Per a mi és ben especial escriure avui sobre el carrer Mare de Déu de les Neus. Com porto anys passejant per Barcelona, no recordo el moment exacte del nostre encontre, però a nivell objectiu és d’aquells capaços de canviar la vida de qualsevol. Si Barcelona no es prostituís i valorés la seva autenticitat, la nostra protagonista d’avui figuraria a totes les guies, però així és millor, doncs així el seu secret ens pertany.
El que el lector sol ignorar és com canvia la percepció d’un lloc a través de l’estudi. El meu primer contacte amb l’antic carrer de Tàrrega fou una il·luminació, més tard modelada des del coneixement. El dia on començà el nostre idil·li em tingué als seus peus per la bellesa. Al·lucinava amb la seva irregular línia recta, les casetes antigues, els horts i el silenci, com si el destí m’hagués regalat fondre’m amb una reminiscència d’un passat més o menys recent.
A partir d’aquell instant, durant mesos de manera més aviat inconscient, em vaig proposar reconstruir la seva història, quelcom en el que per ara fracassaré, doncs em manquen documents per abraçar la seva totalitat. Tot i així, el pas del temps m’ha donat taules, més fermes sobretot per l’observació dels detalls.
Mare de Déu de les Neus s’ubica a una tessitura molt especial, per trobar-se entre el carrer de Vilapicina i el de Cartellà, la riera d’Horta. Això el convertí des dels seus inicis en un enclavament ideal per aquells amb ganes de disposar de vivenda enmig de camps i horts.
La longitud del carrer va del de Vilapicina, al seu petit tram per a ajuntar-se amb Cartellà, fins al de Santa Matilde, amb un creuament intermig al carrer d’Arnau, fonamental per a comprendre la seva morfologia.
L’Arxiu Municipal té uns plecs de 1850. Defineixen a Mare de Déu de les Neus com un camí veïnal que de Santa Eulàlia arriba a la riera d’Horta. L’autor de la reforma d’aquesta senda fou, sempre segons aquests papers oficials, Josep Oriol Mestres, ínclit arquitecte, entre d’altres fites referencials, del Gran Teatre del Liceu.
Això ens conduiria a com l’aristocràcia rural de la segona meitat del segle XIX no tenia massa problemes a l’hora de recórrer als serveis dels noms empleats pels de la seva classe a la capital catalana. Tot i així, no tenim més dades de la participació de Mestres en aquestes latituds. Això em durà a sintetitzar la gènesi d’aquest beneïts metres mitjançant una sèrie de minúcies significants.
La capital és lògica des dels antecedents. Abans de 1850 existia als alentorns la masia de Can Gaig, reina d’aquest minúscul entorn fins a sembrar amb el seu disseny una bona espurna de la Mare de Déu de les Neus. Això és visible al seu tros corresponent fins més o menys el jove, és dels anys 90 del Nou-Cents, passatge d’Aristòtil. El motiu és ben senzill: les casetes del carrer de Vilapicina just davant la masia tenien els seus horts darrera de la via central del que abans fou un barri de Sant Andreu.
Eren a la Mare de Déu de les Neus i això ha comportat ressuscitar-los al present. Aquest pedaç del cantó muntanya de la nostra protagonista es determinà per Can Gaig, mentre les vivendes del cantó mar aprofitaven la seva proximitat amb la riera d’Horta per a tenir els seus jardins junt a la mateixa, quelcom apreciable a la contemporaneïtat, per exemple a un dels immobles més notoris del carrer, el número 28, amb les portes tapiades i un patí ben llarg al 102 de Cartellà.
Qui vulgui visualitzar tot allò escrit per ell mateix hauria d’endinsar-se a la plaça d’Álvaro Cunqueiro i pujar fins al carrer de l’Escultor Llimona. Des d’aquest punt podrà admirar el complicat entramat filat per Cartellà, Mare de Déu de les Neus i el carrer de Vilapicina, una orgia de desnivells edilicis fascinants en tots els sentits, fins a omplir-los de dubtes.
Aquests tampoc es dissipen un cop deixem enrere el passatge d’Aristòtil, perquè durant aquest trajecte cap a Santa Matilde topem amb una cronologia més aviat poc compacta, on es combinen viletes dels anys vint i trenta amb altres alçaments típics de la segona postguerra, pèssims des de l’estètica sense arribar a la terribilità. Durant aquests metres, les alineacions trenquen amb l’estabilitat prèvia, causa amb tota probabilitat de ser independents a l’estructura forjada per Can Gaig. El cadastre data un dels conjunts envers 1936, fet que encaixaria amb la liberalització empresa just abans de la Guerra per a beneficiar a tots aquells aspirants a un raconet de pau distant de l’enrenou urbà d’aquella Barcelona eufòrica, incerta i amb un indecent creixement demogràfic, per sort, fou un sospir, encara amb amor al cel i menyspreu als gratacels, elevats als altars de la densa glòria amb la Victòria dels colpistes i el desenvolupament posterior.
Malgrat tot això, Mare de Déu de les Neus mai ha perdut el seu tarannà, i només faltaria protegir-la a nivell patrimonial com s’ha fet amb els edificis més rellevants del Camp de l’Arpa i el Clot. La prova de com l’Ajuntament de Mortadelo i Filemón, més afí al de Colau dels que ells es creuen, actua una mica a la babalà és no haver normativitzat aquesta protecció a tots els barris barcelonins, però com allò municipal no interessa a ningú tot és possible, i ells ho apliquen amb el seu habitual cinisme de classe política, no en va una de les poques lleis aprovades per l’alcalde Collboni fou augmentar-se el sou quan arribà al poder.
Després del carrer d’Arnau el relat de Mare de Déu de les Neus hauria d’acabar sense ensurts. No ens equivoquem. Tots els seus enllaços tenen una funció, i el més ocult de tots –per això mateix sensacional si l’investigues in situ–, és la seva confluència amb Santa Matilde i Serrano. La primera connecta Vilapicina amb la riera d’Horta, mentre que el segon demostra com la nostra heroïna arribà molt abans. La juntura entre ambdós simbolitza la unió de dues de les fases del barri. El més possible és que Neus, per a estalviar en la seva pomposa denominació, nasqués des de l’influx de Can Gaig, i aquesta base fos la punta de llança per a ampliar la totalitat a posteriori, doncs al cap i a la fi abans de les Agregacions les masies eren l’essència, i els caminets tenien la brutal senzillesa de casar allò primordial.
Els horts, la prosperitat i la riquesa presentada en aquest miracle degueren fer la resta per a fer créixer amb esmerç aquesta planta de verd i tiralínies batejada com a Vilapicina.
Catalunya Plural, 2024 
