L’11 de març del 2004, 192 persones van morir i més de 2000 van resultar ferides en quatre atemptats comesos per terroristes gihadistes en trens de la xarxa de Rodalies de Madrid. El govern de José María Aznar i molts mitjans de comunicació van pretendre que els atemptats els havia comès la banda terrorista ETA. Tres dies després s’havien de celebrar eleccions generals i el Partit Popular temia que el reconeixement de l’autoria gihadista perjudicaria les seves expectatives electorals. Vint anys després dels atemptats, el catedràtic de Comunicació Política Víctor Sampedro publica Voces del 11-M. Víctimas de la mentira (Editorial Planeta )
Com és possible que hi hagi qui continuï mantenint avui, vint anys després dels atemptats, que hi va participar ETA?
Aquesta falsedat és més viva que mai en la mesura que el que feia era imputar al Partit Socialista haver arribat al poder en convivència amb els terroristes, i en concret amb els terroristes d’ETA. D’allò no hi ha hagut mai cap evidència. És una falsedat que no se sosté en cap testimoni, en cap evidència, en cap prova pericial avalada, no hi ha absolutament el més mínim suport empíric per a aquella falsedat, i no obstant s’ha arribat a generalitzar com a arma electoral, com a discurs electoral per criminalitzar l’enemic, l’adversari polític, per il·legalitzar-lo, per expulsar-lo de l’esfera del debat legítim. Quan em pregunten si una falsedat com aquesta es podria donar en una societat com l’actual jo el que pregunto és si han llegit els titulars del dia, perquè els titulars estan plens de mentides manifestes, i no només són d’una sola part de l’arc parlamentari. Determinades mentides el que fan és il·legalitzar literalment el teu adversari polític. Hi ha un bloc que s’autoanomena conservador-liberal, que al seu si té els neofeixistes, que, abraçant l’espanyolisme, el nacionalisme espanyol, reclama un estat unitari. Són unionistes. Hi ha un altre bloc que s’autodenomina progressista o d’esquerres que pensa una Espanya plurinacional. Aquests dos projectes polítics es plantegen com a irreconciliables, fins i tot en termes de coexistència, i la gravetat d’això és tan gran que comporta la degradació del debat públic i el bloqueig institucional per poder fer front als reptes que tenim.
La falsedat de l’11-M s’ha generalitzat com a arma electoral per criminalitzar l’adversari polític, per expulsar-lo del debat legítim
Escriu al llibre que l’any 2019, 15 anys després de l’11-M, el 35% dels espanyols i el 53% dels votants del PP encara creien que ETA va tenir a veure amb els atemptats. Quina explicació té això?
El problema és que hi ha hagut una tolerància amb aquesta mentida que no s’adiu amb la seva magnitud. Aquesta mentida ve a dir que el Partit Socialista Obrer Espanyol va arribar al poder el 2004 atemptant contra el propi electorat. No hi ha una mentida de calat més gran i, tanmateix, els desmentits per part de la professió i dels gremis periodístics no han existit; és més, els conspiradors més grans del regne, Pedro J. Ramírez, Federico Jiménez Losantos, Casimiro García Abadillo, mai han rebut una sola crítica de les associacions de la premsa, de les federacions de periodistes, dels sindicats de periodistes. Amb una excepció: el Col·legi de Periodistes de Catalunya, que l’any 2007 després de la sentència del Tribunal Suprem fa una mínima crítica del que és la premsa madrilenya. És l’única instància que en aquests 20 anys s’ha mostrat com una veu discordant. És més, aquestes persones que he esmentat ara dirigeixen digitals, algun d’ells de referència, amb la publicitat de tot l’ÍBEX-35. Pedro J. Ramírez és convidat a la televisió pública espanyola. Em sembla que no han rebut cap incentiu per corregir el seu discurs per part de la professió, per part de la representació gremial, però després per part dels companys tampoc. S’ha conviscut amb aquesta mentida.
Per què les associacions de premsa i de periodistes no van exigir posar fi a aquest fil de mentides?
El que és força clar és que l’any 2004 el protocol professional del periodisme va fer fallida, es va pervertir fins a uns nivells impressionants i es va conviure amb això. La primera peça que el diari El País publica denunciant amb noms i cognoms i detallant l’estratègia amb què els mitjans conspiranoics feien una guerra comercial per situar-se al segon lloc de la ràdio de referència, La Cope desplaçant Onda Cero, i de diari de referència, El Mundo desplaçant l’ABC, s’ha publicat aquest diumenge.
