Són molts els materials escrits sobre fonamentació normativa de la renda bàsica i menys sobre les possibilitats de finançament. Em referiré a un aspecte poc tractat del finançament. Les millors investigacions sobre com pot ser possible una renda bàsica des del punt de vista econòmic, són les que parteixen d’un finançament a partir del principal impost (l’IRPF) i un impost a la riquesa. Potser és oportú recordar que riquesa i renda són dues realitats diferents. Totes dues estan molt desigualment repartides a tot el món, però la riquesa molt més que la renda. En el cas del regne d’Espanya no hi ha diferències especials amb economies més o menys properes. Escrivia a l’octubre del 2023, amb Jordi Arcarons, que “els autènticament rics al regne d’Espanya, es redueixen a poc menys de 350.000 —el 0,78 % de la població captada al Panell de Llars”, i aquest grup concentra “una renda i un patrimoni personal d’aproximadament 54.000 i 770.000 milions d’euros” —el 8% i el 32% de totes dues magnituds—. Es tracta de les persones que tenen un patrimoni personal superior a 500.000 euros. Dit de manera molt similar: Hi ha 350.000 persones que al regne d’Espanya disposen d’una riquesa legal (no podem incloure tot allò amagat o evadit de forma semi o directament fraudulenta) superior a mig milió d’euros. La justificació d’un impost decent a la riquesa, que serveixi per poder ajudar al finançament de la renda bàsica al regne d’Espanya i a la Unió Europea, s’ha explicat amb detall a En defensa de la renta básica (Deusto, 2023). Aquesta justificació va de la mà de la concepció de la llibertat republicano-socialista per a la qual la llibertat no es pot concebre de manera independent de les condicions materials d’existència. O, en altres paraules, l’existència material de qualsevol persona no ha de dependre de la voluntat d’una altra persona molt rica. El que donada la configuració institucional actual dels drets de propietat i la possibilitat legal de la seva immensa acumulabilitat està molt lluny que sigui així.
Finançament a partir de l’IRPF i d’un impost a la riquesa (s’hi afegeixen impostos mediambientals). Però allò que no ha estat abordat amb el mateix deteniment és la possible contribució parcial o total que algunes partides dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) podrien aportar també per finançar una renda bàsica. Diem normalment, en les propostes de finançament en què participo juntament amb altres economistes, que “no toquem res” dels PGE. El rei continua campant per les seves, l’exèrcit continua rebent els milers de milions que rep, l’església catòlica continua forrant-se per a vergonya de qualsevol demòcrata, etc.
Dos suggeriments sobre això. La primera sobre la despesa militar. La despesa militar real del regne d’Espanya (i d’altres estats) és immensa. I va en augment. Per despesa militar real s’entén, a més del pressupost de defensa consolidat, tot allò que suposa despeses militars, encara que estiguin dividides o repartides en altres ministeris. En números: 27.617 milions d’euros, 75,7 milions per dia. Més del 2% del PIB. Sens dubte, una part considerable d’aquestes quantitats astronòmiques podria ajudar a finançar la renda bàsica. És clar que seria el cas si s’optés per una altra política econòmica. Dedicar una part considerable dels PGE a despeses militars és una opció política, dedicar aquesta quantitat a garantir l’existència material de tota la població és una altra opció política molt diferent.
El segon suggeriment: si l’Estat no fes cap aportació a cap religió, especialment a l’església catòlica, es disposaria d’una altra quantitat gens menyspreable. Entre exempcions fiscals, l’assignació tributària de l’IRPF, el robatori consentit dels milers d’immatriculacions… l’església catòlica rep molts milers de milions. Segons Europa Laica, es tracta d’uns 12.000 milions. Com es constata en els darrers lustres, a menys fidels i seguidors més diners i immobles per a l’església catòlica.
Aquests suggeriments són dues variacions complementàries de les habituals propostes de finançament. Despeses militars i despeses religioses, o més exactament, despeses per a l’església catòlica, que una política econòmica que optés per garantir l’existència material de tota la seva ciutadania podria dedicar-hi.
Anem ara del sector públic al sector privat
Ja es coneixen els resultats econòmics de la banca de l’exercici últim, el 2023. Més de 26.000 milions d’euros de beneficis si sumem les cinc grans entitats financeres. Un 26% superior a l’any anterior. Causes? La pujada dels tipus del Banc Central Europeu, les fortes comissions als clients, la no remuneració dels dipòsits. Resultats: aquests beneficis immensos apuntats i l’extracció de rendes a la ciutadania que ha d’operar, és a dir, la gran majoria, amb el sector financer. Es recordarà que, quan el govern espanyol va implantar el tímid impost extraordinari a la banca, es van vaticinar, per part de la banca, catàstrofes de tota mena per aquesta “intervenció”. Els fets parlen, el 2023 ha estat un any de rècord de beneficis per a la banca, i el 2024 s’espera fins i tot que ho sigui més. Tot i l’impost. És conegut que la relació dels grans poders econòmics i dels rics amb els impostos no és plaent. S’atribueixen als impostos molts mals. I l’impost a la banca no ha merescut cap altra sort. És equiparable a la cantarella del salari mínim: si augmenta tindrem més atur. Després els fets diuen el contrari, però se segueix repetint el mateix davant de cada possible augment del salari mínim sense el més mínim pudor. Aquest impost extraordinari hauria de ser ordinari, com hi ha algun partit polític que ho exigeix. I d’un percentatge més gran que l’actual, sempre que, una vegada més, s’optés per una política econòmica que tingués com a prioritat garantir l’existència material de tota la ciutadania. La presidenta del Banc de Santander té una altra política econòmica al cap i és aquesta: “La millor manera de recaptar més és créixer més, que les empreses guanyin més i això farà que es recapti més (…). El gran repte és que creixem poc”. La vella, falsa i constant cantarella de sempre dels rics i els seus servidors tècnics i intel·lectuals.
