En aquest recorregut per Vilapicina hem transitat per moltes de les seves cruïlles, la majoria centrades al seu homònim carrer, amb confluències clau a totes les seves latituds, de Fabra i Puig a la riera d’Horta.
Al tram final del carrer de Vilapicina es trobava Can Gaig. L’espai de la masia generà horts i vivendes al que ara és Mare de Déu de Les Neus. Aquesta via secundària, paral·lela a la principal del barri, és fonamental per a entendre com cresqué més enllà del seu nucli essencial.
Mare de Déu de les Neus té varies fases. La darrera, si la caminem des del seu inici amb el carrer de Vilapicina, transcorre d’Arnau fins al carrer de Santa Matilde, on donem amb un altre eix perquè en aquest punt també emergeix el carrer de Serrano i el verb és molt correcte. Podem comprovar-ho per la seva numeració.
Ho comento perquè, des de la meva experiència, imagino com la majoria veu Serrano des de la seva conclusió amb l’avinguda dels Quinze, quan s’obre una perspectiva serpentejant, fent-se més estret fins al seu adéu, que és començament, a Mare de Déu de Les Neus.
Serrano, Aragó a la nit dels temps, no adquirí la seva morfologia actual fins a la fi dels seixanta o principi dels setanta del segle passat i, si m’apuren, fins el 1980, data que el cadastre atorga a l’institut Barna-Congrés, on abans s’instal·là la fàbrica de Tints Hermanos Santaló.
Si caminem Serrano des dels Quinze, amb Virrei Amat i Fabra i Puig a la nostra dreta, podrem comprovar sense gaire problema les fases del carrer, sempre amb la clara premissa de passejar-la al revés del seu origen. Ho fem així perquè, quan ens apropem a Amílcar, es produeix un estretament, el carrer es torna molt menys ample i al seu costat esquerra l’alçada de les edificacions és molt del moment anterior a la Guerra Civil. Posarem el focus a Serrano 14 –abans 21, com suggereix una numeració mig invisible a la seva numeració a la façana, de color ataronjat–, prepotent com per ocultar-nos a la seva siamesa, més deslluïda, del carrer de Sant Ferran.
Aquesta casa té valor por diverses raons. La primera prossegueix en el discurs de com evolucionà la construcció del carrer, on Amílcar, així com per a tot l’entorn, era una fita primordial d’amplada i connectivitat envers el passeig Maragall o les muntanyes del Guinardó.
Serrano progressà en funció d’atendre a propers avenços. La demolició de les instal·lacions d’Hermanos Santaló completà la quadratura del cercle fins a la fins l’aleshores avinguda Borbó.
Quatre dècades enrere, segons els papers de l’arxiu el 1931, un tal Francisco de Paula Garí encarregà a l’arquitecte Joan Ventura un immoble elegant sense excessos, sobri i recognoscible al territori. El projectista no ha deixat gaire petjada, si bé se li atribueix la remodelació d’un dels grans mites de la Barcelona aliena a les guies, l’Edifici Alhambra del carrer del Berlin, amb un munt d’historietes i un patí interior a imitació del monument granadí.
No he localitzat cap informació sobre el propietari a les fonts habituals. Tot i així, en aquesta equació hi ha un altre element a sumar. La Casa Garí té una segona façana al carrer de Sant Ferran. A un plec del 24 d’abril de 1941, deu dies després de la proclamació de la Segona República, llegim com la via encara no és oficial, prova inequívoca de com tot aquest tros de Serrano a la riera d’Horta encara era en bolquers, i per tant era magnífic per a invertir, com feu Francisco Payarol. El 1922 degué meditar alguna ambició empresarial mitjançant l’adquisició de maquinària.
Devia creure’s posseït per un sisè sentit a les àrees amb molt de futur. Residia al número 2 del carrer de la Marquesa de Caldes de Montbui amb passeig Maragall, una intersecció d’eres i camins, perquè al costat mateix s’inauguren els Quinze, moderníssim nom del vell camí de Sant Iscle. En aquella torre, en general ubicada al quilòmetre zero de les polítiques de cases barates, Payarol patí el robatori de joies i diners xifrat en tres-mil vuit-centes pessetes.
Ignoro quins plans tenia amb les seves possessions circumdants a la riera d’Horta. Als documents de 1931 demanà edificar un conjunt de finques. Els plànols duen la rúbrica del veterà Andreu Audet i Puig, de sensacional trajectòria. Haver descobert la seva rúbrica en aquests documents fa melòdica la seva cronologia, doncs una de les seves primeríssimes contribucions, la Vila Esperança del passatge Isabel de Vallcarca, és un paradigma de protomodernisme, datada el 1893.
Aquesta cirereta d’Audet s’emmarca en aquest estrany limbe arquitectònic barceloní de finals dels vint als trenta, de l’Exposició de 1929 a la proclamació republicana. En aquest lapse conviu el progressiu enlairament del Racionalisme amb la victòria popular de l’estil Noucentista. La seva estela s’allarga durant tot el primer lustre de la dècada. Audet degué consentir les peticions de Payarol, feliç per aquest duet amb jardí a l’ingrés i decoració molt efectista, embellida pel pas del temps.
No en va, el 1931 la casa Garí i les de Payarol eren gairebé una excentricitat en aquest perímetre encara copsat per infinites masies. La seva urbanització, així com les previsions per a Serrano, es lligava a la llençada amb molta timidesa als anys vint a carrers brollats des de la riera d’Horta, com Baró d’Esponellà i Antonio Miracle, avui en dia Francesc Bolós. El seu triomf ha sumit en l’oblit al promotor de moltes cases barates, les més remarcables les del carrer Comte Güell.
Per tant, Serrano seguí el ritme de cada època. Vora 1930 emprengué la seva ruta envers els Quinze des de Mare de Déu de Les Neus fins Amílcar, mentre es teixien vies que la creuaven per a unir la riera d’Horta amb Vilapicina. Aquestes urbanitzacions mesclaven la màniga ampla dels clans dels caps rurals, conscients de com havien d’anar desprenent-se de les seves hectàrees davant la imparable crescuda comtal, i les expectatives dels nouvinguts, des de promotors fins a petits propietaris. Més tard, a l’alba del Porciolisme, Fabra i Puig esmicolaria aquest ordre, anunciador d’una velocíssima i salvatge transformació de l’ahir a l’avui del segle XX.
Catalunya Plural, 2024 
