El 2 de març es compleix el 50 aniversari de la mort de Salvador Puig Antich. És el darrer pres polític ajusticiat a garrot vil del franquisme i en territori espanyol. Nascut a Barcelona, aquest jove militant antifeixista i membre del Moviment Ibèric d’Alliberament(MIL), no havia arribat a fer els vint-i-sis anys quan fou executat en aquell altre dissabte de fa 50 anys.
Salvador Puig Antich militava al braç armat del MIL, un grup anarquista que es finançava amb atracaments. Quan el van detenir, un policia havia mort a causa d’haver rebut cinc trets. Era el 25 de setembre de 1973. Tot i que l’arma de Puig Antich només havia disparat tres vegades, en el Consell de Guerra, sense gaires miraments i ràpidament, se’l va condemnar a la pena de mort. Una instrucció més que discutible i una sentència executada a garrot vil cinc mesos després de la seva detenció i simultània a la de Heinz Ches, un delinqüent comú. La protesta internacional va ser desoïda, també la interna, que s’oposava a la decisió del dictador malgrat la dura repressió cap a qualsevol dissidència.
Grama contra la pena de mort
A través de la revista Grama del mes de gener sabem que hi va haver una manifestació contra la sentència de mort el 10 de gener de 1974 en la qual, segons aquesta publicació, van participar gairebé un centenar de persones i no hi va haver incidents.
Al Grama del mes de maig de 1974, hi trobem un article d’Agustina Rico en relació amb la sol·licitud de pena de mort a José San Julián Jiménez per part del fiscal, arran de l’assassinat d’un veí del barri Fondo dos anys abans. Fins i tot l’acusació particular, en aquest cas la família de la víctima, considera que se soluciona amb la màxima pena de presó. Finalment, va ser condemnat a 30 anys.
L’article acompanya un editorial de la revista amb el títol No a la pena de mort, en la qual s’informa del clam d’amplis sectors de la població i també de l’advocacia en pro de l’abolició de la pena de mort. Demanda que és ben explícita des de 1970. S’esmenta que, des d’aleshores a ençà, s’ha aplicat aquesta pena tres cops, dos a delinqüents comuns i l’altre a un militant anarquista, Puig Antich. Acaba l’editorial amb unes línies que traduïm:
“Perquè ens sembla un càstig desproporcionat. Perquè no contribueix per res al sanejament moral de la nostra societat, ni a la rehabilitació del delinqüent. Pel caràcter irreparable que comporta la pena de mort, que no permet esmenar els errors jurídics o les irregularitats que poden produir-se en determinats processos. Perquè creiem que es tracta d’una crueltat inútil i un exercici de violència social ineficaç. Per tot això diem NO, A LA PENA DE MORT. I des d’aquestes pàgines demanem que s’aboleixi al nostre país.”
El 10 de gener de 1974 hi va haver una manifestació contra la pena de mort
A través de la mateixa Agustina Rico actualitzem la informació. La contribució de Grama a la campanya contra la pena de mort va comportar una querella del Ministerio de Información y Turismo arran d’un article contra la pena de mort. Els defensà l’advocat Manuel Jiménez de Parga, una de les personalitats que s’havien pronunciat en contra de la pena capital. El judici es va fer al jutjat municipal de Santa Coloma, llavors a un lateral de la casa consistorial, i la presència de Jiménez de Parga com a defensor va causar un gran impacte. El judici es va resoldre a favor de Grama, però es va haver de repetir –aquest cop a Barcelona–, ja que el mateix fiscal va recórrer contra la sentència al·legant que faltava una coma en el seu exemplar del Codi penal, cosa que modificada el sentit del text. Aquesta segona sentència també va ser absolutòria.
Agustina Rico ens constata que a la ciutat no es va fer campanya concreta per Puig Antich entre molta gent sensibilitzada socialment i polititzada, i ho atribueix al fet que no s’estava d’acord amb les accions armades. “No despertaven gens de simpatia els grups que en feien. Però tots estàvem impactats i horroritzats per l’aplicació de la pena de mort, i pel mètode tan cruel del garrot, que ens portava imatges de l’Espanya negra. Jo mateixa em vaig posar de dol aquell dia a la meva manera, amb un ponxo de llana que m’havia fet. Portava al cap la seva execució a tot hora”.