Una consideració per anar acabant. Quan una proposta de la magnitud d’una renda bàsica té la simpatia d’un nombre de persones molt gran, els seus defensors solen dividir-se segons criteris diferents: la quantitat de la qual s’hauria de partir, com es justifica normativament, la tàctica a seguir amb les institucions, els passos previs que s’han de fer per assolir a veure-la feta realitat, la forma de finançament, entre d’altres. És perfectament comprensible que qualsevol proposta social de certa envergadura tingui diferents maneres de defensar-se i això comporti certes discrepàncies segons el criteri que es triï. Res extraordinari. No passa així entre persones defensores del medi ambient, entre feministes, entre partidaris de l’autodeterminació de les nacions sense estat, entre sindicalistes…? Sense ànim de simplificar, m’interessa només tocar un criteri que es pot resumir en aquesta pregunta: quins passos cal fer per arribar a la renda bàsica? Aquí hi ha almenys dos grups significatius, encara que n’hi ha més de dos, és clar. Els anomenaré morigerats i radicals. Simplement amb l’ànim de descriure, no valorar. Ser una persona morigerada pot ser molt aconsellable en determinades situacions, ser una persona radical és una bona posició davant de multitud de circumstàncies. Els primers s’escarrassen sempre els cervells sobre els passos intermedis que, segons ells, portarien a la renda bàsica. Posem com a exemple general: millorar tots els subsidis condicionats cada cop més fins arribar a un punt que ja només faltaria una empenta per arribar a la renda bàsica. Els segons, encara que també considerin que “millorar” allò existent sempre és reconfortant, ho consideren d’una altra manera. M’ajudaré del que escrivim els autors al llibre citat En defensa de la renta básica: “Quins passos vam haver de fer per abolir l’esclavatge? Un: abolir-la. Quins passos es van haver de fer per implantar la jornada de 8 hores? Un: implantar-la. Quins passos vam haver de fer per acabar en determinats països amb la pena de mort? Un: suprimir-la. Quins passos es van haver de fer per prohibir fumar a restaurants i altres locals? Un: prohibir-ho”. Com és obvi, els morigerats no accepten aquesta argumentació.
El que no sé si podrien compartir els uns i els altres és una cosa que a mi em sembla elemental, però conegudes les opinions d’altres persones, no ho és tant per a elles. I citaré del mateix lloc: “els subsidis condicionats no condueixen a la renda bàsica, tret que estiguéssim tractant d’un programa de govern que establís clarament un projecte legislatiu. Un projecte que especifiqués que en un any (o dos) s’arriba fins allà, en dos (o tres) anys s’arriba fins més enllà i en tres (o quatre) anys s’arriba a la renda bàsica”.
En qualsevol cas, aquest tipus de discrepàncies continuaran. I no es pot pretendre que una posició és immaculada i una altra és perversa. Ara bé, alguna cosa sobre el que no crec que s’hagi de transigir, i em semblaria una bajanada fer-ho, és que, davant de la realitat actual, davant del cúmul de barbaritats socials que podem observar, davant la pobresa persistent d’un cinquè de la població (per a circumscriure’m al regne d’Espanya), davant la acumulació insultant de riquesa d’una part insignificant de la població, davant les repetides experiències de millores dels subsidis condicionats amb els pobres resultats que coneixem… es consideri que la renda bàsica és irrealista o utòpica o costa molts diners. Són crítiques que em semblen molt poc justificades. Em sonen a les crítiques de la dreta i la patronal, quan es reivindicava la petició de vacances pagades, segons les quals els treballadors no sabrien què fer i s’ho gastarien en alcohol. O la molt recent que li devem a Josep Sánchez Llibre, president de la gran patronal catalana Foment del Treball Nacional que, en unes declaracions a Catalunya Ràdio el gener passat va explicar que proposar limitar d’alguna manera el que guanyen els empresaris, per rics que siguin, és manca de respecte a la classe empresarial. O la tradicional que el dret de vaga atenta contra la llibertat d’empresa. O una de les més repetides: la causa de la inflació és l’augment dels salaris. Però per poc justificades que hi siguin les seguirem escoltant sovint.
Catalunya Plural, 2024 
