La dislocació de l’eix original de Vilapicina complica a vegades la comprensió de la zona, així com alguns canvis al nomenclàtor. Des de fa algunes setmanes hem saltat de Virrei Amat, el rovell de l’ou contemporani, a l’entorn del santuari del barri, sempre acompanyat de la masia de Can Basté i Ca N’Artés.
Ara mateix, la vista del lloc, ens situem al bell mig de Fabra i Puig, és xocant per totes les cruïlles i disfuncions de l’entramat urbà. Fabra i Puig es visualitza com una bèstia d’amplada, ben predisposada pel transit rodat, mentre a l’esquerra el carrer de Vilapicina treu el cap tranquil i estret des del seu enllaç amb Amílcar, etern a l’horitzó i també angosta a la rectitud dels seus tobogans.
Des de fa segles l’àrea del santuari i les dues finques rurals era una autèntica cruïlla de camins, bé cap a Horta, bé cap a Sant Iscle, llarg a la seva senda envers Cerdanyola.
Aquesta acumulació de rutes transformà aquest punt en un important enclavament viatger, d’aquí que Ca n’Artés fou un hostal fins el segle XV. A principis del mateix encara era possible veure al seu propietari Pere d’Artés, mossèn, cavaller i mecenes de les lletres a la Cort d’Aragó. La seva feina de patrocini literari ha quedat a la Història de la Literatura Catalana per la seva amistat amb Francesc Eiximenis, autor de Lo somni.
Aquesta passió i generositat l’entronca amb un altre escriptor i religiós apartat de tot enrenou, doncs romandre a Vilapicina o el Carmel és i era això, a la contemporaneïtat amb massa edificis, amb un abans ple de paisatges gairebé silenciosos.
Antoni Maria Alcover emulà a Pere d’Artés amb la seva torre Libro, així anomenada pel seu actual inquilí, del carrer de l’Hortal, ubicada a un estrany reducte del Carmel, no ocult, però si amagat per a la vista de la majoria. Alcover degué freqüentat la seva vileta al cim, més tard adquirida pel magnat de les drassanes Bosch, durant els mesos d’estiu, mentre el cavaller d’aquest transit entre l’Edat Mitja i l’Era Moderna acudia al seu feu per a descansar o controlar les seves extenses possessions a l’àmbit d’Horta.
El Ca n’Artés del segle XXI és una meravella per conjugar el petit comerç, amb el forn d’emblema, i la conservació d’una arquitectura amb alguns elements ben diàfans a l’hora d’exhibir el seu talant medieval, com l’estructura i una preciosa finestra.
La masia configura un sector d’aquest centre sigui per la seva evolució com per la nomenclatura, aquí pervertint-la perquè el carrer que surt del pont fins arribar al passatge de Grau es dedica a Pere d’Artés, fet que desvirtua desvirtua la lògica del carrer de Vilapicina i la comprensió del seu vincle per a connectar aquestes terres envers Horta.
En allò evolutiu la clau potser hi sigui a les cases que obren el passatge de Grau. El número 10 del carrer de Pere d’Artés és, segons el cadastre, de 1917. Per la seva ornamentació a la façana deu haver sigut projectada per Pau Monguió, més conegut com arquitecte modernista a Terol, però amb vàries aportacions repartides per la Barcelona dels anys vint, com el 249 de la travessera de Gràcia.
A l’altre costat del passatge de Grau, així anomenat pels propietaris de Ca n’Artés fins els anys seixanta, la pàgina cadastral data els immobles el 1925, res gaire rar si atenem a com tota aquesta plaça que no és tal als papers s’urbanitzà envers 1927, fixant-se d’aquesta manera un límit a l’expansió de Fabra i Puig, cancel·lada fins ben entrada la postguerra.
Valentí Pons té documentades les cases del 280-282 de Fabra i Puig, amb coronacions de trencadís modernista, obra d’Enric Matas Ramis, amb molt repertori a Horta, del carrer Chapí a tot el perímetre de Feliu i Codina, on es troba la seva homònima vivenda.
Les cases Matas Ramis no són cap joia interestelar, sinó més aviat un testimoni d’una hipòtesis d’estendre una Fabra i Puig amb aquell aire prodigiós de les vivendes sense aspiracions de verticalitat, felices amb aquells metres quadrats de dignitat, més d’una vegada acompanyats de jardí.
Una altra opció seria contemplar-les com el topall d’allò urbanitzable, doncs més enllà encara subsistien potentats històrics encarnats a Can Sabadell o Can Gaig, aquesta enfocada cap als darrers metres del carrer de Vilapicina.
La destrossa d’aquest món no arribà fins a finals dels anys cinquanta per a fer confluir, amb la intercessió de l’infern automobilístic de Fabra i Puig, Vilapicina amb el nou barri del Turó de la Peira, portent de desastre sense cap semblança amb la seva veïna d’avall, ancestral fins i tot per la seva morfologia. Fou aleshores quan les finques rurals s’acomiadaren del panorama quelcom que, malgrat tot, no veta pas als nostres ulls d’investigar els seus rastres i escriure sobre algunes supervivències, com Can Basté, plena de cognoms prestigiosos, del comerciant Nadal del segle XVIII fins els Fargas, com d’alteracions constants, doncs de residència esdevingué rectoria i magatzem de flors a la seva perllongada decadència, acabada quan fou adquirit per l’Ajuntament, qui el restaurà, habilitant-lo com a centre cívic.
Des d’aquest àgora innominat la perspectiva regala aquesta discrepància entre el Porciolisme sens fre de Fabra i Puig i la serenor d’aquest districte del Sant Andreu natural, forjat com una mena de poble límbic entre el Palomar i Horta. El carrer de Vilapicina i aquest destí són un altre llenguatge, aïllat de l’imperant a la modernitat pels murs de la mateixa, capficada en asservir amb blocs de pisos, frontissa i pantalla de i amb la trama d’antuvi, simple i estoica al seu resistir a tanta escomesa.
Catalunya Plural, 2024 
