans, negant-se a assumir que ara és el moment de Sumar, com abans havia estat el de Podemos. Tampoc ha interioritzat que abandonar la primera línia política implica no criticar constantment els dirigents actuals i no tutelar de forma asfixiant als que encara li són fidels. En els trencaments polítics es barregen sovint qüestions de fons i incompatibilitats personals: a partir d’aquí, davant de la ruptura del diàleg, és fàcil deduir que tots els actors tenen una part de responsabilitat; però alguns en són més responsables que d’altres.

Com ha pogut aquest projecte passar en tan poc temps de generar esperança i ser decisiu en la regeneració de la política a aparèixer com una comunitat tancada en ella mateixa?

La votació del 10 de gener

Després de trencar amb Yolanda Díaz a finals de l’any passat, Podemos necessitava marcar perfil propi. Primer ho va intentar acusant Sumar de complicitat amb Israel però, en comprovar que això no feia forat perquè no tenia la menor credibilitat, va haver de buscar un altre tema. En el ple del Congrés dels Diputats celebrat al Senat el 10 de gener, els cinc vots de Podemos, units als de PP, Vox i UPN, van tombar el Decret-Llei de reforma del subsidi d’atur que incorporava importants millores socials. Economistes de prestigi han demostrat que les explicacions del partit de Ione Belarra són més que discutibles. I les que ha aportat Pablo Iglesias, en un article a l’Ara publicat dissabte, encara més: citar com argument d’autoritat la crítica a Yolanda Díaz que sembla que un dirigent del PSOE va comentar a una periodista és l’expressió màxima de la manca de raons pròpies. Tothom sap que ha estat una votació política per intentar desgastar la vicepresidenta del govern. Un dels fundadors de Podemos, Jaume Asens, ha lamentat el procés de “sectarització” de l’organització que ell va contribuir a crear. El secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco, ha criticat que Podemos fes “funambulisme polític” i “hagi pres com a hostatges els aturats i aturades”. Els diaris de dretes no han dissimulat la seva alegria per una situació que posa en dificultats el govern progressista de coalició. I des de l’independentisme contrari als acords amb el PSOE, Vicent Partal ha sentenciat que “Podem, alliberat ja de Sumar, manté intacta la credibilitat”, mentre “Junts la perd”. És evident que el Govern central ha de modificar la seva estratègia negociadora en una legislatura molt més complicada que l’anterior. Però Podemos ha de pensar que, en política, si els adversaris t’aplaudeixen i la teva gent no t’entén, podria ser que hagis fet alguna cosa malament.

El procés d’autodestrucció de Podemos

Després de decidir passar al Grup Mixt del Congrés sense consultar a la militància, Podemos va sotmetre a votació, a Galícia, els darrers dies de desembre, si calia anar amb Sumar a les eleccions del 18 de febrer. Pablo Iglesias va demanar que es votés en contra de la proposta. El 62% dels inscrits li va fer cas; més del 36%, malgrat la seva recomanació, va optar per la unitat amb Sumar per aconseguir, segons formulava la pregunta de la consulta, “derrotar a Rueda i fer fora el PP de la Xunta de Galicia”. Però Iglesias anava més lluny: va demanar el vot pel BNG. Deixava així sense arguments la candidatura de Podemos. Amb quin missatge es presentaran si el seu màxim referent ha recomanat votar un altre partit?

El mateix dia es coneixia el resultat de l’expedient disciplinari obert per Podem Catalunya a tretze membres de la seva direcció que el mes de juny havien defensat anar en coalició amb Sumar. Tot i que finalment el pacte es va produir, han estat castigats a 9 mesos de suspensió de militància i a 4 anys sense poder optar a càrrecs públics o orgànics. Entre les persones sancionades hi ha la diputada al Parlament, Yolanda López, i regidors i regidores com Lucas Ferro, de Molins de Rei, o Loren Rider, de Sant Feliu de Llobregat. No deixa de ser paradoxal que la sanció per propugnar l’acord amb Sumar es produís de forma simultània a la consulta de Galícia: els dirigents catalans han estat apartats per defensar el mateix que prop del 40% de la militància gallega i el mateix que van acordar el mes de juny el 93% dels membres de Podemos.

