Hayden veu ara una Europa que tanca les portes als migrants, i la responsabilitza dels més de tres milers que s’ofeguen cada any al Mediterrani i de les morts i els abusos que pateixen uns altres milers de persones als camps de detenció a països africans, sobretot a Líbia. Ho explica en un llibre extens i contundent titulat Quan ho vaig intentar per quart cop, ens vam ofegar. La recerca de refugi en la ruta migratòria més letal del món, que ha presentat fa uns dies a Barcelona.
El 26 d’agost de 2018 era a Londres i va rebre un missatge a Facebook que hi deia: “Hola germana Sally, necessitem la teva ajuda”. L’havia escrit un refugiat eritreu que feia mesos que estava tancat en un centre de detenció a Líbia. S’imaginava que aquest missatge acabaria donant lloc a un llibre?
No, és clar que no. No, realment no m’imaginava res així. Va ser només després d’un any d’estar en comunicació amb gent de Líbia que vaig tenir la idea d’escriure un llibre.
Per què aquest refugiat eritreu es va posar en contacte amb vostè?
Havia estat al Sudan l’any 2017 i vaig fer una investigació sobre denúncies de corrupció dins del pla de reassentament de l’agència de refugiats de l’ONU. Tots els refugiats em parlaven de la corrupció a ACNUR. Al Sudan hi havia refugiats de molts països diferents i, segons l’esquema de reassentament, les persones més vulnerables tenien l’opció d’anar a països segurs, generalment països occidentals. Però el que deien els refugiats era que, per ser inclòs en aquest pla, calia pagar suborns, a vegades de desenes de milers de dòlars perquè una família fos reassentada. Vaig trigar uns 10 mesos a reunir prou proves perquè un editor ho publiqués. Va sortir el 15 de maig de 2018 i, dos dies després, malgrat ho havien negat tot, ACNUR va anunciar que suspenia el pla de reassentament a tot el país i que posava en marxa la seva pròpia investigació contra el frau. I més tard van trobar un membre del seu staff culpable de sol·licitar suborns i d’abusos de poder. Com que havia fet aquesta investigació, el meu nom era bastant conegut entre els refugiats del Sudan. Molts refugiats viatjaven de Sudan a Líbia, i m‘havien dit que ho feien perquè no tenien fe en el pla de reassentament. Quan un d’ells va necessitar ajuda a Líbia va parlar amb un parent seu al Sudan que li va proposar que contactés amb mi. L’agost passat vaig ser a Tunísia i vaig conèixer la persona que va recomanar que contactessin amb mi. Va ser un experiència força surrealista.
Havien llegit els refugiats que eren a Líbia els seus tuits o els seus articles?
No. Vaig fer la investigació i la vaig publicar en un mitjà que ara s’anomena New Humanitarian. Aquella investigació era bastant coneguda perquè l’esquema de reassentament d’ACNUR es va suspendre i hi va haver una gran investigació interna. L’ONU va enviar investigadors a Khartum per fer entrevistes. Se’n va fer un gran rebombori al Sudan i, com que jo era la periodista que ho havia exposat, molts dels refugiats em coneixien.
Es va convertir en l’única esperança per a moltes persones que estaven tancades a les presons de Líbia sotmesa a tota mena d’abusos, assassinats, tortures. Com va assumir aquesta pressió?
En aquell moment era molt difícil, perquè jo estava en comunicació amb molta gent. Hi havia períodes de temps en què estava espantada si pujava al metro a Londres i no tenia comunicació via Internet durant 30 minuts. Em preocupava que passés alguna cosa i no pogués respondre. Si pujava a un avió i no em podien contactar durant unes hores, em feia por que pogués passar alguna cosa. Va ser molt difícil. Òbviament, el risc més gran era per la gent que enviava informació. Arriscaven la vida per enviar aquesta informació. Sentia que havia d’estar-ne pendent tot el temps, perquè em vaig adonar que era molt important.
Si pujava a un avió i durant hores no podia contactar amb les persones que estaven als camps de detenció temia que els passés alguna cosa i no m’ho poguessin dir
Després de cinc anys i mig des que va rebre aquell primer missatge, creu que el seu cor s’ha endurit? És una persona més escèptica ara?
