Aquest primer paràgraf de les Barcelones a vegades explica els seus fils interns. Aquest cop és el torn de quelcom ben obvi. Cada text s’encadena amb l’anterior i engalta dubtes de cara al següent.
Al cas d’avui la nostra protagonista serà la masia de Can Gaig. La seva ubicació i dominis ens condueixen en part a resoldre com configuraren el nucli antic del carrer de Vilapicina, ampliant-se l’influx de la finca fins a determinar morfologies i comprendere vàries vies.
Can Gaig, amb orígens al segle XVII, acaparava gairebé tot el sector comprès entre el carrer Arnau i el de Vilapicina fins al seu doble adéu envers la riera d’Horta i Espiell. Les casetes decimonòniques de l’abans carrer central del barri devien ser dependències del complex, amb horts a la seva part del darrera amb vistes a Mare de Déu de les Neus. Un tram molt important d’aquesta secundària paral·lela s’englonaba a l’extensa irradiació d’aquest clan hegemònic durant moltes generacions.
A mitjans dels anys vint, qui sap si dins del procés d’anar desfent-se de les seves hectàrees per les imminents urbanitzacions, els immobles del cantó mar d’aquest tros del carrer de Vilapicina foren reformant-se per allotjar nous propietaris, els darrers de la filera i supervivents enfront els Gaig; el seu cognom evoca per a la majoria el cuiner Carles, que el 2012 es traslladà d’Horta a l’Eixample.
No ha sigut la meva principal preocupació estudiar el vincle del xef amb els Gaig del 44 de Vilapicina. Ell sempre es definí hortenc i tampoc és res estrany, així com tampoc ho és com la fonda Gaig no es trobava pas gaire allunyada de la nostra posició al mapa.
En canvi, sí m’han fascinat múltiples connexions. La més atractiva és la d’un matrimoni entre la filla dels Gaig i l’hereu dels Berdura, una altra família amb vàries propietats, focalitzades a l’homònima finca, a un no res de l’actual plaça Maragall.
Aquests desposoris són una prova més dels lligams entre aquesta aristocràcia dels marges, a imaginar abans de les Agregacions de 1897, doncs a Barcelona els nobles de la Rambla titllaven de nouvinguts als de l’Eixample. A la perifèria aquest rumor era cada cop més pesat, però els capos i els seus terrenys duraren en un percentatge notable més enllà de la Guerra Civil, quan la voracitat de l’imperialisme de l’abans distant Eixample esdevingué inevitable, fins a devorar moltes essències de la superfície.
Can Gaig tenia la seva carta de defunció apuntada al calendari del destí. Sona més solemne. Més ho són les caramboles. La darrera nissaga fou la dels Gaig Guasch. La tradició data el 1959 l’inici de la urbanització intensiva de Vilapicina i la construcció del seu metro, botxí del món antic, fins arrasar amb el seu pas un munt de masies. L’aura de Can Gaig desaparegué per a sempre en aquell instant, relegat a ser una illa enfonsada per un transatlàntic, passarel·la per a remodelar brutalment la zona, de Fabra i Puig a passeig de Maragall.
Jaume Gaig Guasch morí el dijous 28 de març de 1957 a l’edat de 68 anys. El divendres 26 de febrer de 1960 expirà la seva esposa, Doña Antònia Cucurella Ribas. Així es clausurava el cercle i es desplaçava l’eix cap amunt, doncs un cop la piqueta demolí Can Gaig, tot, amb els nous blocs exhibint-ho, s’enlairà envers les altures, com si aquell pedaç del carrer de Vilapicina fos a enlairar-se cap a l’horrible complex de Turó de la Peira, una indecència a comentar amb molta més calma.
Així fou com l’adéu de Can Gaig alterà un ordre. Un xic després, caigueren altres masies dels alentorns com Can Sabastida, Cal Garibaldi, Cal Playa, Cal Bonet, Cal Ros o el petit imperi dels Oliver Jané i la seva fàbrica de midó.
La mort del matrimoni es junta amb l’acció oficial en aquell esmicolament de tot un univers. El més bell de l’extinció pot llegir-se al present per l’aferrament de la morfologia al seu espai. Per això insisteixo i reprenc l’accent en com, malgrat tota aquesta hecatombe, la seva configuració més bàsica s’ha mantingut entre totes aquestes obscenes verticalitats.
Per a sintetitzar-ho hem de retornar a les fronteres del carrer de Vilapicina. La clau de tot aquest assumpte és aquest casalot amb aspecte de masia que és una doble cruïlla del carrer de Vilapicina. Aquesta primera fragmentació el du a creuar-se al fons amb la riera d’Horta, ara Cartellà, i el carrer de la Mare de Déu de les Neus, un dels més prodigiosos de Barcelona, espectacular amb tots els seus matisos.
Doncs bé, si Mare de Déu de les Neus no vol anar-se’n d’aquí és per com la masia del 191 del carrer de Vilapicina impulsa una sèrie de vivendes, sotmès al costat muntanya als designis de, suposem, Can Gaig, emperadriu d’un triangle imperfecte als límits envers Horta.
El segon comiat del carrer de Vilapicina es produeix al mateix punt, transformat a la cantonada de Can Gaig amb el carrer de l’Espiell, elevant-se cap a Horta i, fins no fa gaire, interromput també per la lògica de les rutes d’antuvi, resignant-se a no seguir fins al vell Sant Joan poc després d’una altra fusió efímera d’aquests paratges, la de la riera d’Horta amb el torrent de Carabassa a la cruïlla de Cartellà amb Petrarca.
Tot aquest laberint d’aigües, horts i una decadència anunciada s’esfondrà en aquell debut del Porciolisme. Ara la satisfacció és passejar i reconèixer els seus caràcters a l’asfalt. Com els he caminat molt, he entès com la seva posició a Vilapicina, amb permís de Can Sabadell i temps enrere Can Basté, podia ser òptima, disminuint-se després d’abandonar la seva cuirassa, doncs tota l’àrea de la riera d’Horta, just posterior, mirava més envers el seu barri, com si Vilapicina fos una caixa tancada, mig enterrada entre dues potències. El trist és que res, excepte aquests articles, recorda a Can Gaig, dissipant-se la seva memòria fins a no trobar-se ni tan sols desfigurada a l’imaginari col·lectiu.
Catalunya Plural, 2024 
