Aquesta sèrie sobre Vilapicina s’ha desenvolupat fins ara gairebé en un punt fix. L’abandonarem en breu, però abans convindrà precisar alguns aspectes. Un d’ells deriva del nom del barri. Segons les fonts més habituals seria una barreja comprensible entre vila i piscina, ambdues de l’era romana, fet que ens faria deduir al voltant d’una domus amb una bassa enorme, tan poderosa com per a subsistir al record durant segles.
Altres parlen de forns de pa medievals, i fins i tot vinculen el topònim amb una aparició pionera del Cristianisme a la zona, com diguérem a d’altres lliuraments part integrant de Sant Andreu abans de les Agregacions de 1897, condició perduda amb el pas del temps fins a esdevenir desastrosa amb la divisió de Districtes de 1984, quan s’englobà aquest barri amb tanta solera a Nou Barris, quan la seva connexió històrica amb els seus actuals veïns és nul·la, per no dir inexistent.
Aquest despullar d’identitat a determinats territoris de Barcelona és un clàssic d’ignorància, catetisme i mostra de com la ciutat es governa sense ni tan sols pensar en la racionalitat de la seva geografia. Això és visible en la nostra protagonista per dos elements crucials: les seves esglésies.
La primera ara és un santuari, la tenim documentada des del segle X; el 1064 Arnau Vidal donà les seves propietats al bisbat de Barcelona, i des d’aleshores ha recorregut un tortuós camí. El 1413 la citen com a capella sufragània de Sant Andreu del Palomar, i no serà fins 1782, quan els veïns, després dels danys rebuts per totes les guerres d’aquelles centúries, apostaren per restaurar-la, dotant-la del seu aspecte recognoscible a hores d’ara.
El santuari es troba al costat de la masia de Can Basté. El 1866 el bisbe Pantaleón Montserrat nominà a la petita meravella com a parròquia, i a la finca rural com a rectoria. El motiu anticipava un canvi de pes, tan sols ocorregut el 1885, quan s’encarregà un nou temple a l’arquitecte municipal de Sant Andreu, Josep Domènech i Estapà, qui culminà l’obra el 1911, situant-la davant de la futura plaça de Virrei Amat.
Aquí convé ser fins i tot més mil·limètrics de l’habitual. El santuari sempre fou l’epicentre d’aquest ambient, com demostraria l’hostal de Ca n’Artés, bellíssim per la seva façana del segle XV i essencial en aquest creuament de rutes tan arquetípiques. Totes aquestes peces tan sols s’urbanitzaren el 1927, dada rellevant de consol, com si fossin una relíquia a conservar per decència un cop s’alterà l’eix d’aquest perímetre, no en va la construcció de la parròquia a càrrec de Domènech i Estapà, anava lligada en certa manera amb l’Institut Mental de la Santa Creu, on res tingué a veure, coronació de Pi i Molist, una altra artèria amb clar missatge rupturista en tota aquesta equació.
El santuari dedicat a Santa Eulàlia, a més de ser una espècie de quilòmetre zero per a la barriada, ara s’emmarca –des de les divisions de districte– dins del Turó de la Peira, mentre l’església de Fabra i Puig és de Porta. Això respon, com comentàvem, a l’eliminació per decret de Vilapicina dels papers municipals, indret amb dos espais parroquials només sobre la carta en ser només a mitges, sense veu ni vot, només passat i despropòsits presents dels manaires.
Ambdues patiren la ira dels inicis de la Guerra Civil. La neòfita serví com a magatzem de carbó i aliments. Recobrà vida als anys seixanta mitjançant l’arquitecte Antoni Cantó, l’escultor Tomàs Bel i el pintor Llucià Navarro, els quals posaren molt d’empeny en donar-li un aire modern propi d’aquella època, on tota Europa es veié copsada per temples d’una fredor desconcertant i rabiós kitsch al seu interior.
Actualment, la parròquia nova rep molts fidels, fins i tot a hores alienes a la missa. Vaig poder comprovar-ho la passada setmana, mentre preparava aquest text, il·luminant-me un veí sobre altres característiques dels visitants, entre elles una sense sostre de la porta, sospitosa d’activitats no gaire pietoses.
La imatge externa del recinte és espantosa, gairebé com si fos un edifici més d’aquesta calamitat anomenada Fabra i Puig, una orgia de soroll motoritzat tan sols salvat per l’amplada de les voreres, plenes de varietat i envers la inevitable homologació capitalista sense millores factibles. Passejar és sa, però si t’envoltes de mals fums a cada minut potser no ho sigui. A veure, som als marges i és ben bo donar als pobres possibilitats de consum mentre la pol·lució destrueix els seus pulmons, perquè això no és Via Laietana.
El santuari té una altra energia, potser coronada per una pàtina mítica, del seu pont i els eterns companys de viatge. Alguns diumenges s’obre per a petites cerimònies, més laiques que religioses, organitzades per persones d’immensa amabilitat, sempre disposades a facilitar-me la feina quan em veuen amb la càmera de fotos. Aquests darrers dies em vaig entretenir força en el joc de captar-la des d’angles imprevistos, quelcom molt agradable i no pas imprescindible.
Una de les seves indubtables màgies és el pontet, ritual de trànsit i nus cabdal per marcar el debut del carrer de Vilapicina des de Sant Iscle, característica ara més aviat torpedinada per establiments com el mercat de la Mercè i la progressiva ruptura de la puresa, més o menys en forma a finals dels anys cinquanta, quan la desaparició de la propera Can Sabadell fou una advertència d’aquest avenir plegat de blocs de pisos alçats a una base més aviat fràgil, sobretot aquells darrera de Fabra i Puig, condemnats a desgràcies, algunes d’elles impressionants, com quan pel novembre de 1990 s’enfonsà el 33 del carrer de Cadí, malalt d’aluminosi com gairebé totes les vivendes d’aquest barri promogut per Roman Sanahuja, a qui tornarem en algun instant d’aquestes cròniques.
Per a un servidor, el santuari i l’església són referències ineludibles, si bé la primera guanya el meu cor i constitueix una fita per a moure’m en aquestes latituds, ara sí exprimides al seu rovell per a trencar la nostra paràlisi per a entendre i emprendre una altra destinada a gastar sola amb el somni d’abraçar aquesta minúscula totalitat.
Catalunya Plural, 2024 