Exposició L’anarquisme ibèric
El novembre de 2008, trenta-quatre anys després de la seva mort, es va presentar l’exposició L’anarquisme ibèric a la Biblioteca Can Peixauet, un recorregut sobre la història del moviment llibertari des del segle XIX on es valorava la figura de Salvador Puig Antich. Maria Font, directora d’aquest equipament colomenc, assenyalava a l’article del setmanari SOC “Aquesta exposició és també un homenatge als veïns del barri del Raval que encara van formar part del moviment llibertari de Santa Coloma. El Raval sempre ha tingut una tirada anarquista, al barri hi havia molta activitat anarcosindicalista i encara hi ha gent que es diu Llibertat, Floreal o Harmonia, noms molt freqüents en aquests entorns reivindicatius”. Entre aquest veïnat hi havia Joan Vicente. Part dels materials que va conservar entorn aquest tema han estat cedits per la seva filla, Roser Vicente, per il·lustrar aquest article.

Testimonis
A Infograma hem recollit el testimoni directe de cinc persones vinculades amb la vida política i social de la nostra ciutat aquell 1974. Juntament amb el seu nom, trobareu l’organització de la qual formaven part i l’edat que tenien aquell fatídic 2 de març de 1974. Eren joves. També els hem demanat que ens expressin què van sentir o pensar quan van veure acomplida la sentència. Per cap d’elles, l’assassinat de Puig Antich a mans del règim, va comportar la renúncia als seus ideals i militància.
- ADELA GALLARDO (PSUC, 23 anys)
El 2 de març Franco va ordenar l’execució amb garrot vil a Salvador Puig Antich. Aquell 3 de març era dissabte i vaig assistir a una reunió d’ensenyants a Barcelona. Estàvem trasbalsats per la violència institucional que exercia la dictadura. Vam considerar la gravetat i la impunitat dels fets, i vam decidir anul·lar la reunió per assistir a una concentració –il·legal, com eren totes– a la plaça de la Catedral on sí que estava permès ballar sardanes dissabte i diumenge. No érem gaire gent, tot va passar molt ràpidament. A l’hora acordada, una persona va desplegar una pancarta contra la pena de mort amb el nom de Puig Antich. Cridàvem el seu nom i “No a la pena de mort” i “Franco assassí”.
Al cap de pocs minuts, les cantonades dels carrers de la plaça es van omplir de cotxes de la policia, els que anomenàvem “grisos”. Corríem, i ells rere nostre. Vaig anar cap al Col·legi d’Arquitectes i, allà, dos policies em van detenir. Amb un cop de porra al cap em van entrar al cotxe per portar-me a la Jefatura Superior de Policia, a la Via Laietana i em van baixar als calabossos.
Estava sola, tancada en una cel·la molt fosca, freda i humida. El seient de la cel·la estava mullat i vaig notar com la humitat traspassava l’abric i la roba que portava. Jo, ingènua, li vaig dir al policia que vigilava. Esperava que em donés alguna cosa per assecar-ho. La seva resposta, de molt males maneres, va ser “Habrás sido tu que te has meado”.
Van detenir-me 72 hores a la Prefectura de Via Laietana
Vaig explicar-los sempre el mateix, que estava a la catedral ballant sardanes, que m’havia dirigit al Col·legi d’Arquitectes i a través dels vidres havia mirat una exposició de TBO. En cap moment vaig reconèixer que militava al Partit Socialista Unificat de Catalunya-PSUC.
Llavors van començar els interrogatoris, que es feien en un pis de dalt de l’edifici i a qualsevol hora del dia o de la nit. Això em creava un estat de tensió i d’entreson. Vaig intentar apaivagar aquesta sensació movent-me. En els interrogatoris apareixien diversos tipus de policies. Uns em volien fer creure que m’ajudarien, d’altres que m’amenaçaven. En una de les nits, un va obrir la finestra i em va dir “Me voy un rato. ¿No te tiraràs por la ventana?” fent referència el que havia succeït amb un estudiant de Madrid.
De les 72 hores que vaig passar a Via Laietana no puc recordar si vaig menjar i quina cosa, si vaig beure… Només recordo la sensació de fred, els calfreds, la foscor i la incertesa del que podia passar.
No m’ha estat fàcil posar paraules en aquesta experiència. Fa pocs anys, vaig pintar el quadre Compromís, inspirat en les vivències d’aquells dies i les conseqüències posteriors d’aquesta detenció.

Posteriorment, em van portar davant en presència del jutge i em va llegir la declaració que havia signat amb la policia. Em va tornar a fer moltes preguntes. Després em va demanar si estava embarassada, perquè duia una brusa molt ampla. Feia poc que m’havia casat i li vaig respondre que no ho sabia. Tot seguit em va comunicar que me’n podia anar cap a casa i que quedava pendent de judici pel Tribunal d’Ordre Públic –el TOP de Madrid.
L’endemà mateix, molt desmillorada, vaig anar a treballar a l’escola on feia de mestra. Els vaig dir que havia estat malalta i no els va costar creure-s’ho. A la sortida vaig veure un cotxe gris. Després, el mateix cotxe, estava prop de casa meva. I, així, em van continuar vigilant un temps.