Entrevista al llibre tres periodistes que sí que es van rebel·lar davant d’aquest despropòsit
Al llibre el que faig és recollir el testimoni de tres professionals que es van enfrontar a la mentida des del primer moment. Dos van ser destituïts dels seus càrrecs. José Antonio Zarzalejos va ser destituït de la direcció de l’ABC quan es nega a secundar la conspiranoia i els seus adversaris fan una cosa inèdita, insòlita, no hi ha res semblant al periodisme occidental, que és un boicot. Criden des de les ones de la COPE i des de les pàgines i les columnes d’opinió d’El Mundo a boicotejar les subscripcions de l’ABC i això li costa 20.000 exemplars i perdre el segon lloc de referència. El poder d’aquesta gent és molt gran i ho és fins avui perquè amb aquest discurs, amb aquestes mentides, s’han instal·lat en els think tanks conservadors i han inundat tot el que és l’espectre conservador d’un discurs de odi que ja el 13 de març del 2004 va tenir una víctima que tothom ignora que es diu Ángel Berrueta, assassinat a Pamplona per negar l’autoria d’ETA d’aquell atemptat.
Zarzalejos és conservador i, no obstant això, es va negar a secundar la campanya conspiranoica…
Les tres històries que recullo al llibre testimonien que val la pena enfrontar-se al poder, perquè les tres trajectòries són summament reeixides. La primera és: abandones l’ABC però et converteixes en referència en l’espectre conservador com a lliure pensador i et reclamen a totes les tertúlies i tens la facultat de dir a totes que no i liderar el que són columnes d’opinió d’un nou centre liberal. Ni més ni menys. Dos: Gumersindo Lafuente, després de ser destituït d’El Mundo, col·loca, com havia fet prèviament amb El Mundo, la versió web d’El País en primera posició i es converteix en referència internacional. A Llatinoamèrica, si preguntes per periodisme digital Gumersindo Lafuente n’és la referència. També a la Fundació Gabo, etc. I, tercer, José Antonio Martínez Soler. És un periodista que havia estat vetat per Aznar per treballar a Espanya. Era l’home que feia les entrevistes presidencials a TVE. A Aznar. A Felipe González. Aznar, quan arriba al poder l’expulsa. Era l’entrevistador del Regne, com ell s’autoanomena. El trucaven sempre per entrevistar els principals candidats. Aznar el veta. Li diu literalment a Adolfo Suárez, que és qui fa de mediador en aquest cas, que ell pot decidir quines cares vol veure a la televisió. Martínez Soler no pot treballar en cap mitjà de comunicació posant el nom i cognoms per aquest veto. Aleshores, ell i altres companys de professió, com Manolo Saco o Arsenio Escolar, busquen empresaris, i els millors que troben són uns noruecs. La història de 20 minutos, sobretot el dia 14, és una història de servei públic fet des d’una empresa privada però amb un staff professional compromès amb el servei públic d’informar l’electorat, abans que decideixi el vot, de la veritat que es coneixia des del moment zero. Des del moment zero la premsa de referència internacional assumeix que allò va ser un atemptat gihadista mentre que aquí avui dia encara se’n dubta. Treuen un número especial, absolutament únic a tot el panorama, amb un titular que ocupa tota la portada: 11-M: Va ser Al-Qaida. Ho aconsegueixen perquè el seu accionariat és noruec.
El 2004 es va trencar el protocol professional del periodisme, es va pervertir fins a nivells impressionants i es va conviure amb això
Aznar i el PP han de tenir clavat aquest 20 minuts al cor
El gran problema és que és fruit de la prepotència d’un govern que havia sortit indemne de les mentides que ens havien portat a la guerra a l’Iraq, que havia sortit prèviament indemne de les mentides del Prestige, que havia sortit indemne prèviament del Yak-42. Van creure que podien aguantar la mentida durant 72 hores. A la manifestació oficial que convoquen de manera unilateral, amb un lema que és l’eix electoral del partit del Partit Popular avui, s’arroguen totes les víctimes –“Amb les víctimes”–, identifiquen totes les víctimes amb ETA, perquè el següent és “Amb la Constitució” i després “Per la derrota del terrorisme”. Això suposa un eix electoral que és plenament vigent ara. Totes les víctimes són d’ETA. Nosaltres en som els únics valedors. També som els únics valedors de la Constitució, els únics constitucionalistes. I a més estem en guerra permanent contra els terroristes. I aquests terroristes són també qui guanyen les eleccions pactant amb gent que pensa diferent de tu.
