Les “mobilitzacions tumultuàries” de 2017
L’endemà dels fets succeïts davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat, el 20 de setembre de 2017, el ministre portaveu del Govern del PP, Íñigo Méndez de Vigo, va sorprendre molts periodistes quan en la seva roda de premsa va parlar de “mobilitzacions tumultuàries” per qualificar el que havia passat. Fins a quatre vegades va insistir en el mot “tumultuàries”. Potser els seus coneixements com a llicenciat en Dret el van inspirar, però estaria bé arribar a saber algun dia en quina reunió secreta es va decidir definir com a “tumultuària” la concentració de Barcelona. No era un adjectiu neutral: el Codi Penal descrivia el delicte de sedició com “aixecament tumultuari”. I les declaracions del portaveu del Govern ja indicaven a la Justícia per on havia d’anar. La Fiscalia va acusar Jordi Cuixart i Jordi Sánchez de sedició, i la magistrada Lamela va acceptar la denúncia i els va empresonar. Dos anys més tard, el Tribunal Suprem els va condemnar a ells i altres dirigents independentistes per sedició.
Aquella versió interessada dels fets també es va utilitzar contra els Mossos d’esquadra, en concret contra el major Trapero i la intendent Laplana, que, cal recordar-ho, acabarien sent absolts per l’Audiència Nacional amb el vot en contra de la presidenta del tribunal, Concepción Espejel: avui ella i el ponent de la sentència absolutòria, Ramón Sáez, són membres del Tribunal Constitucional en una clara demostració de la confrontació que viu l’Estat espanyol entre dues concepcions del Dret. El setembre de 2017, Méndez de Vigo havia obert el camí a les acusacions de sedició, precisament ell que l’any 1976, arran d’un conflicte estudiantil, havia signat una carta defensant que “la violència de la impròpiament denominada extrema dreta és el reflex de la seva legítima defensa”.
El “terrorisme” del procés independentista
Aquests dies s’ha invertit la dinàmica i ha estat un jutge qui ha regalat a PP i Vox un concepte per definir les protestes del 2019 del Tsunami Democràtic i els CDR: “terrorisme”. La reforma del Codi Penal del 2015, impulsada pel PP i aprovada per CiU, ho ha facilitat, tot i que la clatellada de la Fiscalia al jutge García-Castellón ha estat sonada. En un episodi que pot servir a les Facultats de Dret i de Ciència Política per explicar allò que no és la separació de poders, veiem com un jutge va adaptant les seves actuacions a la discussió al Congrés de Diputats de la Proposició de Llei d’Amnistia. Un procediment adormit durant quatre anys s’ha activat coincidint amb la tramitació de la llei, buscant les escletxes d’un text encara no aprovat per tal d’intentar que no s’apliqui a alguns dirigents independentistes.
El mot “terrorisme” ha estat immediatament assumit pel PP en una nova mostra de la interrelació permanent entre la dreta política i la judicial. En la darrera concentració a Madrid contra el Govern de coalició els dirigents populars es sumaven de forma entusiasta a veure terrorisme en unes protestes que, com a màxim, podien ser considerades com a desordres públics i que en el seu moment a ningú li va passar pel cap que poguessin ser actes terroristes; i menys que a ningú als ciutadans i ciutadanes que havíem viscut i patit durant anys la xacra de l’autèntic terrorisme. Alguns semblen enyorar l’època en què la injustificable lluita armada d’ETA servia a la dreta per a desqualificar tots els seus adversaris polítics. La recent manipulació per part de Nuñez Feijóo d’un sentiment subjectiu com el “terror” per justificar l’existència de terrorisme a Catalunya deixa en evidència la seva poca categoria moral i intel·lectual.
Una bona part de les persones que vam participar en les jornades del 20 de setembre i de l’1 d’octubre del 2017 vam ser molt crítiques després amb el que va passar el 2019: amb la decisió del Tribunal Suprem, amb els aldarulls que desprestigiaven les mobilitzacions cíviques de milers de persones, amb el trist paper d’un president Torra superat que no va saber impedir com a responsable de la Junta de Seguretat que la policia estatal utilitzés bales de goma, i amb la invisibilitat dels dirigents del Tsunami que van portar molts nois i noies joves a un carreró sense sortida. Es pot parlar, doncs, d’errors greus i d’insolvència per totes les bandes, però, ni de lluny, de terrorisme dels qui protestaven contra una sentència que consideraven injusta.