Se’m comunica que em jutjaran al TOP Sumari 247/74. Aquella detenció, però, va tenir conseqüències. No em van permetre accedir a la plaça de mestra malgrat haver aprovat les oposicions.
El juny d’aquell mateix 1974 aprovo les oposicions a mestra d’EGB. Per incorporar-me a la plaça es necessitava, entre altres, un certificat de bona conducta expedit per la policia. No me’l van signar i, en conseqüència, el Departament d’Educació em va comunicar que no podria accedir a la plaça i que restava “Separada del cos de funcionaris d’Educació”.
El dictador Franco va morir al llit el novembre de 1975. L’any 1977 tenen lloc les primeres eleccions democràtiques i es dissol el TOP. Els casos pendents de judici per aquest tribunal són sobreseguts. El mateix any s’aprova la Llei d’Amnistia pels actes polítics i socials considerats delictes durant el franquisme.
Un cop amnistiada, puc tornar a demanar la meva plaça juntament amb alguns mestres represaliats de la República, ja grans. A la fi puc fer de mestra a una escola pública i començo el curs 1979 a l’escola Lluís Millet de Santa Coloma de Gramenet.
- CHEMA CORRAL (JCC, 20 anys)
L’any 1974, jo militava a la Joventut Comunista de Catalunya (JCC), a Barcelona, al front estudiantil, amb batxillers. Recordo que, als comitès d’institut i a la coordinadora, coincidíem militants de diversos partits i ideologies. El tema del procés a Puig Antich es va discutir. Vam organitzar accions de protesta i també vam participar en accions fetes per altres sectors, com ara l’universitari.
La lluita contra la repressió franquista i la seva crueltat unia totes les organitzacions antifranquistes. Aquest fou el cas en el Consell de Guerra a Puig Antich. El PSUC es va mobilitzar com a partit, com es pot veure a Treball, l’òrgan central de premsa del PSUC, i també dins de les organitzacions populars en què participava.
Vaig participar en actes de protesta estudiantils a Barcelona
El moviment antifranquista era divers i molt plural ideològicament. Les polítiques i les estratègies del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) no coincidien amb altres grups com ara els trotskistes, els maoistes i els anarquistes. Hi havia diferències, però per fer front a la dictadura sempre ens uníem. Un altre exemple d’aquestes lluites importants fou l’endegada contra la Llei general d’educació del ministre Villar Palasí.
Malauradament, els dirigents més rellevants del PSUC d’aquell 1974 ja són morts: Pere Soto, Rafael Gómez, Rafael Parra, Manuel Pérez Ezquerra, José Cámara de la Hoz, Lluís Hernández… També ja no hi són militants destacats pel seu activisme com Antonio Jiménez “Miliki”, Ildefonso Adame “Campesino”, Enrique Bellete, etc. El seu testimoni hauria estat més ric que el meu.
La revista Grama publicava allò que es feia als barris, sobretot en aquest moment de finals del franquisme. Que aparegui poc potser és símptoma que no es van fer moltes coses per Puig Antich a Santa Coloma. No descartaria la hipòtesi que molts colomencs i colomenques sí que es van mobilitzar a Barcelona, en el seu lloc de treball. Hi havia relació entre els sindicats de les fàbriques i les associacions veïnals del seu barri i altres entitats ciutadanes. Podem pensar que va existir la participació d’obrers colomencs en actes de protesta i manifestacions en solidaritat amb Puig Antich.
Vaig sentir impotència al veure que, malgrat la crisi del franquisme i l’augment de les mobilitzacions populars, no havíem pogut aturar l’execució. Calia redoblar els esforços per aconseguir acabar amb el règim franquista.
- ELVIRA RUIZ (MCC, 22 anys)
Vaig saber de Puig Antich i del MIL quan estava ja a la presó. Em resultava inconcebible que se l’arribés a matar. Vaig enganxar mitja dotzena de cartells on deia “Llibertat Puig Antich”. Eren pocs i petits, com un foli de mida. Vaig fer servir cola de fuster. Ho recordo bé perquè va ser la primera vegada que enganxava cartells.
Un grup de quatre dones vam enganxar mitja dotzena de cartells. Érem quatre dones, recentment havíem passat a formar part del Moviment Comunista de Catalunya (MCC), perquè fins llavors érem simpas (simpatitzants). Vam buscar un lloc on els cartells poguessin durar, i vam decidir posar-los en un pas subterrani que hi havia a Sant Adrià, prop de Santa Coloma. Un túnel que permetia als vianants creuar la carretera. Vam fer-ho a les 4 de la matinada i confiàvem que la gent que anés a treballar els veiés més tard. Una companya es va posar a l’entrada i l’altra a la sortida. Elles dues vigilaven. Una altra estava dins del cotxe i jo enganxava. Preferia enganxar a vigilar.
