A Idealista, el portal que conté més ofertes de pisos, l’últim mes s’han publicat 2100 habitatges a la ciutat de Barcelona —els números oscil·len molt lleugerament cada dia, es manté la mitjana—. D’aquests pisos publicats, la gran majoria gairebé un 60% superen els 1500 euros. Ubicant-se en punts pressupostaris oposats, trobem 182 habitatges per menys de 1000 €, és a dir, un 8,6% dels pisos publicats. Ara bé, si anem a la franja superior, pisos de més de 3000 €, en consten 192 al portal, un 9,14% del total. Hi ha més oferta d’habitatges de luxe que de pisos mitjanament assequibles per a sous mínims interprofessionals.
Les darreres dades ofertes per Incasòl marquen que la mitjana anual del preu del lloguer d’habitatge a Barcelona ha estat de 1124,62 €. Tenint en compte que el salari mínim interprofessional d’Espanya el mateix any és de 1080 € bruts, la recomanació de destinar un límit del 30% dels ingressos per a habitatge queda lluny. El Banc d’Espanya va alertar al seu informe anual del 2022 que “el 2021 un 48,9% de les llars espanyoles que residien en habitatges de lloguer es trobaven en risc de pobresa o d’exclusió social —el percentatge més elevat de la UE—”. Des de l’entitat bancària espanyola analitzen al mateix estudi que “uns preus del lloguer elevats, en comparació amb les rendes del treball, augmenten la proporció de població en risc d’exclusió social i de llars amb capacitat de despesa restringida en altres béns i serveis”.
Joventut, la precarietat perpètua
Pels joves, la cosa està especialment crua. El primer semestre del 2023 només un 16,3% dels joves se’n va poder anar del domicili familiar, gairebé la meitat que la mitjana europea (31,9%) tal com manifesta el Consell de la Joventut d’Espanya. També s’ha registrat “l’edat mitjana d’emancipació a Espanya més alta dels darrers vint anys: 30, tres anys”.
Gairebé la meitat dels joves espanyols van guanyar menys de 1500 euros al mes l’any passat i tres de cada deu menys de 955 euros segons l’estudi econòmic d’Espanya 2023 de l’OCDE. Per llogar en solitari, el CJE apunta que una persona jove hauria de destinar el 93,9% del seu salari net anual, i és que el preu mitjà del lloguer a Espanya el primer semestre del 2023 és el més alt des que hi ha registres: 944 euros al mes.
Pocs propietaris amb molts habitatges: el control de l’oferta que augmenta els preus
Les metròpolis dissenyades com a centre neuràlgic es veuen sotmeses a una tensió creuada per diversos factors: el desequilibri entre oferta d’habitatge i la demanda, que alhora genera canvis demogràfics bruscs. Precisament la paradoxa és que on es troba l’habitatge més car és on més gent demana el lloguer, anomenada per aquest centre gravitatori d’activitat econòmica on es converteixen les grans ciutats.
En el cas de Barcelona el turisme juga també una carta clau, amb dades de l’INE, l’agost del 2023 hi havia registrats 7531 habitatges a allotjament turístic —sense comptar els que exerceixen de manera no regulada—. Aquest fenomen suposa un desviament de pisos que no es podran utilitzar com a habitatge habitual, limitant més l’oferta destinada a aquesta comesa. Com a instigador de la pujada abismal de preus, trobem el parc d’habitatge sotmès a una tendència de rendibilitat i lucre i no pas com a dret: la concentració de la propietat està cada cop més marcada.
Tot i que un volum molt elevat de propietaris disposa d’un habitatge (84,0%) segons l’informe de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge a Barcelona, els números alarmants són els que tenen més d’un habitatge. Extraient dades del mateix estudi: els propietaris de 5 o més habitatges suposen el 2,2% del total de titulars (11.777) i ostenten el 23,2% dels habitatges (184.111). Aquells que tenen més de 10 habitatges representen el 0,9% del total de titulars (4.572) i acumulen el 17,2% dels habitatges (136.324). Els que tenen més de 15 habitatges signifiquen el 0,5% del total de titulars (2.593) i en són propietaris del 14,0% del parc (111.140). Pel que fa al parc públic, suposa tan sols un 1,8% del total —malgrat formar part del top de ciutats amb més habitatge públic a Espanya—.
Un altre afegit a l’entramat són els bancs posseïdors d’habitatges, inclòs el “banc dolent”, la Sareb, que a meitat del 2023 tenia 767 habitatges a Barcelona. Els fons d’inversió, també coneguts com a “fons voltor”, sovint compren habitatge per obtenir rendiment econòmic: un cas sonat va ser el del fons “Blackstone”, que el mitjà La Directa va revelar en una investigació el 2022 com a propietari de més de 5550 habitatges a Catalunya, 891 a Barcelona. Tant bancs com fons tenen pisos buits, fet que incentiva una oferta menor i un augment forçat de preus, com denunciava el Sindicat de Llogateres el 2022, només Blackstone tenia “un 40% dels seus habitatges buits”.