És curiós el paper de Gumersindo Lafuente. Dirigia el portal web del diari El Mundo i es va resistir a publicar les intoxicacions que es publicaven a l’edició en paper…
El que hi ha és una estratègia molt interessant, en la qual el paper manté unes tesis que el fan molt popular dins de l’espectre conservador, i, en canvi, entre el públic jove, que és un públic digital, òbviament el discurs ha de ser diferent. Sindo ho explica molt bé, igual que ho explica Zarzalejos. El protocol professional està pervertit i prostituït i el que fa és encobrir una tasca de relacions públiques i propaganda encoberta d’informació. Sindo el que fa és aplicar la regla que és que no es menteixi mai conscientment, i molt menys a favor del millor postor. Simplement per això van ser cessats el responsable del diari de referència de la dreta i el de la versió digital del medi emergent, digues-l’hi de centre-dreta, fins i tot de centre-esquerra.
Centre esquerra?
Bé, pretenien ser-ho.
Feia de mal veure Pilar Manjón tan maltractada, plorant al Congrés, la mare d’un noi assassinat a Atocha insultada per no cenyir-se al discurs del govern
El discurs de Pilar Manjón com a penúltima compareixent a la comissió d’investigació parlamentària és un dels relats més esfereïdors que jo he sentit mai, i he intentat recollir-lo d’una manera freda. Pilar assenyala com van ser comminats a donar testimoni sota l’amenaça que, si no ho feien, tindrien una represàlia legal, quan abans ni tan sols se’ls havia comunicat la posada en marxa d’aquesta comissió.
Els conspiradors més grans del regne no han rebut mai ni una sola crítica de les associacions, federacions i sindicats de premsa, amb l’excepció del Col·legi de Periodistes de Catalunya
Ella no hi volia anar?
El testimoni de Pilar Manjón al llibre és que ells estaven a punt de no anar-hi, precisament per la manca d’informació i per la desinformació governamental que hi havia sobre els atemptats. Però quan els van amenaçar, és clar que s’hi van plantar. I una vegada s’hi planten, la tenen esperant al passadís, li exigeixen saber el que ella llegirà i esperen que arribi Francisco José Alcaraz, actual senador de Vox i representant llavors de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, perquè hi doni la darrera versió, una versió conspiratòria. Pilar, en la seva intervenció, pregunta “de què riuen senyories?”, perquè alguns parlamentaris la van acollir rient.
També és xocant que les associacions de víctimes del terrorisme d’ETA s’apuntin a aquesta conspiració…
Tots els aniversaris dels 11 de març hi ha hagut una contraprogramació al bosc, que primer van anomenar de Los Ausentes i que l’associació de Pilar Manjón va reclamar que almenys es digués de La Memòria. També van reclamar –i no ho van aconseguir fins fa molt pocs anys– que posessin una placa en aquest bosc que reconegués que eren víctimes d’atemptats gihadistes, perquè abans es dedicava a totes les víctimes del terrorisme. En aquest escenari, es reuneixen les autoritats de la comunitat de Madrid, les autoritats de l’ajuntament de Madrid i, quan toca també, les autoritats governamentals, donen veu a les víctimes d’ETA, es perpetra la suplantació de la identitat de les víctimes perquè es manipula la identitat dels seus botxins, i es fan atacs directes al que són els projectes de govern progressista plurinacional. Just al davant, tots els anys prèviament es reuneix l’associació de Pilar Manjón en la soledat mediàtica i partidària més absoluta, acompanyats, això sí, dels dos sindicats majoritaris i de la Unió d’Actors i Actrius contra la guerra, que són els seus únics suports i valedors des de llavors, amb un discurs que és molt clar: “Érem estudiants, treballadors i migrants, i no vam morir ni per Espanya ni per la Constitució, ni per la Bíblia ni per Occident; vam morir perquè estàvem desprotegits abans, durant i després d’una guerra il·legal i legítima”. Qui fa 20 anys que diu això pateix un assetjament mediàtic i polític implacable, pateix crims d’odi, pateix agressions físiques, amenaces a la seva vida i a la de la seva família, trastorns professionals mentals i físics que arriben al punt del suïcidi de la dona d’un dels policies més calumniats, Rodolfo Ruiz, qui va custodiar una motxilla a Vallecas i al qual se’l va atacar, amb Juan Jesús Sánchez Manzano, que van arriscar la seva vida, perquè des del primer moment van dir que allò no era ETA basant-se tant en color dels explosius com en el modus operandi i el perfil de víctimes. A aquests dos servidors públics gairebé se’ls inhabilita professionalment. A Rodolfo Ruiz se li fa un lawfare per part d’un tal senyor Hernando, jutge que venia de la brigada polític social ni més ni menys, venia de reprimir el moviment estudiantil a Madrid. A Rodolfo l’inhabilita professionalment i li fa pagar una multa. Prèviament li havien negat una medalla que mereixia per haver detingut les bandes llatines. És un professional de l’alçada d’un campanar. Tant a ell com a Sánchez Manzano els conspiranoics els acusen d’un delicte de lesa humanitat, d’introduir explosius o d’alterar les proves. Al llibre queda molt clar que, si els conspiranoics haguessin pogut inhabilitar el testimoni de Sánchez Manzano i de Rodolfo Ruiz, l’atemptat més gran mai produït en sòl europeu no hauria tingut culpables.
