Per desgràcia, el carrer de Vilapicina conserva a hores d’ara molt poques cases antigues, però les supervivents no es mantenen dempeus per casualitat. Una de les belleses d’aquest camí envers Horta és observar la seva forma, molt oscil·lant al cantó mar, amb tota probabilitat com a conseqüència de les aigües properes.
Si caminem els metres de la nostra protagonista des d’Amílcar ho comprendrem de mica en mica, amb la paciència requerida per a aquests assumptes. El seu aspecte actual respon a l’hegemonia de Fabra i Puig a l’entorn contemporani, però la morfologia és més longeva. Un cop superem la cruïlla amb el carrer d’Arnau, el vell passatge de Sant Jeroni per a enllaçar el carrer central amb Mare de Déu de les Neus, encara patim la tirania de la lletjor pròpia del segon franquisme, dominant fins el número 59, quan s’enceta un allau de petites cases, la majoria d’elles originàries de finals del segle XIX i reformades a posteriori, tal com indiquen les dates d’algunes façanes.
El número 59 és el paradigma del conjunt i ens ofereix un munt de pistes. Abans fou el 117, el seu frontispici embafa d’aromes d’antuvi pel cromatisme i, a més a més, abans de la seva coronació té una bonica ceràmica on es representa els sants Cosme i Damià, metges.
Com és comprensible això ens duria a l’ofici del seu propietari. Es tracta d’Alejandro Palomar de la Torre, nom que ara no diu gaire, malgrat tota la rellevància adquirida mentre visqué. Nascut a Barcelona el 1873, fou un oftalmòleg d’enorme prestigi, ajudant del primer Doctor Barraquer, càrrec res banal en aquell instant pioner d’aquesta especialitat a Espanya.
Tot i així, Palomar de la Torre desenvolupà la seva carrera a Saragossa, on recalà després del seu matrimoni. Fou alcalde de la capital aragonesa l’any 1913, sanejà la xarxa de clavegueram i, després, fou designat professor de la facultat de Medicina, penúltim pas envers la presidència d’institucions nacionals al seu ram, el qual dignificà enfocant-lo des d’allò social, doncs la seva feina de Galè havia de servir per a millorar la vida dels seus semblants.
La tria de Cosme i Damià era molt conseqüent amb la seva visió de l’ofici. Ambdós foren metges martiritzats durant l’Imperi de Dioclecià, vora l’any 300 després de Crist. Sobresortiren bé per l’amor a la seva vocació, bé per exercir-la de manera desinteressada amb la fita d’afavorir els més necessitats, com feu Palomar de la Torre, de qui he cercat més informació per esbrinar la causa de la seva residència comtal a Vilapicina, conformant-me amb elucubracions entre els cognoms de la seva família, on els Mascaró tingueren un paper preponderant, i l’opció fàcil de voler disposar d’una finca aïllada, si bé el fet d’aposentar-se en aquest carrer en concret suposa un absolut misteri.
Si juguem a les alternatives, podríem imaginar a Palomar de la Torre ben feliç per tenir una torre en un marc tan preciós, envoltat de camps, amb horts just darrera i la masia de Can Gaig com a emblema d’aquest tram, potser l’explicació més plausible del perquè d’aquestes casetes tan ben alineades en la seva irregularitat. Potser el barceloní adoptat per Saragossa estimava aquell ambient encara rural, perfecte per a estudiar sense estrès i genial per a xerrar amb veïns i camperols.
El senyor Palomar devia viatjar bastant a Barcelona per motius professionals. També em sento temptat de contemplar una probable inversió en terres. Reestructurà l’aleshores 117 l’any 1929 , quan altres propietaris havien fet el mateix amb les viles adjacents. El seu arquitecte fou Josep Maria Ribas, autor del pavelló de l’Agricultura de l’Exposició Internacional d’aquell any, una altra dada a sumar a la ruta de raons de l’oftalmòleg.
En propers lliuraments cercaré disseccionar l’influència de Can Gaig. No deixa de ser curiós com, en tota la fila, només uns pocs immobles llueixen la seva data. La resta s’han d’estudiar amb un anàlisi a consciència dels alentorns.
Per a fer-ho tiro de fotografies aèries prèvies a l’hecatombe de la Modernitat dels anys seixanta. A la imatge de 1955 s’aprecia la impressionant extensió de Can Gaig, un autèntic far a la seva prepotència per agafar tot aquest espectre. Per això mateix no és descabellat veure-la com a abella reina en tots els sentits en ser el seu clan responsable, en bona mesura, de la progressiva urbanització de les seves hectàrees.
Això ens conduiria al segon punt. Les vivendes de propietaris individuals remodelades entre finals dels anys vint i el mesos abans de la Guerra Civil no només devien considerar els paratges idíl·lics perquè la principal activitat dels mateixos era l’agricultura. Darrere, dins d’allò invisible de Mare de Déu de les Neus des de Vilapicina, encara es posen en marxa horts adaptats a la nostra contemporaneïtat. No deixa de ser previsible cavil·lar sobre com fa més o menys un segle els nouvinguts volgueren seguir la tendència imperant de l’època, i prosperar amb el tòpic de la caseta i l’hortet, tant noucentista i republicana per la insistència del president Macià en aquell somni esquinçat el 1936.
Aquell any fatídic fou el de la conclusió de moltes darreres viletes, cloenda imprevista pel cop d’Estat del 18 de juliol, quan tot canvià. L’ordre al carrer de Vilapicina i l’energia un xic anterior s’esvaïren, però les armes no pogueren amb les morfologies, i la generada en aquesta venerable cadena tenia molta consciència de les reparticions de l’espai.
Potser per això mateix, el carrer de Vilapicina té una doble finalització. La primera, lligada a un hipotètic annex de Can Gaig, es devia envers la riera d’Horta com per a ratificar el seu compromís amb la mateixa, mentre que la segona s’atura amb subtil brusquedat al mateix lloc, i cedeix el pas al carrer d’Espiell envers Horta. Aquest relleu ara és gairebé imperceptible excepte, si t’hi fixes, mentre no fa gaire dècades la mola de Can Gaig establia uns límits entre universos, agermanats d’aigua i verd.
Catalunya Plural, 2024 
