Sequera i ús de l’aigua

Estem patint una sequera de persistència poc habitual, però no mancaven notícies que podria succeir. Fa anys que l’ONU i el món científic que estudia l’anomenat “canvi climàtic” ho avisaven, en el futur (present ja) es produiran més sovint situacions tant de sequera com de tempestes violentes. A casa nostra però, s’ha actuat com si això fos més aviat una pel·lícula i no una realitat: Catalunya només obté un 13% de la seva demanda energètica de fonts renovables, hem modificat corrents marítimes amb construccions costaneres que estan provocant la desaparició de moltes platges i, en relació a la sequera, utilitzem l’aigua de manera poc eficient i contaminem molts aqüífers subterranis. El present article pretén fer un recull de dades sobre com utilitzem l’aigua.

A Espanya, segons dades del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, en el seu “Informe de seguimiento de los planes hidrológicos de cuenca y de los recursos hídricos en España”, el 2021 el consum d’aigua es va dedicar un 80,4% a l’agricultura i ramaderia, un 15,6% al consum domèstic, un 3,4% a la indústria i un 0,6% a altres usos. A Catalunya les dades són una mica diferents, sobretot entre els dos àmbits administratius hidrogràfics. L’Agència Catalana de l’Aigua regula les conques internes, que bàsicament inclouen els rius i rieres des de la frontera amb França fins el desguàs del riu Sènia, mentre que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre regula les conques catalanes de l’Ebre. A la figura següent es poden veure dades de l’Agència Catalana de l’Aigua en relació a les dues conques. El consum domèstic d’aigua és el més important en les conques internes, on s’acumula el 92% de la població catalana. En canvi, a les conques catalanes de l’Ebre el consum d’aigua per agricultura i ramaderia representa el 95% del total.

El consum industrial representa aproximadament el 8-9% del consum d’aigua de Catalunya i no es tractarà en aquest article, malgrat que les restriccions que imposa el govern de la Generalitat de Catalunya també afecten la industria. Comentar que tant l’ús domèstic com l’industrial estan gravats amb un cànon que ha induït a un consum més ajustat a les necessitats. En el cas de l’agricultura i ramaderia el cànon només s’aplica a aquelles activitats on es genera contaminació.

Consum domèstic

El consum domèstic a Espanya, segons l’Instituto Nacional de Estadística, el 2020 es va situar en 133 litres per habitant i dia, exactament igual que el 2018. A la gràfica següent es pot observar el consum d’aigua domèstic en les CCAA. Cantàbria, València i Múrcia són les que més litres d’aigua d’ús domèstic consumeixen per habitant i dia. Les que menys en consumeixen són Euskadi, Balears i Extremadura. Catalunya està en el grup que menys aigua per habitant i dia consumeix i queda per sota la mitjana espanyola.

Tal i com es pot veure a la gràfica següent, elaborada amb dades del 2020 del portal de dades obertes de la Generalitat de Catalunya, a Catalunya hi ha diferències importants de consum domèstic entre comarques. La Val d’Aran i l’Alta Ribagorça mostren consums molt elevats, per sobre els 300 litres per habitant i dia, seguides pel Baix Empordà, Pallars Sobirà i La Cerdanya, amb consums molt superiors a la mitjana de Catalunya (124 litres diaris per habitant).

De les cinc comarques catalanes amb més de 400.000 habitants, quatre (Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Vallès Oriental) mostren consums per sota la mitjana de Catalunya, i únicament el Maresme (125 litres diaris per habitant) està una mica per sobre. De les comarques amb un nombre d’habitants entre 190 i 400.000, el Gironès (106 litres) està per sota la mitjana catalana, el Segrià està a la mitjana (124 litres) però el Baix Camp (136 litres) i el Tarragonès (138 litres) estan per sobre la mitjana.

Sembla, doncs, que el consum que en fa la població en general és força raonable. Això no vol dir que no hi hagi habitatges amb un consum elevat, pel reg de jardins o per omplir piscines, però pot ser de fàcil detecció utilitzant les dades individualitzades. Són, per altra banda, força preocupants les pèrdues en la distribució. A Espanya, segons l’esmentat informe de l’INE, el 2020 es van subministrar a la xarxa de consum domèstic 4.243 hm³, i d’aquests als consumidors en van arribar (registrar) 3.178. És a dir, entre pèrdues reals i aparents es va perdre un 25% de l’aigua. A Catalunya, el percentatge de pèrdues en la distribució domèstica és similar (25%), i representa aproximadament la capacitat del pantà de Sau, tal i com reflexa un article de La Vanguardia. La inversió per aturar aquestes pèrdues és molt elevada, i els municipis (on es perd la major part d’aigua) no tenen capacitat financera. La Generalitat destina a més una quantitat clarament insuficient, uns 50 milions d’euros anuals. Com a exemple de la inacció administrativa, podem citar la fuita del barri de Canyet de Badalona, descrita a l’anterior article i a un document de RTVE, on s’assenyala que, des del 2005, es perden diàriament 180.000 litres d’aigua. En evitar el malbaratament d’aigua per fuites en la distribució, sí hi ha un marge important de millora.

Consum en Agricultura i Ramaderia

En relació al consum d’aigua en agricultura i ramaderia, indicar que el consum en ramaderia representa un percentatge molt petit comparat en el d’agricultura, però no es pot obviar que a Catalunya es dediquen prop de 60.000 ha a la producció de farratges per consum animal (2/3 mercat local i 1/3 exportació), i que dels cereals conreats més d’un 50% es destinen a pinso.