La sentència judicial no deixa cap dubte que els culpables dels atemptats van ser gihadistes. No acceptar-ho és absurd
Per això insisteixo que l’article d’ara d’El País es devia haver publicat com a mínim l’any 2007, sense cap heroisme, simplement i senzillament per sortir en defensa de l’estat de dret. Els únics que han defensat l’estat de dret en aquesta qüestió són l’Associació 11-M Afectats del Terrorisme, l’associació de Pilar Manjón, que es volen anomenar “afectats” i no “víctimes”. Aquesta associació ha defensat tothom, jutges, fiscals, pèrits, policies… A la presentació del llibre que vam fer a Madrid hi eren tots. És un procés les sentències del qual van ser molt benignes, perquè llavors no existia precedent legal de gihadisme, no hi havia legislació precedent per a aquest tipus d’atemptats. La gent que rep el cop del terrorisme, que assumeix un marc legal que no li és del tot favorable, són els agents més grans de defensa d’aquest procés i d’aquest estat de dret. A la presentació hi va ser la fiscal Olga Sánchez, molt emocionada i que s’autodefineix també com a víctima de la mentida. Va tenir trastorns molt seriosos de salut perquè també l’acusaven d’haver conspirat.
Tots som víctimes de la mentida
Ningú no se sent víctima, però el que puc dir és que aquest dia 11 l’associació 11-M afectats del terrorisme estarà més sola que mai, perquè és un dilluns laborable. Es reuniran a dos quarts d’onze del matí. Ni l’Ajuntament, ni la Comunitat de Madrid, ni el Govern Nacional han estat capaços de decretar un sol dia de dol per aquesta gent en el 20è aniversari. Voldria recordar que Ayuso va decretar tres dies de dol pel decés d’una monarca estrangera.
L’assetjament polític i mediàtic va portar al suïcidi a la dona de Rodolfo Ruiz, un dels policies més calumniats
Ningú no ha demanat perdó
Perquè ningú els ha obligat. Per què ho haurien de fer si han tret tants rèdits tant a nivell mercantil com a nivell de visibilitat pública i d’influència? Si mantenir una falsedat partidàriament et permet eximir-te davant d’un de cada dos votants del teu partit d’haver mentit a l’ONU per portar-nos a una guerra il·legal i il·legítima, haver mentit al Consell de Seguretat perquè condemnés ETA i no Al-Qaida i haver mentit al poble espanyol durant 20 anys per seguir mantenint-se en el poder o aspirar-hi amb opcions de governar… si els teus companys de professió, el gremi en què treballes i els sindicats i les associacions de la premsa no t’ho exigeixen… i, compte eh!, també els jutges… No es va guanyar cap judici contra els conspiranoics. Només va guanyar el senyor Zarzalejos, però ell és un jurista i una persona amb molts recursos en aquest món. Ruiz Gallardón va guanyar en primera instància, també perquè els infundis de Losantos arribaven també a gent com ell. Losantos estava treballant per al sector dur del PP, com fa actualment. No ha canviat res. Treballa per radicalitzar el PP, per fer-lo més extremista. Donava suport a Esperanza Aguirre, que és la causant de les dimissions tant de Gumersindo lafuente com de Zarzalejos, i hi havia una guerra interna que s’estava jugant al PP. Losantos només és castigat en el procés del director d’ABC però Gallardón perd al tribunal europeu. És més, els conspiranoics s’aferren al fet que Sánchez Manzano va perdre la querella que els va posar i converteixen el que és una sentència que diu que aquí hi ha dret a criticar, hi ha llibertat d’expressió, en la confirmació de les seves falsedats, quan és tot el contrari. Quan Sánchez Manzano va als tribunals per querellar-se és que no té res a amagar. Al llibre diu que “això em va permetre almenys deixar-ho clar davant dels meus, la gent de bona voluntat”. Sánchez Manzano és un tècnic d’explosius que comença la seva carrera a la caserna de la Guàrdia Civil d’Inchaurrondo ni més ni menys, que veu morir molts companys de professió i que no vol assumir la proposta de Rubalcaba que li va dir que, “si us plau , menja’t el marró que t’has equivocat en un primer moment”. Al govern de Zapatero li interessa portar-se molt bé amb els conspiranoics, pel poder que tenen.
