“Después de la tormenta siempre viene la calma” cantaven els Estopa, tot i que sembla que la pluja no acabar d’amainar en el país de l’eterna (des)construcció. Ahir era el dia en què suposadament començava la tramitació de la llei d’amnistia amb els suports de Junts per Catalunya, Bildu, ERC, Unidas Podemos, Sumar, i el PSOE. Però la providencial reaparició del “patriota” jutge Aguirre (a càrrec del cas Volhov) ho va empantanar tot, i Junts per Catalunya — sempre a l’aguait de poder fer algun cop d’efecte que els distanciï tant del PSOE com d’ERC —, va decidir frenar-la.
Això implica que el contingut actual de la llei torna a la Comissió de Justícia per a un nou debat, en el qual s’incorporen les esmenes que no han tingut èxit fins ara, com la proposta pels independentistes conservadors per eliminar la menció al terrorisme al text. Tot i que el termini màxim per emetre un nou dictamen és d’un mes, la Mesa del Congrés haurà de decidir, possiblement les hores vinents, si l’escurça a quinze dies en considerar-lo de caràcter urgent. Encara hi ha marge, doncs, per aprovar la llei de l’amnistia i per aprofundir en la reforma democràtica de l’Estat, dues cares diferents d’una mateixa moneda.
Espanya viu instal·lada en una inestabilitat profunda de la qual no en som del tot conscients perquè l’interès de la societat en aquest tema és molt menor que el que tenen els polítics, els jutges, i policies, i perquè Pedro Sánchez té pell de cocodril i és capaç de surfejar tota onada. Així i tot, la situació és d’una fragilitat considerable. La possibilitat de l’amnistia es veu tensada per quatre punts cardinals, cadascun d’ells amb la força suficient per fer-la caure. Són els següents:
El PSOE dins del PSOE
Qui s’hagi mogut pel món de política sabrà que el pitjor dels enemics del polític professional milita en el seu partit i comparteix les seves idees. Les lluites fratricides s’intenten tapar amb somriures falsos i amb declaracions institucionals ambigües, però quan ja és massa tard exploten de manera incontrolable. Això mateix li està passant al PSOE a través de dues figures de pes dins del partit: l’expresident Felipe González i el president de Castella la Manxa, Emiliano García-Paje. Dos homes que amb els seus discursos esperonen la dissidència interna i aviven la bretxa dins del partit, amb un relat molt similar al de la dreta de PPVOX. A l’actual executiva li anirà bé si aconsegueix bons resultats en els pròxims comicis: Galícia (18 de febrer) i Europa (9 de juny). En cas de no ser així, l’amnistia se’ls hi pot fer una bola massa gran per a empassar-la.
Junts per Catalunya
El partit de Puigdemont és el membre díscol dins l’aliança de partits que va portar Pedro Sánchez, de nou, a la Moncloa. Evidentment que Junts per Catalunya vol l’amnistia, perquè només així aconseguiria justificar haver-li fet suport “als del 155” i posar la catifa roja pel retorn de Puigdemont. El perill és que de tant tensar la corda poden arribar a trencar-la. El PSOE sagna cada vegada que li han de dedicar unes paraules diplomàtiques o un gest d’aproximació a Puigdemont, ja que el PP practica una política de terra cremada i l’aparell mediàtic de Madrid s’hi apunta encantat. A més, la proximitat de les eleccions autonòmiques catalanes (febrer 2025, si no s’avancen) mantindrà als polítics de Junts per Catalunya amb la necessitat de distanciar-se dels seus “col·legues” independentistes d’ERC.
La rebel·lió dels jutges
Els jutges Manuel García-Castellón i Joaquín Aguirre —que instrueixen la causa Tsunami Democràtic i la causa Volhov respectivament —, han decidit, a risc de cometre un crim de prevaricació, fer de la toga una capa i convertir-se en activistes polítics. Seguint les petjades de l’expresident Aznar, les actuacions “patriòtiques” de dos jutges estan contribuint a enfonsar la credibilitat d’un sistema judicial que ja es trobava en hores baixes. Així, ni quaranta-vuit hores abans de la votació al congrés dels diputats, Aguirre va acordar prorrogar la investigació per sis mesos més sota el pretext que de les informacions despreses en la causa podrien encaixar en els supòsits exclosos de l’amnistia, i va donar una entrevista a una televisió pública alemanya on explicava les suposades vinculacions de l’independentisme amb Vladímir Putin.
Amb el Consell General de Poder Judicial caducat des de fa cinc anys, l’aparició dels jutges free-riders massa sospitosos de combregar amb les idees de la cúpula del Partit Popular, dificulten l’aprovació de l’amnistia i, de rebot, perjudiquen encara més la imatge d’un dels principals poders de l’Estat.
L’Estat i les seves clavegueres
Si anem avançant en el viatge al centre de l’Estat s’arriba al seu nucli. El centre de l’Estat no està format per ferro ni per magma, sinó per un grup limitat de funcionaris que s’adjudiquen la patria potesta en la defensa dels interessos de l’Estat. Res més perillós que un grup de persones que se senten per damunt de qualsevol principi legal i de legitimació democràtica i que no se sotmet a l’escrutini públic. Els nuclis dels Estats — de tots els Estats — són profundament antidemocràtics. Que aquest poder es faci visible revela per un costat la seva debilitat, però, alhora, és precisament llavors quan és més perillós.
Catalunya Plural, 2024 