Entre l’aeroport del Prat i el de Frankfurt
Ara un jutge ha fet aparèixer un turista francès mort per causes naturals i ha al·ludit a les ferides d’alguns policies, gens diferents de les que es produeixen en multitud de manifestacions convocades per causes diverses o de les que van patir moltes persones pacífiques l’1 d’octubre del 2017. I està atribuint molta importància a la mobilització a l’aeroport del Prat per tractar-se d’una infraestructura crítica. Hi ha volgut afegir inexistents alteracions del trànsit aeri. S’obvia que un fet tan rellevant com va ser la invasió de les pistes del mateix aeroport per part de treballadors d’Iberia l’any 2006, que va provocar la cancel·lació de 544 vols, i que inicialment va ser qualificat de sedició per la Fiscalia, va acabar com a desordres públics primer a l’Audiència Provincial de Barcelona i finalment al Tribunal Suprem, després que fos desestimat un possible delicte més greu contra el trànsit aeri: alguns acusats van ser absolts i altres condemnats a dos anys de presó que òbviament no van complir.
Els que confien que els fets de l’aeroport del Prat del 2019 serveixin perquè intervingui la justícia europea haurien de recordar que els tribunals alemanys van considerar que la invasió l’any 1981 de l’aeroport de Frankfurt per part de manifestants ecologistes, alguns dels quals van utilitzar còctels molotov que van ferir nombrosos policies, en un acte que fou descrit com de “guerra civil”, era un delicte equivalent al de desordres públics perquè “la pressió exercida no havia estat capaç de doblegar la voluntat de l’òrgan constitucional que s’oposava a la voluntat dels acusats”. El líder de la protesta Alexander Schubart ni tan sols va arribar a entrar a la presó.
Casualitats i plataformes per la independència judicial
A casa nostra les casualitats continuen: el mateix jutge que instrueix la causa del Tsunami acaba de reobrir la persecució contra EH Bildu, un partit que forma part de la majoria parlamentària que vol aprovar l’amnistia, i un altre jutge ha decidit, quan el Ple del Congrés estava a punt de discutir la Llei, revifar la investigació de l’anomenat cas “Volhov“, que podria suposar que els implicats siguin acusats d’un delicte d’alta traïció a l’Estat, que no quedaria inclòs dins l’amnistia, i esbombar-ho a la Televisió alemanya, prescindint de la discreció que ha d’acompanyar la instrucció d’una causa.
També fa pocs dies juristes del sector més conservador del món del Dret han creat una denominada “Plataforma Cívica per la Independència Judicial” per ajudar els jutges a trobar arguments per a no aplicar la Llei d’Amnistia, quan encara no ha estat aprovada per les Corts: tot el contrari del que suposa la independència judicial. Encapçala el moviment el catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Lleó, Francisco Sosa Wagner, que curiosament va ser eurodiputat del partit espanyolista dirigit per Rosa Díez, Unión Progreso y Democracia (UPyD), després d’obtenir un resultat espectacular, menys del 3% dels vots, en les eleccions del 2009 al Parlament Europeu.
Els partits partidaris de l’amnistia van recollir més del 50% dels vots en les eleccions del 23 de juliol de l’any passat. El document enviat als jutges no els commina a aplicar les lleis que aprova el poder legislatiu com és la seva obligació sinó que els il·lustra sobre com poden impedir que s’apliquin. I els anima a portar la Llei d’Amnistia davant la justícia europea i no al Tribunal Constitucional, a qui consideren poc disposat a “valorar la intenció real de la llei”, i que precisament aquests dies ha estat definit pel dirigent del PP, González Pons, en una comparació odiosa, com a “càncer de l’estat de dret”: millor coordinació impossible.
El paper d’alguns jutges i l’equivocació de Junts
L’any 2019, durant el judici al Tribunal Suprem als líders independentistes es va fer evident que els fiscals i els magistrats se sentien interpel·lats a defensar un valor superior, la unitat d’Espanya, davant el que consideraven inoperància i feblesa d’un Govern central que era “dels seus” però massa tou. Ara, alguns jutges es creuen cridats a fer impossible l’aplicació de la Llei d’amnistia: pensen que el seu paper és esmenar les decisions d’un poder executiu que, en la mateixa línia que PP i Vox, perceben com il·legítim, i d’un poder legislatiu, al que en el fons neguen la capacitat de modificar l’ordenament jurídic. Continuen creient que hi ha valors que estan per damunt de la separació de poders i que justifiquen una utilització més que discutible de la seva funció jurisdiccional.
Avui la capacitat de retorçar la interpretació de les lleis que exerceixen les dretes política, judicial, jurídica, policial i mediàtica supera de lluny el que hauria de ser admissible. El govern de PSOE i Sumar té la responsabilitat d’impulsar els mecanismes que el mateix Dret ofereix, mitjançant reformes legals aprovades al Congrés de Diputats, per restablir el correcte funcionament del sistema democràtic. No serà fàcil, exigeix valentia, però és imprescindible. I en aquest context tan complicat, Junts per Catalunya hauria de saber que l’exagerada escenificació partidista té un límit i que votant contra la llei al costat del PP i Vox ha fet precisament allò que els jutges contraris a l’amnistia perseguien.
Catalunya Plural, 2024 