El llibre és una denúncia contundent de les mentides del PP i els seus portaveus però també recrimina al PSOE no haver actuat amb més convicció contra la conspiració
Als anys 90 es produeix i s’inventa el terme de la crispació. És quan el PSOE entra en crisi per la corrupció interna i un PP emergent adopta un discurs molt crític, i es polaritza el debat polític. Però, com he comentat, el govern de majoria absoluta del Partit Popular de José María Aznar havia creat mentides i falsedats massives prèviament sobre altres conflictes, provant i constatant un control enorme sobre els mitjans de comunicació. És obvi que tots s’hi plegaven menys aquells que tenien capital estranger. A més, l’estratègia de 20 minutos resulta extremadament beneficiosa per al diari, perquè es converteix immediatament després d’això en l’únic a Espanya amb tirades milionàries, amb una cartera de publicitat i un volum de negoci desorbitat. Per què? Perquè demostren que el veritable capital del periodisme és la confiança dels seus lectors. El sistema de mitjans de comunicació i el sistema de partits de llavors va ser incapaç de dir als espanyols qui havia matat 200 conciutadans abans que anessin a votar. És una realitat empírica, no una opinió. Això es va constatar, i és molt dur que un sistema polític-informatiu no et serveixi ni tan sols per votar, i, encara seré més clar, ni tan sols per protegir la teva pròpia vida. La manifestació oficial del dia 12 era extremadament perillosa, perquè es va fer sota la constància que hi havia un comando gihadista en llibertat. El gihadisme és massacra indiscriminada. Res més fàcil que col·locar uns quants homes bomba, que després van demostrar les seves intencions letals intentant atemptar contra l’AVE i immolant-se abans de ser detinguts, en una manifestació de dos milions i mig de persones.
I per què el PSOE no és més contundent davant d’aquest estat de coses?
El PSOE no ho fa perquè el que té al davant és un sistema polític-informatiu.
Els mitjans de comunicació i els partits van ser incapaços de dir als espanyols qui havia matat 200 conciutadans abans que anessin a votar
Té por?
Exactament. Zapatero el primer que fa és escriure una columna a El Mundo.
Vostè se’n va anar a l’estació d’Atocha després dels atemptats. Es va endur una càmera però no es va animar a gravar
Jo era un veí del barri de Lavapiés. Sóc professor d’opinió pública i comunicació política i tinc una companya de vida que aquell dia va sortir de casa i podia haver agafat un d’aquells trens. Vaig trucar immediatament al seu institut i vaig preguntar si havia arribat. Quan vaig saber que sí que havia arribat, me’n vaig anar a Atocha amb una càmera, per intentar gravar alguna cosa. Només tinc un enregistrament, que és un jove dient: “ara, la propera bomba, em cago en Déu, a la plaça Catalunya!”.
I això?
Crec que oblides que hi havia el cas Carod. S’havia organitzat una campanya sota el supòsit que Carod havia signat una treva amb ETA perquè no atemptés a Catalunya. La polarització i l’enfrontament ja eren presents aleshores. Des del 2004 hi ha dues qüestions. Primer, un discurs electoral que ja des del primer moment es va revelar com un discurs d’odi, amb una mort que va ser la d’Ángel Berrueta, que s’ha normalitzat i que s’ha estès i que tothom l’utilitza, perquè uns es diuen feixistes i altres es diuen terroristes. S’expulsen de l’esfera de debat legítim, de la coexistència mínima. I segon, hi ha una maquinària d’odi que es va instal·lar aleshores, un sistema mediàtic molt polaritzat i polaritzant, que des de Madrid irradia discursos d’odi, primer contra el govern de la nació, quan no és del Partit Popular, i contra les perifèries sobiranistes.
