Estar empadronat és un dret i una obligació, que no només registra la residència d’una persona en un municipi li permet accedir als serveis bàsics de salut, educació i ajuda en casos d’urgència social. Una persona empadronada existeix i és visible dins d’una comunitat. Però, més enllà de les constants traves burocràtiques que un ajuntament pot posar a un arrendatari per accedir al padró municipal —que poden trigar mesos a superar-se; segons dades del Síndic de Greuges de Catalunya, des del 2019 fins al 2023, s’han registrat 234 queixes cap a l’ajuntament en matèria d’empadronament—, hi ha una primera barrera que tota persona que es vulgui empadronar ha de superar: l’aprovació del seu arrendador per empadronar-se al seu domicili; o en cas contrari, el seu permís per utilitzar la seva adreça per a l’arribada d’alguna notificació, si ho fes pel model de sense domicili fix: quan una persona no compta amb una residència fixa o es troba en situació d’indigència, pot empadronar-se proveint una adreça on li arribin les notificacions. En aquest cas, el registre del padró sortirà amb l’adreça del centre de serveis socials més proper, no amb la direcció de l’arrendador. Tanmateix, la freqüent negativa dels arrendadors o subarrendadors a facilitar el camí als seus llogaters per empadronar-se, deixa aquests últims en condició de vulnerabilitat, ja que no poden accedir al padró ni als seus drets bàsics. Això contribueix al que podríem anomenar com: el negoci de la misèria, en què una persona pobra o vulnerable pot treure profit d’una altra en la mateixa o pitjor situació.
A Barcelona, una de les ciutats espanyoles més populars per a la immigració —en la qual, segons dades de l’ajuntament, hi viuen 1.662.122 persones, entre pobladors locals i residents estrangers, aquests últims sumen 371.527 en total, repartits entre els 10 districtes de la capital catalana– el tema de l’empadronament és un problema social constant. D’acord amb David Orozco, representant del Centre Cultural Comunitari Ateneu del Raval, institució que recolza i guia els immigrants en la seva regularització de documents a Barcelona, i la qual també recull queixes en matèria del padró municipal, “el 90% dels qui arrenden, arrenden sense empadronar”. I el problema, bàsicament, existeix quan es lloga a subarrendadors —qui lloga la casa o el pis al propietari, i alhora el lloga a altres persones—, ja que aquests majoritàriament no volen empadronar perquè perden el suport que reben de l’Estat en la seva condició de persones vulnerables, i que deixar prova que subarrendes la propietat et pot fer desmereixedor de qualsevol tipus de subsidi. “Molts amos els diuen [als seus llogaters] que no ho fan perquè els treuen les ajudes. Els diuen que la raó és perquè deixen de rebre un suport, un subsidi de l’Estat quan tenen aquest empadronament. Diguem, jo tinc un pis i a mi m’estan donant els aliments, m’estan donant una platica [diners], llavors si jo hi fico algú, automàticament em treuen aquesta ajuda. Això és el que diuen, i és veritat”, assegura Orozco.
Francesc Mateu, director del Fòrum de Síndics i Defensors Locals de Barcelona, pensa també que el problema és degut als subarrendadors: “El problema ve bàsicament amb els subarrendaments; normalment, qui lloga una habitació també té una situació de vulnerabilitat i en funció de com li considerin el padró, farà que en aquesta vivenda hi visquin més persones de les que en principi hi ha, de manera que la seva renda mínima d’inserció o la seva renda de ciutadania desapareix. Hi ha persones que tenen ingressos i no es justifica la renda que tenen”. Per a Mateu, estem parlant del negoci de la misèria, perquè es tracta de persones vulnerables que no tenen el padró, però també de persones vulnerables que han de rellogar habitacions de casa seva i s’exposen a aquest tipus de coses.
Un arrendador o subarrendador, considerant la seva posició, pot treure’n més o menys profit de la situació. Hi ha alguns que fins i tot creen un negoci d’això, que condicionen petits espais i els lloguen sense cap mena de contracte i encara menys amb un empadronament. Segons Orozco: “Els subarrendadors aprofiten la seva situació. Fa poc va sortir a la premsa que hi havia un senyor que tenia moltes finques [cases], i s’aprofitava de la gent, no feia contractes. Ell cobrava 80, 100 o 150 euros per nit, i al dia següent cap a fora. I així tinc moltes persones que vénen aquí i ens expliquen coses semblants. Diuen que viuen en condicions molt dolentes. Hi ha gent que dorm en un llit, i el propietari [o subarrendador] sempre està pendent de a quina hora surten. Això és un infern. Ni pensar-hi en un contracte, ni en un empadronament”. Tanmateix, indica que el nivell d’aprofitament de vegades pot ser encara més gran: “Hi ha un altre senyor que ha fet com nínxols a casa seva, on només hi cap un llit, i hi posa sis persones per dormir i els cobra [mensualment] 350 euros per persona i no els fa cap contracte. I els diu: «Si estàs avorrit, marxa, no et faré contracte, no et donaré res; si estàs avorrit, marxes. I avui començo cobran-te 200, demà te’n cobro 250, d’aquí a un mes 300, i així abusa. Quanta prepotència. Abusen de la possibilitat que tenen ells de tenir un espai, una propietat”. Tot i això, Orozco manifesta que hi ha persones immigrants que accepten viure en aquestes condicions per poder subsistir i estalviar una mica de diners. “Hi ha moltes irregularitats, aquí la gent es queda millor callada per no tenir problemes”. A la gent li fa por ja que ‘de sobte em deporten’. Com quan les noies treballen i el propietari les humilia. I s’han d’aguantar la humiliació perquè ‘si me’n vaig d’aquí, sense contracte i sense res, em quedo sense poder enviar [diners a casa]’. Així, suporten moltes coses, pel sacrifici de quedar-se, sense contracte ni res”.