La concentració de les propietats i la recurrent gestió de les omnipresents immobiliàries —el portal Indomio només registra a Barcelona ciutat 180— faciliten que els preus s’estableixin sota la seva pròpia vara de mesurar. Per intentar pal·liar la situació, Catalunya serà la primera comunitat a aplicar la Llei de vivenda establint a partir del febrer un límit als preus de lloguer. Barcelona forma part dels declarats com a “municipis tensionats”, i el límit de la renda de lloguer es regirà per l’índex de referència marcat.
Nou barraquisme a Portugal
D’altra banda, agències com Uniplaces o HousingAnywhere, que ofereixen lloguers orientats a estudiants estrangers o també als anomenats “nòmades digitals”, treuen del mercat habitatge plausible d’un lloguer residencial fix. El sistema, pensat com una mena d’Airbnb de llarga estada, permet llogar pisos o habitacions gairebé sense esforç, els mesos que seleccionis i amb una visita virtual (no es poden veure els pisos de manera física abans d’entrar).
Una de les capitals europees on Uniplaces disposa de gran oferta és Lisboa, metròpolis d’un dels països que disposa de l’anomenada “visa de nòmada digital” –igual que Espanya–. En el cas del país lusità, un dels requisits per obtenir-la és cobrar mensualment almenys quatre vegades el salari mínim portuguès. Amb aquesta condició, cal esperar que agències especialitzades en lloguers per a estrangers inflin els preus, i alhora, afecti la totalitat de la problemàtica amb l’accés a l’habitatge. Viure en un país amb un nivell de vida molt més baix en correspondència a un sou d’un nivell de vida més alt és una ganga, però no per a la població local.
A poc més de mitja hora amb cotxe des de Lisboa, una ciutat atrau els turistes amb els seus escenaris bucòlics. Allà hi ha la platja de Carcavelos, una de les més freqüentades de la regió i que acull un gran ambient: guinguetes, música, bones onades. És Cascais, un municipi amb tots els ingredients per esdevenir carnassa de l’especulació.
Entre bastidors, la realitat: a Quinta, dos anglesos, un parc de la zona, un assentament de tendes de campanya s’alça com a alternativa desesperada als preus abusius. Dades dels especialistes immobiliaris Properstar indiquen que llogar un apartament l’agost del 2021 a Cascais anava a 15 € per metre quadrat. Dos anys després, l’agost del 2023, ha apujat el preu fins a 25 € per metre quadrat.
El més assequible, un estudi sense habitacions, té el preu de lloguer més baix amb 1167 € de mitjana. Fent una mitjana dels pisos a Cascais, les dades del portal immobiliari apunten que el preu mitjà d’un apartament és de 1917 €. El salari mínim interprofessional del país lusità el 2023 és de 886,7€ —63 euros per sobre de l’any anterior—. Si bé s’ha incrementat el llindar, deixa en evidència que no n’hi ha prou: llogar un apartament mitjà a Cascais costa un 116% més que el sou mínim.
L’Institut Nacional d’Estadística de Portugal data al seu informe de setembre del 2023 sobre taxació de l’habitatge, que el valor mitjà dels habitatges va ser de “1197 euros/m² l’agost de 2023, fet que suposa un increment del 6,3% respecte del mateix mes de l’any anterior”. S’apunta a més a dues zones sotmeses a una pressió econòmica alarmant: “Els valors més alts es van observar a l’Algarve (2178 euros/m²) ia l’Àrea Metropolitana de Lisboa (2059 euros/m²)”.
Cascais és el retrat de la tensió insostenible a l’Àrea Metropolitana de Lisboa. Les tendes de campanya s’erigeixen en el nou barraquisme en un lloc amb preus descontrolats. Alhora, la inversió estrangera mostra fixació per la localitat: segons dades d’Idealista, Cascais és el quart municipi portuguès més buscat pels estrangers. Els nord-americans encapçalen la llista, les cases d’entre 300.000 i 600.000 són un 32% buscades per ells.
El municipi de Loulé, el més habitat de la regió de l’Algarve, també ha cridat l’atenció dels diners forasters. Amb prop de 72000 habitants —marquen les últimes dades, del 2021— ha estat la segona localitat que ha atret més capital estranger —per darrere de Lisboa capital—, amb els compradors britànics com a líders i els nord-americans i alemanys quant a habitatges de luxe. La situació a la regió d’Algarve, la més meridional de Portugal, és límit perquè té els preus més alts del país, com esmenta l’informe de l’Institut Nacional d’Estadística de Portugal. La situació de Lisboa, els voltants, i, per tant, del país lusità, és la història d’un flagell compartit amb altres grans ciutats europees.
Catalunya Plural, 2024 
