Negri va néixer a Pàdua el 1933. La seva infantesa i adolescència van estar marcades per l’omnipresència de la guerra i la mort dels seus éssers estimats. Però també per un desig, encara més gran si cap, de tirar endavant i viure en plenitud. El jove Toni era un estudiant brillant. Com a tal, aviat es va interessar per la política, les seves pràctiques i les seves idees. Dels seus inicis a la GIAC (la joventut catòlica) va passar al PSI i d’aquí als cercles operaistes després de viure una experiència decisiva en un kibbutz d’Israel.
A principis dels seixanta, com cantava Dylan, ningú necessitava l’home del temps per saber cap a on bufava el vent; així que Negri es va incorporar al consell editorial de Quaderni Rossi. La contesa obrera a les fàbriques del nord d’Itàlia havia començat a bullir i aquest grup de marxistes heterodoxos, entre els quals es comptaven Mario Tronti, Raniero Panzieri o Romano Alquati, es va interessar per la potència subversiva i creadora d’aquest protagonisme renovat.
Els operaistes partien d’un gir copernica que Tronti havia resumit així: «També nosaltres hem vist primer el desenvolupament capitalista i després la lluita obrera. És un greu error. Cal transformar radicalment el problema, canviar el signe, recomençar des del principi. I el principi és la lluita de la classe obrera». Amb aquest propòsit van idear una innovació metodològica clau: la coricerca. De la seva mà, la subjectivitat obrera nascuda a les fàbriques es convertia en el dispositiu definitori de l’estratègia.
L’onada de mobilitzacions, a l’alça en els centres de treball, faria del moviment obrer italià un protagonista de primera magnitud en la lluita de classes fordista. A diferència de l’explosió del 68 a França, el particular context itàlic de la postguerra va afavorir una anomalia que només podria posar-li fi l’estat d’excepció. Milers de militants de les organitzacions de l’Autonomia es van veure condemants a la presó o abocats a l’exili. Negri no seria una excepció.
Obligat a exiliar-se per un lawfare que pretenia imputar-li fins i tot el magnicidi d’Aldo Moro, Negri ni es penedeix, ni renega; opta per emprendre una tasca intel·lectual tan inusual com valuosa. Ja a França, sota l’ègida de la Doctrina Mitterrand, concentra els seus esforços a avaluar i reformular les hipòtesis operaistes a partir de l’experiència obrera desplegada entre l’Autunno caldo i el Movimento del Settantasette. Compta per això amb una interlocució de luxe: Deleuze i Guattari, Foucault i, més en general, tot el vibrant mil·lè intelectual francès de l’època.
Mentre el neoliberalisme consolidava la seva hegemonia en la derrota de l’antagonisme fordista, Negri no es va limitar a diagnosticar el fracàs o preservar l’acervi d’un “-isme” qualsevol. He aquí el tret distintiu del revolucionari: sense una prognosi heurística amb la qual projectar un horitzó de lliberació, el diagnòstic es converteix en replegament identitari; el poder de la crítica mor en l’exegesi doctrinal. Basta veure la impotència política de les crítiques que li van ser destinades, abans i després, des de l’extrema esquerra.
Als qui per edat ens vam incorporar a la política antagonista en els “odiats vuitanta” (hateful eighties), la lectura de Toni Negri ens va convidar a persistir de manera intel·ligent envoltats per la derrota. Mentre enfront de l’eufòria neoliberal l’esquerranisme només oferia un pobre gaudi resistencialista, la formidable obra teòrica de Negri no deixava de generar hipòtesis suggeridores. Eren anys –nótesi– en què encara no existia internet. Un temps en què no era fàcil aconseguir lectures com La anomalia salvatge, Les veritats nòmades (escrit amb Guattari), El tren de Finlàndia o El poder constituent; no parlem ja de revistes com Futur Antérieur.