Segons l’Encuesta sobre superfícies y rendimientos de cultivos, ESYRCE 2022, a Espanya, les comunitats amb més superfície conreada són les dues Castelles i Andalusia, sent Catalunya la sisena. Ocupa, però, la quarta posició en el percentatge de superfície regada del total de conreada.

Superfície conreada i percentatge de regada per CCAA

Si tenim en compte els sistemes de reg, cal  destacar que l’eficiència (aigua aprofitada en relació a la subministrada) varia segons tipus de reg, essent d’un 40-50% en el reg per gravetat (també anomenat a manta), 55-65% en el reg per aspersió o d’un 70-80% en el cas de reg localitzat (també anomenat per goteig). A Espanya, la superfície regada per gravetat és el 21%, el 23,3% es rega per aspersió i el regadiu localitzat es fa en un 55,7% de la superfície.

Si s’analitza l’evolució dels darrers deu anys, a Espanya la superfície de reg per gravetat del 2012 al 2022 ha disminuït un 22,2%, mentre que la superfície de reg localitzat ha incrementat un 26,4%.

D’entre les 8 comunitats autònomes amb més superfície conreada, Catalunya és la que presenta un percentatge major (46,3%) de superfície regada per gravetat, el sistema menys eficient. Algunes comunitats han fet en els darrers anys una aposta per modernitzar els seus sistemes de reg per fer-los més eficients. Múrcia i Andalusia presenten percentatges de superfície regada amb reg localitzat per sobre del 80% i València, Castella La-Manxa i Extremadura per sobre del 64%. A Castella i Lleó i també a l’Aragó, encara que en menor proporció, el reg per aspersió està molt estès. Catalunya destaca per un percentatge baixet en superfície de reg localitzat (37,7%) i amb un increment molt limitat durant els darrers 10 anys (15,3%). Únicament Múrcia i València mostren increments menors de superfícies amb reg localitzat (6,6% i 11,6%), però ambdues amb percentatges de superfície amb reg localitzat molt superiors, 85,6% a Murcia i 72,9 a València. Veiem doncs que Catalunya destaca per la utilització del tipus de reg menys eficient.

Segons Albert González, l’endarreriment en la modernització del reg es deu, a Catalunya, a la falta d’inversió pública. Si a l’ús de sistemes de reg poc eficients s’afegeix que la distribució d’aigua presenta, com en el cas d’us domèstic, fuites importants, es desprèn que hi ha molta feina a fer tant en la modernització dels sistemes de reg com en la inversió pública per evitar fuites. Sembla que hi ha moviments per modernitzar alguns canals com el d’Urgell i el de Pinyana, caldrà seguir-ho. Xavi Duran indicava, el 2017, que el Ministeri d’Agricultura ja xifrava la pèrdua d’aigua a Espanya per deficiències en la distribució en 7.536 hm³, l’equivalent a tots els embassaments de la conca catalana de l’Ebre.

Malgrat que el consum directe d’aigua per la ramaderia no és molt important, del consum indirecte per producció de ferratge i pinso ja s’ha fet esment, si cal esmentar, juntament amb l’ús d’adobs, en la contaminació de les aigües. El Síndic de Greuges en diversos informes, com el del 2016, indicava que, segons l’ACA, el 41% de les masses d’aigua subterrànies estaven contaminades amb un excés de nitrats.

Més recentment, a l’annex XIII del “Pla de Gestió del districte de conca fluvial de Catalunya 2022-2027” de l’ACA, s’assenyala que el 2019 el 64% de les masses d’aigua subterrània que s’han analitzat presenten un estat dolent, tal i com es pot veure a la taula resum on es comparen les dades amb les d’altres anys. Podem concloure que en 10 anys la millora és molt poc perceptible, doncs malgrat que el nombre de masses analitzades ha augmentat, i també el nombre de les que presenten un bon estat, també han augmentat les que mostren un estat dolent.

Estat de les masses d’aigua subterrània

Consideracions finals

En temps de bonança, quan ha plogut i nevat i els embassaments estan plens, ningú pensa que es pot arribar a la situació d’emergència que estem patint. No obstant, que a la mediterrània hi hagi sequeres greus no és un fet poc habitual i si, a més, com ja s’ha comentat, les dades dels investigadors indiquen que aquests processos seran cada vegada més freqüents, el que es pot constatar ara és la manca de previsió i d’inversions per fer-hi front. La campanya de la Generalitat de Catalunya “la pluja no la controles, l’aixeta sí”, molt encertada per cert, la podem modificar i dirigir-la a la pròpia administració, dient-li per exemple “la pluja no la controles, però les fuites sí les hauries de controlar”, “la pluja no la controles, però els sistemes de regadiu sí els hauries de controlar”, “la pluja no la controles, però la contaminació de l’aigua sí l’hauries de controlar”.

A més de fer-nos prendre consciència del problema de la manca d’aigua, per optimitzar el seu consum, caldria que l’ACA i el Govern de la Generalitat també donin explicacions de quins objectius s’han plantejat en els darrers 10 anys i quin grau de compliment s’ha assolit. Sols així es pot saber si els objectius responien a les necessitats.