Diria que va per cicles. De vegades sí, de vegades em sento molt desesperada. I de vegades sento que, en realitat, no necessites tenir esperança per fer allò que és correcte. De tant en tant, hi ha petits progressos. Algunes de les persones del llibre ara viuen a Europa, tenen feines. Fa poc vaig trobar-me amb una parella que es va conèixer a Líbia i que ara viu a Suècia. Acaben de tenir un nadó i el vaig conèixer quan hi vaig anar. Tot i que la visió general és dolenta, hi pot haver petites diferències en la vida d’algunes persones que són increïblement positives. I això és fantàstic de veure. Hi ha persones del llibre que han passat per situacions horribles que, fins i tot, em diuen que em relaxi, que em diverteixi. No tot és tristor. I per això vaig creure que el meu paper era assegurar-me que aquesta situació quedés al descobert i que la informació estigués disponible.
I fa el que li recomanen aquestes persones?
A vegades. Ha estat bastant estrany perquè, en realitat, no pensava que això ocuparia tanta part de la meva vida. Al principi, quan em van contactar les primeres persones vaig pensar que només era una situació particular, i que si n’informava potser rebrien ajuda. Llavors em vaig adonar que era una situació molt estesa, i per això vaig començar els anys de fer reportatges. Al cap d’un any aproximadament vaig tenir la idea d’escriure un llibre i reunir tota la informació amb les evidències que tenia. Vaig trigar un altre any a aconseguir l’encàrrec del llibre per part d’una editorial. I, després, em vaig passar un altre any escrivint-lo. Vaig pensar que, quan es publiqués, la meva feina estaria feta, perquè la informació estaria allí i tot canviaria. El llibre es va publicar i ningú el llegia. Així que t’adones que has de fer que la gent el llegeixi. I aquí estem dos anys després. Acaba de sortir a Espanya i encara estic parlant-ne perquè estic desesperada perquè la gent el llegeixi. Però en cap moment vaig pensar que això portaria tant de temps.
El llibre és extraordinàriament complet. Què més es pot fer després de 520 pàgines de denúncia dels abusos als migrants tancats en camps de detenció a Líbia o que moren durnant el camí cap a Europa?
Què més puc fer jo? He estat fent altres coses des de que va sortir el llibre en anglès, fa gairebé dos anys. He continuat fent reportatges. L’any passat vaig estar a Tunísia. Aviat aniré al Sudan del Sud. Sóc periodista i el meu paper és seguir informant. Però hi ha hagut algunes conseqüències interessants. Em van demanar que parlés al Parlament Europeu el passat novembre arran de la publicació del llibre. I vaig pensar que era important fer-ho. Ho vaig fer. He donat algunes entrevistes. No sóc una activista, no sóc un advocat. Sóc periodista. El més natural per a mi no és parlar en públic, però si això fa que més gent llegeixi el llibre i conegui la problemàtica, ho considero important.
Durant la intervenció que va fer el passat novembre al Parlament Europeu va ser molt dura amb la Unió Europea. Com valora l’actuació de la Comissió Europea a Líbia i, en general, la seva política migratòria?
El pitjor és que solia pensar que la gent que té poder no sabia el que estava passant. Així que vaig pensar que necessitava exposar la situació perquè seria informació per a ells. El que m’interessava especialment era el que passa després que els migrants són interceptats. Quan la gent intenta creuar el mar Mediterrani per arribar a Europa i és atrapada per la Guàrdia Costanera líbia i obligada a tornar a Líbia, què els passa llavors? Perquè, al meu entendre, és des d’aquell moment que Europa esdevé de forma innegable èticament culpable. Per això vaig demanar a Frontex com ho supervisaven. Què passa amb aquesta gent? Van dir que no era responsabilitat seva, perquè havien tornat a un altre país. Vaig intentar confirmar-ho, perquè potser aquestes persones des del poder no se n’adonaven del tot de què passava. El que he constatat més recentment és que ells sí que se n’adonen, però diuen que això és el que vol la ciutadania europea, que el públic europeu no vol que arribi gent, sobretot d’Àfrica, i que han de fer tot el que puguin per aturar-la. No crec que el públic europeu sigui plenament conscient del que això significa. Per això vaig fer el llibre. El fet que m’hagin convidat a parlar, demostra alguna cosa. Hi ha molta gent treballant per la UE que està incòmoda amb aquesta situació i vol un canvi. Però no saben què fer sense el suport del públic, i sobretot amb unes eleccions ben a prop. L’altra cosa que crec és que en realitat ara mateix el Parlament Europeu i la Comissió Europea estan en desacord. L’estiu passat el Parlament Europeu va aprovar una resolució que demanava que es restableixin la recerca i el rescat liderats per Europa. La resolució també diu que el suport a la Guàrdia Costanera líbia hauria d’estar subjecte a que respectin els drets fonamentals. La resolució no era vinculant i la Comissió Europea òbviament no l’està aplicant.