D’altra banda, una altra de les causes que destaca referent al rebuig dels arrendadors o subarrendadors a empadronar els seus llogaters recau sobre la signatura d’un contracte de lloguer. Per llei, tot lloguer ha de tenir un contracte que segelli l’acord civil entre dues persones. No obstant això, molts arrendadors o subarrendadors se salten aquesta obligació i incorren en una il·legalitat que els pot causar algun perjudici, i més si hi ha un empadronament que demostra el lloguer sense haver tingut cap contracte. Segons assevera Mateu: “El problema bàsic ve quan algú lloga una habitació i no té un contracte; i per tant no és un lloguer legal i qui fa el lloguer té por que el padró li aixequi la sospita d’una il·legalitat i el busquen. Per tant, aquí hi ha una primera negativa”.
Finalment, una de les raons per les quals els arrendadors o subarrendadors prefereixen no empadronar els seus llogaters és perquè és un tràmit que per a ells resulta llarg i feixuc, específicament quan l’arrendatari deixa el lloguer. “És que a mi m’han fet el mateix. Jo, per bo, vaig empadronar una persona, i després quan se’n va anar, va acabar fent coses [il·legals] fora i tots els seus requeriments arribaven a casa meva”, indica un arrendador originari de l’Europa de l’Est, que va preferir no donar el seu nom. D’altra banda, una arrendadora d’origen sud-americà incideix en la mateixa renuència: “Aquí no empadronem, ja estem complerts i no empadronarem ningú més. A les persones que volen llogar se’ls diu això, i ja depèn d’ells si volen quedar-se o no”.
Què podem fer si l’arrendador no vol empadronar?
Segons la Llei 7/1985, “tota persona que viu a Espanya està obligada a inscriure’s al Padró del municipi on resideix habitualment”. Per tant, és un dret i una obligació estar empadronat. Això no obstant, no existeix una llei o reglament que reguli directament la negativa total dels arrendadors o subarrendadors a empadronar els seus llogaters, ja que es tracta d’un acord de naturalesa civil entre dues persones. Tot i els esforços d’alguns governs locals, com el d’Ada Colau per mitjà de Barcelona Comú, el qual va lluitar pels drets dels no empadronats; de tota manera, tot ha quedat en bones intencions, i fins avui no existeix una norma específica que obligui a un arrendador o subarrendador a empadronar el seu llogater. De tota manera, l’arrendador o el subarrendador incorre en una il·legalitat en no mostrar una prova del lloguer, un contracte d’arrendament al seu arrendatari. I, si es demostra que es lloga un espai dins del domicili de l’arrendador o subarrendador i no s’ha declarat aquest ingrés, l’ajuntament li pot treure l’ajuda social que li estigui donant. Tanmateix, si es comprova que l’arrendador o subarrendador no facilita l’accés als drets dels seus llogaters a través del padró per causes discriminatòries, ja sigui per origen, raça, condició econòmica, entre d’altres, aquest estaria incorrent en un delicte d’odi, penalitzat per la llei espanyola.
En tot cas, aquests són canals de denúncies perquè l’arrendador o el subarrendador es pugui regularitzar. Això no obstant, no és una solució immediata a la necessitat d’empadronar-se per part dels arrendataris. Aquests poden optar per denunciar el seu arrendador per la no-existència d’un contracte o una prova del lloguer que demostri que viuen al domicili; per discriminació a causa de xenofòbia, aporofòbia o altres; o per vulneració de drets bàsics. En qualsevol dels casos, es tracten de processos legals que poden trigar mesos a resoldre’s, sumat al fet que retarda el fet d’empadronar-se. Per a alternatives menys perllongades, un llogater pot optar per la via de l’empadronament sense domicili fix; amb la qual, d’acord amb la ubicació de l’arrendatari, l’empadronament sortirà amb la direcció d’una institució pública propera. Encara que en aquest model sí que caldrà que l’arrendatari doni la direcció de la casa que lloga per a què hi arribi la notificació. Però si l’arrendador o subarrendador tampoc volgués que s’utilitzi la seva adreça per a aquest fi —la qual cosa és un cas usual també—, es pot acudir a institucions sense ànim de lucre que poden empadronar qualsevol persona i donar la seva adreça perquè hi arribin les notificacions. Aquest és el cas de les oficines de l’Ateneu a Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
