L’any 1964 Hannah Arendt va ser entrevistada a la televisió d’Alemanya Occidental pel periodista Günter Gaus. El text transcrit va guanyar el premi Adolf Grimme i es va publicar amb el títol “Què queda? Queda la llengua materna”. Quan Gaus va preguntar a la filòsofa jueva si enyorava “l’Europa del període anterior a Hitler (…)” tot afegint: “Quan torna aquí, quina és la seva impressió?, què queda i què s’ha perdut per sempre?”, la filòsofa va respondre de manera contundent: “L’Europa anterior a Hitler? No, no la trobo a faltar en absolut, li puc assegurar. Què queda? Queda la llengua materna”. Gaus va repreguntar: “I això significa molt per a vostè?”. Ràpida, Hannah Arendt va contestar: “Sí, molt. M’he negat conscientment a perdre la meva llengua materna.” La llengua pròpia és la porta que ens permet accedir al món a través del llenguatge habilitar la consciència d’un mateix. I la llengua viva, com tota cosa viva, acaba morint.
Parlem del català, la llengua pròpia d’uns quants milions de persones que, si no està ferida de mort, poc li falta. Una tragèdia cultural i personal per tots aquells que hem nascut amb el català com a llengua materna, que pensem en català, i que l’utilitzem cada dia amb els nostres éssers més propers. Què fer quan veus que la teva llengua s’apaga? Se l’ha de deixar morir? Doncs no, és clar que no. Però el que segur que no cal fer és disparar-se al peu.
La situació és aquesta: l’any 2003, segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, un 43% de la població major de quinze anys declarava que el català era la seva llengua habitual. L’any 2018, aquest tant per cent se situava en el 36,1%, és a dir, quasi set punts percentuals menys. El mateix estudi també preguntava pels usos lingüístics i àmbits d’ús de les llengües. L’any 2018, els majors de quinze anys indicaven que, amb els membres de la llar, parlaven només català en un 27,2% dels casos; més català que castellà en un 5,6%; ambdós idiomes en un 7,8%; més castellà que català en un 10,1% i, finalment, només castellà en un 37,7%.
El principal motiu per la supervivència d’una llengua és la seva utilitat. És molt difícil mantenir viva una llengua no-útil per molts esforços que s’hi bolquin. L’església ho sap bé, ja que tot insistir en l’oficialitat del llatí en les litúrgies, arribat l’any 1965, el Papa Pau VI va decidir habilitar les diferents llengües pròpies (vives) i acabar amb l’obligatorietat del llatí. I el català és una llengua d’utilitat relativa, i no hi ha perspectives de millora futura en aquest sentit.
Exigir als funcionaris i treballadors de Catalunya que parlin la llengua del país és sense dubte una bona estratègia per a la supervivència del català, i mantenir-lo a les aules ho és encara més, però a vegades no és possible fer-ho de manera immediata. El cas més evident està en el nostre sector sanitari, caracteritzat, entre altres coses, per un dèficit estructural de metges especialistes, infermeres, i personal assistencial. Què cal fer, si no hi ha metges suficients que parlin el català? Continuar amb el dèficit estructural, o contractar metges i metgesses que parlin en castellà? La resposta — assenyada — que fins avui ha donat l’administració, sigui sota governs nacionalistes catalans o espanyols, és que millor que t’atenguin en castellà que no t’atenguin. I a partir d’aquí, aconseguir incentivar-los perquè es formin, aprenguin, i estimin la llengua de Fabra, de Rodoreda, de Pla i de Casals. Pot ser dur d’entomar per alguns, però a l’hora de plantejar respostes serioses a problemes reals, més val ser conscient de la realitat concreta i no pas de la realitat desitjada.
El principal “enemic” del català no es diu Espanya, sinó Globalització. Hom podria argumentar que si Catalunya disposés d’un Estat propi la supervivència del català estaria garantida; un raonament tant vàlid com fútil, doncs Catalunya ni és ni serà un estat independent en el curt-mitjà termini. Així que millor evitar pensar dins d’aquest paradigma, perquè fer-ho només condueix a les típiques respostes victimistes i autocomplaents que no contribueixen ni a pensar ni a resoldre res. Tot el contrari. Els falsos patriotes de la llengua sovint fan més mal que bé.
El català ha de blindar-se en l’àmbit institucional, però sobretot ha de convertir-se en una llengua seductora socialment. No hi ha res menys seductor que ser escridassat per un home que no accepta que li portis el cafè en castellà, tot i que només porti set mesos residint a Barcelona i encara no vegi en cor d’atrevir-te amb la llengua. Aquest és, per desgràcia, el perfil de suposats patriotes del català. Un perfil massa estès entre aquells catalanoparlants que diuen voler “salvar” el català.
Per desgràcia el català s’està convertint en la llengua del victimista enfurismat, i pel camí s’està trencant el vincle de transmissió entre pares i fills tal com senyala l’ús del català en la missatgeria mòbil per als més joves de Catalunya, que va retrocedir 17 punts percentuals entre el 2017 i el 2021 segons dades de la Plataforma per la llengua. Evidenment, cal lluitar en tots els fronts. Netflix en català, infermeres en català, polítics en català, escoles en català, etc. Però per sobreviure, el català ha de guanyar per seducció. No hi ha una altra sortida, perquè el victimisme només ens fa ser una mica més tristos i força menys desitjables.
Catalunya Plural, 2024 