Quan tornàvem, si la policia ens aturava, havíem decidit dir que veníem de festa. En el cotxe pensava que seria ben difícil de convèncer-los. Cap sabia el nom autèntic de les altres ni la seva adreça. Jo, per a elles, era la Sara. Per sort, no vam tenir cap problema.
Recordo aquell 2 de març que el van matar. Era un dia gris i tenia un sentiment de tristesa i impotència tremendes.
- MANEL GALGO (Solidaritat, 35 anys)
Solidaritat era una organització clandestina integrada per diversos grups i partits d’esquerra. Fins i tot crec recordar que hi formava part Convergència i era el partit més de dretes. Hi participaven, entre d’altres, advocats que donaven assessorament a les famílies de presos polítics de manera gratuïta, també metges. Ens reuníem normalment a les esglésies que els capellans ens cedien. Era el lloc més segur. En guardo molt bon record d’aquesta organització.
Un dels que hi formava part era l’advocat Marc Palmés, casat amb Magda Oranich. Ella i Enric Leira van exercir com advocats defensors de Puig Antich. Va ser Palmés qui ens va avançar en una reunió de Solidaritat que Franco havia decidit liquidar-lo. Què podíem fer? Vam fer octavetes i vam decidir informar-ne als col·legis professionals. La idea era fer pública l’oposició a la sentència per part d’institucions rellevants per tal d’aconseguir que s’aturés.
Vaig trobar-me amb presidents de col·legis professionals perquè es posicionessin en contra de l’execució
Vam parlar amb els col·legis professionals perquè la seva Junta ja tinguessin avançat el seu posicionament en contra de l’execució. Jo em vaig trobar amb els presidents de dos col·legis, d’Enginyers i Arquitectes. La seva resposta va ser positiva, però no es va poder aturar l’execució.
Aquell 2 de març em va saber molt greu que no ho aconseguíssim, però he reconèixer que ja m’ho esperava.
- GABRIEL MANZANERO (PSUC, 33 anys)
El març de 1974 formava part del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), però era un militant una mica especial. Sempre vaig tenir molt bona relació amb els anarquistes.
Sobre què vaig fer aquell dia, no us puc aportar gaire. Dir-vos que em va afectar molt la seva mort. De fet, si ho penses bé, només era un assassinat més de la dictadura i la postguerra. Però m’afectava molt. Van ser hores i dies de ràbia, tristesa i por.
Van ser hores i dies de ràbia, tristesa i por
Aquell matí vaig anar a treballar com els altres dies. Amb uns quants companys vam intentar organitzar un grup a l’entrada de la fàbrica i aconseguir aturar els tallers, però va ser impossible. Cinc no vam entrar a treballar i vam marxar a unir-nos amb altres companys d’altres fàbriques i fer alguna acció. Vam intentar dirigir-nos al cementiri, però tampoc va poder ser. Barcelona estava presa per policies i guàrdies civils, vestits d’uniforme i de civil.
Feia nits que no podia dormir. Sé que li va passar a més gent. Recordo que m’aixecava del llit i escrivia i escrivia. A través de l’escriptura podia relaxar-me. Vaig aconseguir prou informació per escriure poemes que poc després vaig destruir per por, por que trobessin els meus poemes. Després vaig escriure un altre poema i avui us el comparteixo.
M’alegra molt que hi hagi persones que, com vosaltres, recordin Salvador Puig Antich, que vulguin que la veritat sigui llum i llibertat. Les seves germanes sempre ho han intentat, però no estem a Xile, sinó a Espanya.
El meu testimoni el dedico a totes les persones que creuen que aquest assassinat va ser un acte més de venjança de l’estat. Salvador Puig Antich és un símbol d’anarquia, de solidaritat, de rebel·lia.
I el meu poema:
SALVADOR PUIG ANTICH
A mediados de marzo Ya llegó la orden Aquel verdugo del pueblo Mi último pensamiento Que larga es esta noche |
Moriré con la conciencia tranquila como mueren los inocentes, el corazón destrozado pero muy alta la frente.En romance dos cartas escribió a sus seres queridos primero, a Catalunya libre y al pueblo que tanto amó.Guardias civiles en pelotón lo llevan en secreta procesión, para asesinar sin pudor a quien la verdad defendióCuando mi sangre caiga víctima de esta traición, el pueblo ha de recogerla con honor e inteligencia.Un clavel rojo de mi sangre saldrá dorado como la espiga, sobre la tierra se multiplicarán preñados de razón y justicia. |
Acabem l’article amb aquesta darrera publicació, cedida per Roser Vicente i de data desconeguda, que ens narra les darreres hores de Salvador Puig Antich.

Aquest article ha estat publicat originalment a Infograma