A Barcelona, el moment de l’Ajuntament de Mortadelo i Filemón és al·lucinant. Quan aparegui aquest reportatge durem nou mesos sense govern, quelcom maquillat amb varies medalles força curioses.
La primera consisteix a una doble acció: gastar-se un dineral en publicitat per fer creure a la ciutadania una determinació de treball basada a anunciar reforços en seguretat i vendre la moto de la ciutat com a seu de fires, festivals i congressos, els segons per a dissimular el porciolismo assumit per tots els consistoris democràtics. Dins d’aquest duet figura l’aclaparadora presència dels serveis de neteja al carrer, doncs per tots és sabut el gust per disposar de vies netes una mica a l’alemanya, quelcom utòpic aquí, potser per motius civilitzadors, doncs el plaer d’aprofitar el mandat és superior al d’educar als votants en certs requisits molt senzills.
Aquest teatret quotidià, catapultat amb estèrils dobles pagines a premsa, transmet un aire desangelat de passivitat. Barcelona s’ha congelat des de finals de maig de 2023, i la inèrcia de les obres pendents és magnífica per a mitigar aquest temporal del No-res.
Aquest pot expressar-se de moltes maneres. Una d’elles és sòrdida i perversa. Si quelcom no es veu no existeix, però atenció, això no és patrimoni de Jaume Collboni i els seus acòlits, doncs els anteriors responsables de la Casa Gran foren genis en aquesta matèria.
Al meu record figura una tarda en un dels salons de Sant Jaume. Se celebrava la segona reunió de la comissió sobre Patrimoni, tirada endavant a deshores perquè –ho sé de bona font– els dirigents de Barcelona en Comú jutjaven la qüestió d’esnob, amb tota probabilitat per ignorància.
La primera cita fou normal dins de la mascarada. La segona fou horrible, perquè els responsables es posaren a anunciar plans fantàstics centrats en la perifèria, aquell territori que per a Colau i els seus era publicitat sense intervenció, causa de la seva derrota electoral en menysprear els barris, on actuaven amb premeditació, alevosia i nocturnitat quan ho feien, és a dir, poc, tard i malament.
La proposta estel·lar d’aquella vetllada fou la promesa de tenir gairebé a punt la rehabilitació de la Granja del Ritz de Vallbona. Aquesta centenària finca rural, abans anomenada Montserrat, passà als anys quaranta a ser propietat de l’Hotel Ritz, proveint-lo de verdures, llegums, carn, gallines i el que fes falta. L’establiment era moderníssim pel seu temps, disposava fins i tot de piscina i va complir amb escreix la seva funció fins als anys 90, quan el clan de Muñoz Ramonet es va desfer d’aquest do, tampoc gaire estimulant per a Joan Gaspart.
La situació provocà la intervenció municipal. Des de 2003 la Granja del Ritz és de l’Ajuntament, qui al web de Barcelona Sostenible demostra gastar-se pocs calés. La versió castellana s’ha traduït amb Google, una garantia, i ens informa de com la idea, la mateixa pregonada des de la inútil comissió de Patrimoni, és transformar-lo en equipament d’educació mig ambiental.
Vaig a Vallbona a vegades, com a deure cívic per a compensar com els regidors no surten del seu despatx per por a gastar sola de sabata. Aquest barri té poc més de mil habitants i per a la majoria de ciutadans no és ni tan sols un eco llunyà. Alguns el veuen quan marxen de cap de setmana o quan agafen el tren per anar a treballar als marges, sense detectar-lo.
Avui en dia allò més visible per a tot aquest rusc anònim és la conurbació d’horts/barraques un cop deixem enrere el cartell de Benvinguts a Barcelona a la Meridiana. Com Mortadelo i Filemón em llegeix, sense mai comunicar-se amb un servidor, han netejat una mica la zona, sense endinsar-se a Vallbona.
Fa pocs divendres vaig efectuar un passeig ben revelador. Vaig cercar el carrer del torrent de Tapioles i al fons vaig intuir unes ruïnes recents envoltades en un verdor de desídia. Era la Granja del Ritz. Ho vaig saber per un requadre col·locat pels veïns, els únics preocupats per la identitat de la barriada. La resta era horror, amb tot esfondrant-se, una escala envers el cel, la piscina a vessar de matalassos i l’interior de la Granja ple de residents temporals, ben tranquils per la incompareixença de les autoritats, instal·lats a la glòria amb els seus carros de ferralla.
Fotografio aquesta autòpsia i em pregunto com poden recuperar quelcom arrasat. Podrà conservar-se l’estructura i tot serà nou, quelcom molt melodiós pels polítics. En sortir de la Granja topo amb un adolescent. Em pregunta si sóc periodista, li responc afirmativament i comença a narrar-me com això és una merda –transcric les seves paraules–, perquè ningú hi va i se n’aprofiten els de la ferralla i altres despendolats. Quan escric sobre ells em sento fatal, doncs quan critico la passivitat de Mortadelo i Filemón algú podria pensar que els hi atorgo la culpa, quan ells només rendibilitzen l’embolcall que els manaires deixen podrir.
La seva ocupació es suma a la d’altres llocs afins. Són un camp perfecte pels sense sostre i les màfies, quelcom corroborat a Vallcarca, el Guinardó, la ronda Litoral, Pere IV, Glòries, el Clot i molts altres barris de la urbs comtal. Potser, si continuem així, assolirem el 10% de barraquisme dels anys cinquanta. El cas de la Granja del Ritz és encara més preocupant que el de la torre del Fang, on Mortadelo i Filemón només intervindrà quan comencin unes suposades obres, en estar aïllat, factor crucial per a deixar-lo tal qual, doncs com comentàvem si ningú ho percep és invisible i per tant inexistent.
BCN guanyarà més i més a Barcelona mentre no sorgeixi un moviment ciutadà amb força per a protestar i reivindicar una ciutat federal que atengui les necessitats dels seus residents fixes. Els temporals generen malsons a Collboni per si deixen de venir per la sequera, mentre nosaltres, els votants, som menyspreats com mai abans a la història recent.
Vallbona és un desert pels nostres molt ben pagats representats. Si per ells fos, totes les seves hectàrees buides servirien per a nous blocs de pisos. La defensa de la Granja del Ritz i Vallbona, on les parets parlen del malestar, podria ser un gir de 180 graus i una declaració d’intencions. Per desgràcia, els meus malsons, on mai es realitza allò proposat, tenen un altre color en relació als del cap de Mortadelo i Filemón, Jaume Collboni.
Catalunya Plural, 2024 