Hi ha molta gent treballant per la UE que està incòmoda amb la política migratòria i vol un canvi
La situació als camps de detenció de migrants a Líbia és ara tan inhumana com la que explica al llibre o ha canviat?
Pel que sé, crec que es manté pràcticament igual. Les rutes migratòries han canviat lleugerament. La migració és com un globus, si comprimeixes una part se n’expandeix una altra. El que estem veient ara són més arribades a les Illes Canàries. Conec gent que ha fet aquest viatge i m’he informat sobre aquesta ruta. Diuen que, com que Líbia és ara tan perillosa i difícil, estan fent el viatge a les illes Canàries. Aquest viatge, però, també és increïblement perillós. Una de les persones que conec va passar deu dies al mar. Es van quedar sense menjar i sense aigua. Creien que moririen, però finalment van arribar. També hi havia molta gent que viatjava des de Tunísia. Ara hem vist un nou acord de la Unió Europea amb Tunísia, on s’ha apuntalat un president autoritari, que potencialment portarà a molts més abusos dels drets humans. Així doncs, el llibre tracta sobre Líbia, però el tema no és Líbia. Es tracta del que està passant a les fronteres d’Europa i de les accions de les persones que la governen per aturar la migració.
La Comissió Europea acusa els traficants de la tragèdia humanitària al Mediterrani. Quina part de responsabilitat creu que té cadascun en els abusos que pateixen els migrants?
Els traficants de persones estan satisfent una necessitat. Als funcionaris europeus els agrada dir que volen trencar el model de negoci dels traficants, però aquest model de negoci existeix perquè és tan difícil viatjar legalment. Els traficants sempre existiran, perquè estan satisfent les necessitats de persones que no tenen cap altra manera de viatjar. Això no vol dir, és clar, que els traficants siguin bona gent. Al llibre documento les històries de dos traficants dels quals vaig informar. Vaig assistir al seu judici a Etiòpia. Em vaig trobar cara a cara amb ells. I la gent pot llegir al llibre les coses horribles que han fet. Però crec que quan la retòrica política se centra en els traficants s’ignora que en realitat la gent els confia la seva vida perquè està desesperada. Estan desesperats per trobar una ruta cap a la seguretat.
És crítica fins i tot amb les agències de les Nacions Unides que treballen amb la migració. Què retreu a agències com ACNUR?
El llibre informa sobre un context específic, recull la documentació del que vaig veure i trobar mentre feia els reportatges. A Líbia, quan vaig començar a comunicar-me amb persones detingudes també vaig començar a contactar amb el personal d’ACNUR i altres agències de les Nacions Unides. Molts dels membres d’aquest personal també estaven molt incòmodes amb la situació. No els agradava com havien evolucionat les coses ni amb allò que se’ls demanava que fessin. Deien que sentien que se’ls estava utilitzant per blanquejar un sistema de violacions dels drets humans. Quan li preguntaves a un polític europeu perquè estaven donant suport a la intercepció de persones vulnerables que després eren tancades indefinidament en centres de detenció que el papa Francesc i altres han comparat amb camps de concentració, deien que no donaven suport als centres de detenció però que estaven pagant per millorar-ne les condicions finançant l’ONU. I des de l’ONU ens deien que no podien pronunciar-se en contra de la UE perquè era qui els finançava i volien salvaguardar aquest finançament. Per exemple, si l’ONU fa un repartiment de mantes o el que sigui en un centre de detenció, agraeixen a la Unió Europea que els financiï la seva distribució, però no diuen que la gent està allí per culpa de la UE. Per tant, és un blanqueig de la seva actitud que permet als polítics europeus fingir que estan fent alguna cosa positiva quan la realitat és molt més fosca.
Critica fins i tot com actuen moltes ONG. Potser l’única que se salva de les seves denúncies és Metges sense Fronteres.