Uns dies abans, el partit havia expulsat a la seva única diputada al Parlament d’Astúries, Covadonga Tomé. Podemos queda així fora dels Parlaments català i asturià, uns dels pocs on conservava presència. La crisi és general i generalitzada: molts membres del partit l’han abandonat en els darrers mesos. El candidat a l’alcaldia de Madrid, Roberto Sotomayor, i l’exdiputada Carolina Alonso també s’han donat de baixa; critiquen “la bunkerització” de la direcció, i afirmen que “és impossible ser ni tan sols una minoria crítica”. S’afegeixen a Nacho Álvarez, a qui el seu mateix partit va vetar com a ministre, tot i haver estat Secretari d’Estat de Ione Belarra. I al secretari general a la Comunitat de Madrid, Jesús Santos. I a Jessica Albiach, presidenta del grup parlamentari d’En Comú Podem, a la que es va posar entre l’espasa i la paret obligant-la a escollir entre Podem i els Comuns. La llista no acabaria mai. La deriva sectària ve de lluny: cap de les persones que van fundar el partit el 2014 forma part de l’equip que Iglesias dirigeix des de fora, sense estar sotmès a cap control democràtic. I els partits sobiranistes que havien col·laborat amb Podemos s’han anat apartant els darrers anys. Podemos ha completat amb expulsions la seva conversió en força extraparlamentària a Comunitats Autònomes i Ajuntaments que va començar amb la davallada electoral del 28 de maig. Sense l’aparició de Sumar, avui l’espai situat a l’esquerra del PSOE seria irrellevant, i a Espanya governarien PP i Vox.

Les raons de Pablo Iglesias

L’escrit de Pablo Iglesias en el que propugnava no anar amb Sumar a Galícia i demanava el vot al BNG dóna pistes sobre com s’ha degradat el projecte polític inicial. Iglesias, des de la rancúnia acumulada, mostrava quins son els seus únics objectius polítics: perjudicar a Sumar i convertir a Irene Montero en eurodiputada. Demanar el vot pel BNG pot ser una opció legítima, però desautoritza la seva organització gallega. I és que a Iglesias només l’interessen les eleccions europees i, en el cas gallec, conscient que Podemos no obtindrà representació, les bones relacions amb el BNG. Prepara així la seva operació a Catalunya per donar un suport enverinat a ERC que provoca divisió d’opinions dins del partit del president Aragonès. En la visió centralista i jerarquitzada d’Iglesias les organitzacions territorials són simples peces d’escacs al servei d’una estratègia dissenyada des de la capital d’Espanya.

Però Podemos, el 10 de gener, ha anat tan lluny que fins i tot ha complicat la creació del bloc que Iglesias propugna amb ERC, EH Bildu i BNG, que van votar a favor de convalidar el Decret-Llei. El diputat de Bildu, Oskar Matute, que en tant que provinent d’IU coneix les conseqüències de les escissions, va recordar les paraules del dirigent del Maig francès del 68, Daniel Bensaïd, en relació a la necessitat de no confondre’s de trinxera ni d’enemic. En el seu article a l’Ara, Iglesias ha criticat el posicionament d’ERC, Bildu i el BNG, ha pronosticat que l’esquerra abertzale no permetrà a Matute “repetir el paper que va fer” i ha opinat que a ERC “li convé més un Rufián amb les ungles esmolades” que l’actitud constructiva mostrada al Ple del Congrés. Iglesias marca el terreny de joc i deixa ben clar que la possible col·laboració de Podemos amb ERC, Bildu i el BNG s’ha de basar en l’estratègia que marqui ell des de Madrid i des dels mitjans catalans que l’aixopluguen.

En 10 anys, Podemos ha passat d’aspirar a canviar-ho tot a esdevenir un nucli reduït de persones que avantposen els seus interessos a qualsevol projecte polític col·lectiu; i que, com és freqüent en les escissions, pensen que els qui fins fa poc eren els seus companys i companyes són l’enemic que cal destruir.