Però com deia Frank Zappa: «la cultura de masses surt a trobar-te, a l’underground has de anar tu». I si alguna cosa escapava a l’ufanament neoliberalisme espanyol de mitjans dels vuitanta i primers noranta, això era l’underground activist. A diferència dels restes del naufragi eurocomunista, institucionalitzats en el sindicalisme de concertació, la nostra generació va trobar en la “revolució molecular” dels moviments desobedients (okupes, insumisos, etc.) la manera de no claudicar davant el “realisme capitalista”. Ningú com Negri generava i enunciava millor aquella gramàtica política que requeria l’antagonisme de la postmodernitat.
A mitjans dels noranta, gràcies als moviments de desobediència i a l’aparició d’internet, els
nusos de resistència preexistents van començar a connectar-se i els fluxos de discurs es van intensificar. Les hipòtesis es verificaven una darrera l’altra. Les vagues de 1995 a França van assenyalar la primera gran crisi del neoliberalisme europeu. Les correlacions de forces mutaven a escala global. El moviment altermundialista, que havia arrencat amb el zapatisme de la Selva Lacandona (1994) i es projectaria a la Contracimera de Seattle (1998), indicaven un canvi de tendència.
Després dels anys operaistes i d’exili, una tercera etapa en la vida de Negri estava a punt de començar. El 1997 tornava a Itàlia amb una reducció de condemna a 17 anys i un futur incert. La seva intenció era obrir un debat públic a Itàlia sobre la situació de centenars de presos i exiliats de l’Autonomia que, com ell, encara complien condemna. Sota arrest domiciliari, Negri encara seria un pres polític fins al 2004.
En el canvi de mil·lenni, l’onada altermundialista es troba en el seu millor moment. Després de Seattle, el repertori de les contracimera i els fòrums socials es despleguen amb força. L’atemptat de l’11S encara no s’ha produït. Just en aquest moment té lloc un èxit editorial inesperat: Imperi. En paraules de Slavoj Zizek, Hardt i Negri havien escrit res menys que «el manifest comunista del segle XXI». El moment oportú havia arribat: kairós! En poc més de dos anys, Negri es convertiria en un referent mundial. Així arribarà a ser presentat com el pensador més influent en el canvi de mil·lenni.
Per a tota una generació forjada en l’altermundialisme seria el teòric més destacat del moviment. Seduïda per la disruptiva performativitat del col·lectiu postoperaista, Tute Bianche, un nombre important de joves activistes es van interessar per l’Operaisme. Noms com Pablo Iglesias, Ada Colau, Iñigo Errejón i no poques altres figures destacades de la nostra esquerra van seguir fins a Itàlia el fil roig de la Història. I tot i que després anirien abandonant la corrent revolucionària més robusta del comunisme occidental, sense aquesta aportació prèvia difícilment hauria hi hagut 15M, Podemos o municipalismes alternatius.
Aquí entre nosaltres, quan s’apagava l’experiència no global italiana, començava el 15 de maig de 2011 la tercera onada de mobilitzacions de la democràcia. Avui en declivi, l’escenari s’ha tornat molt més complex. L’esforç per sostenir el desafiament al règim interferint en el govern representatiu no s’ha vist acompanyat d’una institucionalitat a l’altura. Alguns dels protagonistes d’aquesta tercera onada han estat acomodats al règim sense gran dificultat. Mentrestant, a l’arena política ha irromput una extrema dreta com no es veia des de la Transició.
Davant aquest context, l’exemple de Toni Negri ens conmina a replantejar-nos un esforç autocrític i seguir operant una pràctica teòrica a l’altura dels temps. De res ens val una magnífica diagnosi d’aquesta derrota que es ve acomodant sense paliatius. Sabrem amb extrem rigor de què hem pereït, però no arribarem a temps de guarir-nos per tornar a guanyar. Sense noves hipòtesis, s’afirmarà la clausura del futur. Precisem d’una prognosi heurística radical, autònoma, que projecti d’alguna manera «Negri més enllà de Negri». Potser aquest i no un altre, sigui el millor homenatge que avui li puguem tributar. No oblidem que aquesta orfandat que estrenem, ens acompanyarà ja per sempre.
Catalunya Plural, 2024 