Metges Sense Fronteres és l’única que no rebia finançament de la UE, i no crec que sigui una casualitat que siguin ells els qui actuessin correctament. Crec que estaven actuant de forma diferent perquè, per principi moral, no tenen finançament de la UE, mentre que totes les altres organitzacions l’accepten.
Quan la retòrica política se centra en els traficants s’ignora que en realitat la gent hi confia la seva vida perquè està desesperada
Els mitjans de comunicació sembla sovint que no estan interessats en la tragèdia humanitària que denuncia. En el judici a Etiòpia a dos contrabandistes, per exemple, era l’única periodista a la sala. A què atribueix aquesta actitud dels mitjans?
És una pregunta complicada, perquè simpatitzo amb molts periodistes que estan intentant cobrir aquestes informacions però depenen del que volen els editors. He tingut problemes amb editors que em deien que ja havíem fet una història sobre la Mediterrània i que no calia fer-ne una altra. A més, de vegades els editors diuen que es deuen al que llegeix el públic, i que si publiquen una història i ningú la llegeix, no hi estan interessats. Tot el temps que vaig estar fent aquest informe vaig treballar com a freelance. I això va ser perquè sabia que, si hagués tingut una feina fixa, no m’haurien permès centrar-me només en aquest tema durant tant de temps. És complicat. És un repte per nosaltres trobar diferents angles. Jo em concentro en qüestions que crec que no es coneixen. Així que estic intentant omplir els buits en termes de coneixement públic. És realment impactant que s’hagin normalitzat notícies de 200 migrants que moren ofegats al mar, escriure un centenar de paraules i passar a la història següent. L’estiu passat em van demanar que fes un article d’opinió per The New York Times sobre això. Jo no sabia què més podia dir. Vaig pensar que el millor titular era que aquesta situació s’havia normalitzat i van publicar l’article a la portada amb el titular La mort massiva es normalitza. Ens hem de preguntar per què s’ha normalitzat, perquè acceptem que aquesta situació continuï al Mediterrani i a Líbia. Des del 2014, prop de 30.000 persones s’han ofegat o han desaparegut en aquesta ruta. Probablement és una subestimació enorme i no inclou la gent que va a Canàries, que és un altre gran nombre. Com es permet que això passi?
És incomprensible que es digui que es lluita contra els traficants i quan hi ha un judici contra dos dels seus caps a Etiòpia, només hi vagi una periodista freelance com vostè
Sí, per a mi, va ser realment impactant. No m’ho podia creure. Va ser durant l’epidèmia de la Covid. Estava a Uganda i les fronteres estaven tancades. No vaig poder marxar i vaig saber que començava aquest judici, així que vaig escriure a moltes organitzacions d’Etiòpia i a periodistes preguntant si algú ho cobria per contactar amb ell perquè volia saber què passava. Tots van dir que no. Vaig trobar la manera d’arribar a Etiòpia per cobrir-ho. Inicialment em va costar anar-hi, però estic molt contenta d’haver-ho fet.
El llibre es va publicar el març de 2022 i ha rebut tot tipus de premis i s’ha traduït a molts idiomes. Com viu el reconeixement professional i popular de la seva feina?
Ha estat molt estrany. L’autora és coneguda pel llibre. Una cosa molt incòmoda és que vaig començar a informar sobre això el 2018, i en pocs mesos vaig començar a guanyar premis; la meva carrera avançava però les vides de la gent que m’enviava informació continuaven exactament igual. Res canviava per a ells. I això era molt difícil d’assumir. Ha sigut complicat pel que fa a la publicitat del llibre perquè, òbviament, m’agradaria que el llegeixin com més persones millor però és molt difícil que molta gent ho faci, perquè creu que és depriment o bé que ja coneix la història fins a cert punt i no està interessada a saber-ne més. Els premis són molt útils perquè més gent presti atenció al llibre. M’he adonat que ha augmentat l’interès pel llibre un cop ha guanyat premis. Em resulta molt incòmode beneficiar-me professionalment d’aquesta situació. He regalat tots els diners dels premis.
Em resulta molt incòmode beneficiar-me professionalment d’aquesta situació. He regalat tots els diners dels premis
A alguna ONG?
No, no, a cap ONG.
S’ha guanyat el respecte i l’admiració de molta gent i també un bon grapat d’enemics. Ha tingut o té por per la teva seguretat?
