En les últimes setmanes hem pogut comprovar com hi ha dues maneres d’afrontar l’emergència climàtica i de salut pública des de la màxima responsabilitat política d’un ajuntament. A Catalunya alcaldes i alcaldesses de ciutats com Badalona, Terrassa, Sabadell o Castelldefels, entre altres municipis metropolitans, ja han expressat la seva incomoditat amb l’obligatorietat d’aplicar la Zona de Baixes Emissions als seus termes municipals. Amb el pretext de defensar als veïns i veïnes que no tenen “capacitat econòmica per canviar-se el cotxe”, aquests responsables polítics, liderats pel mediàtic Albiol, són partidaris de dilatar l’entrada en vigor d’una mesura que és d’obligat compliment en el marc de la política comunitària europea. Una mesura que, per cert, se sustenta en l’evidència científica que conclou que a més contaminació de vehicles indefectiblement hi ha més morts per culpa de l’exposició als combustibles fòssils i a l’aire deteriorat que respirem. Segons dades de l’Institut de Salut Global només a l’àrea de Barcelona parlem de 500 morts prematures, més de 2.000 casos de malalties greus i més de 1.000 casos d’asma infantil cada any.
En aquest mateix període de temps a París o Hannover ens hem trobat amb l’altra cara de la moneda pel que fa a afrontar la responsabilitat de prendre mesures antipopulars en benefici del bé comú posterior. La ciutat alemanya ja ha anunciat que seguirà el camí marcat per la municipalitat de la capital francesa. L’alcaldessa Anne Hidalgo s’ha pres molt seriosament el combat contra l’emergència actual i els efectes que la contaminació dels cotxes té en aquesta crisi climàtica i de salut pública. I una de les mesures que aviat entrarà en vigor ha sortit d’un procés de participació ciutadana en què els veïns i veïnes de París han aprovat augmentar la taxa d’aparcament a la via pública pels vehicles SUV i els 4X4, aquells que més contaminen i que pel seu volum ocupen més espai públic a la ciutat. En alguns casos aquest gravamen triplica la quantitat de diners que qualsevol altre vehicle ha d’abonar per ocupar una plaça d’aparcament a la via pública. El projecte de París va en la línia de dissuadir als consumidors de continuar comprant aquest tipus de vehicles gens sostenibles.
Es podria dir que estem davant d’una dicotomia entre el model Albiol i el model Hidalgo. La proposta de l’alcalde de Badalona segurament rebrà l’aplaudiment majoritari del seu veïnat local. I, en canvi, el model Hidalgo segur que generarà animadversió entre un percentatge important de veïns i veïnes de París que acaben d’invertir un bon grapat de diners en un SUV molt gran i potent. I davant d’aquesta disjuntiva em venen al cap dos moments polítics del passat que ens ajuden a posar-hi context sobre l’acció política i la por a atrevir-se a prendre determinades mesures necessàries però impopulars.
L’any 2012, quan ja estàvem patint els efectes de la crisi financera de 2008, després del crack bancari i la burxada de la bombolla immobiliària; Miguel Sebastián, exministre d’Indústria durant el govern de Zapatero va ser entrevistat en el programa Salvados. Allà li va confessar a Évole que ell i el seu equip del llavors govern socialista tenien la informació i sabien que el crack, la crisi econòmica s’acostava. Calia prendre mesures però llavors… Ningú es va atrevir a posar fi a la festa traient la música. Això va ser el que va dir Sebastián: “És com si entres en una festa i tothom s’està divertint, bona música, la gent és feliç i vas tu, encens el llum, treus la música i dius que tothom marxi a casa seva”. Sebastián sabia que la festa havia d’acabar perquè, a més, ens estava costant uns diners que no teníem. Però qui havia d’assumir el desagradable paper d’aixafar la guitarra no es va atrevir a fer-ho. Després ja vam saber amb quines conseqüències nefastes per a tots i totes.
Per aquella època Josep Piqué, exministre d’Indústria amb el govern d’Aznar, en una entrevista en el programa Julia en la Onda, a Onda Cero, va compartir amb Júlia Otero una experiència semblant a la viscuda per Sebastián. En aquell moment, parlant de la bombolla que hi havia a Espanya d’infraestructures com aeroports i grans estacions d’alta velocitat sense ús, Otero li va preguntar a Piqué si quan ell era ministre no s’adonava que molts d’aquests projectes eren insostenibles i injustificables. I l’exministre va admetre que sí, que en moltes ocasions el govern no veia la conveniència d’alguns d’aquests projectes, però que “visitaves la zona, parlaves amb els alcaldes, presidents de diputació, governs autonòmics, i fins i tot amb els veïns i veïnes i tots et demanaven el mateix aeroport o la mateixa estació d’AVE que tenien al poble del costat o en la comunitat veïna”. I clar, a veure qui s’atrevia a dir-li que no a tota aquella gent amb set de despesa pública. Ningú ho va fer.
Serveixin d’exemple aquestes dues experiències passades per a interpretar el que pot estar succeint ara mateix en l’àmbit local amb les mesures necessàries per a combatre els efectes de la crisi climàtica i de salut pública. Costa trobar a un alcalde o a una alcaldessa valenta, a un membre de la classe política que s’atreveixi a prendre mesures impopulars, a dir-los als seus veïns que no poden continuar amb el mateix tren de vida consumista i contaminant. En aquest context el més còmode és no molestar a ningú i deixar que segueixi la festa amb més cotxes, més infraestructures contaminants i més llibertat per a sobreexplotar els nostres recursos. El paper més incòmode és el d’aquell o aquella que s’atreveix, que entra a la sala, encén el llum, treu la música i posa fi a la festa quan toca plegar i marxar cap a casa.
Catalunya Plural, 2024 