Hi va haver moments, quan estava preparant el llibre, que tenia por. Vaig rebre advertències el 2019 que la meva vida podria estar en perill. I això venia de la CIA i del MI6. En aquell moment, vaig tenir molta por. Però, sincerament, després, em vaig sentir culpable, perquè crec que la por em va impedir d’informar de certes coses de les quals hauria d’haver informat en aquell moment. La publicació del llibre va ser un intent per part meva d’arreglar-ho perquè inclou informacions que no s’havien fet públiques. En aquests moments no tinc por per la meva seguretat. Quan estàs fent el reportatge és quan has de tenir més por, perquè encara no s’ha fet públic i pot haver-hi qui vulgui evitar-ho. Ara ja és públic.
Fa servir molt X (abans Twitter). En aquesta xarxa hi abunden els insults i les amenaces. L’han atacat molt a les xarxes socials?
No puc dir que no rebi atacs a Twitter, però no crec que m’ataquin molt. Quan estava fent el reportatge, la meva principal preocupació no era la meva seguretat, sinó la seguretat de les meves fonts. Elles arriscaven la vida. Hi havia una certa amenaça petita per a mi, però res a l’escala del que enfrontaven elles. I aquesta ha estat sempre la meva preocupació número u.
Diu que és periodista, no activista, però si li pregunto què s’ha de fer per canviar la situació que denuncia al llibre, què contestaria?
És així. Sóc dolenta per respondre aquesta pregunta perquè no proposo polítiques. Sempre em sorprèn que no hi hagi hagut més exigència de responsabilitats. S’ha d’informar al públic europeu especialment perquè estem implicats en crims contra la humanitat. Això està passant en el nostre nom. I sí, això és molt important. Crec que cada persona s’ha de preguntar què s’ha de fer. No em toca a mi dir a la gent què ha de fer. Però si s’informen, s’ho poden preguntar. Pel que fa a les responsabilitats, em sorprèn que no se n’hagin exigit més. Molta gent és interceptada, retornada a la força a camps de detenció, on mor o és assassinada. Em sorprèn que no hi hagi més rendició de comptes per això. Fabrice Lleggeri, director de Frontex, va dimitir l’abril de 2022 per denúncies de violacions dels drets humans i jo vaig preguntar si hi hauria més reconeixements de responsabilitats, però no ha estat així. El meu llibre va ser citat en un treball del Tribunal Penal Internacional que reclamava que s’investigués funcionaris europeus per crims contra la humanitat però, de nou, la investigació no ha anat realment enlloc.
Li preocupa l’augment de l’extrema dreta a Europa?
De nou he de dir que dubto una mica a l’hora de parlar de política en general. Molts polítics europeus amb els que he estat parlant durant anys i anys, funcionaris europeus, gent al poder, diuen que el tipus de polítiques que denuncio al llibre es van implementar perquè volen aturar la dreta. Així que diuen que, per aturar l’ascens de l’extrema dreta i evitar que arribi al poder hem d’aturar la migració a qualsevol preu, i per això implementen aquest tipus de polítiques. I jo els pregunto si perpetrant crims contra la humanitat no s’estan convertint en l’extrema dreta ells mateixos, fins a on pensen anar en aquesta direcció.
Molts polítics europeus diuen que per evitar que l’extrema dreta arribi al poder cal aturar la migració a qualsevol preu i jo els pregunto si perpetrant crims contra la humanitat no s’estan convertint en l’extrema dreta ells mateixos
Encara rep missatges de persones que estan als camps de detenció de Líbia?
Ara mateix no estic en contacte amb la gent dels camps de detenció. Estic en contacte amb moltes persones que arriben a Europa o es troben en països africans. N’he vist algunes recentment.
Anirà a Líbia algun dia?
No ho crec, perquè vaig insistir molt per obtenir un visat l’any 2021 però me’l van rebutjar. Llavors vaig rebre un missatge força estrany oferint-me un viatge gratuït l’any 2022. No me’n vaig fiar, podria ser arriscat. No ho faré aviat. Vaig intentar anar al Sudan just abans que la guerra esclatés l’any passat i em van denegar el visat. El cònsol que me’l va negar em va demanar una còpia signada del llibre al mateix temps. (riu)
En què treballa ara?
Preparo un altre llibre per l’estiu que ve, però no puc dir de què va.
Catalunya Plural, 2024 