Per això surten joves com aquest
Per això surten nois com aquest. Hi ha un testimoni al llibre que diu que, a l’última EBAU, els que s’examinaven d’història contemporània, dels millors col·legis de Madrid –és a dir, els més propers a famílies votants del Partit Popular, conservadors, fins i tot de Vox– assenyalaven Miguel Ángel Blanco com un lluitador antifranquista. La distorsió de la memòria històrica és total i absoluta. Haver absolutitzat totes les víctimes com a víctimes d’ETA, no haver estat conscients del nivell de manipulació i d’instrumentalització electoral que han patit, que ho hagin fet amb tanta impunitat i tants rèdits econòmics i electorals, ens ha portat a la situació actual, que és d’involució democràtica. El debat públic està completament degradat, els qui el representen han criminalitzat, han revictimitzat els que tenien més clara la defensa de l’Estat de Dret. Voldria recordar que l’Associació de l’11-M fa 19 anys que demana un funeral d’Estat laic, com ho és la nostra Constitució.
A Ángel Berrueta el van matar perquè es va negar a posar un cartell d’ETA a la seva botiga. La seva mort ha estat ignorada
Una veïna va anar a recriminar-li que no posés al seu establiment un cartell que havia tret de la web de l’Associació de Víctimes d’ETA que posava “ETA no, ETA ez” (ez és no, en eusquera). Ángel li va dir que, tot i sabent que l’autoria no era d’ETA, havia tancat el seu establiment i el forn el dia anterior, però que l’havia d’obrir perquè encara tenia tres fills a casa. Aquesta senyora va pujar al seu pis, va escalfar el cap al seu marit, que era escorta de Jaime Ignacio del Burgo, diputat d’UPN, Partit Popular, que ha escrit un llibre dels més acèrrims conspiranoics, i llavors l’home baixa acompanyat del seu fill menor d’edat a buscar l’Ángel. Li dispara diversos trets, i el seu fill l’apunyala i el deixen a terra sense assistència mèdica. Després, al tanatori, la policia increpa i hi ha disturbis. A conseqüència de les protestes que es produeixen a Errenteria, Conchi, una de les manifestants, pateix una aturada cardíaca, una insuficiència cardíaca, no rep assistència mèdica i també mor. La família d’Ángel, cada any, reivindica Conchi com una víctima més. Pilar Manjón parla d’Ángel com el mort, com l’assassinat número 193.
L´Església no es va comportar bé tampoc. La seva xarxa d’emissores, la COPE, amb Losantos al capdavant, va difondre la falsa imputació a ETA
L’Església va donar un micro obert al que és el conspirador més gran del regne, a qui més s’ha lucrat amb les mentides. Cal no oblidar que el senyor Federico Jiménez Losantos va finançar el seu empori de Libertad Digital gràcies a la caixa B del Partit Popular. Estic parlant del sumari de la Gürtel i dels papers de Bárcenas, que diuen que se li paga per muntar Libertad Digital, precisament perquè manté la línia conspirativa de l’11-M. Va actuar així, primer, per mantenir tota la seva educació concertada. Segon, per impedir que aquesta educació concertada es veiés obligada a ensenyar valors constitucionals i democràtics en una assignatura anomenada Educació per a la ciutadania. I tercer, i potser el més important, pel matrimoni de gais i lesbianes. Aquí el que s’organitza són unes manifestacions molt semblants a les que ara s’han muntat sobre l’amnistia, en què el nacionalcatolicisme s’uneix al tardofranquisme, s’uneix als conservadors del PP i hi ha tot un cicle de mobilització que va des de la dreta fins a l’extrema dreta per, literalment, enderrocar un govern sostingut per una majoria parlamentària. Això, en el moment actual, desemboca en el que són les hordes nazifeixistes que assetgen el Partit Socialista al carrer Ferraz. I, a més, ho fan sota l’excusa que el 13 de març del 2004 la gent va anar a les seus del Partit Popular a exigir la veritat abans de votar. Sobre això voldria explicar que el 13 de març hi ha un sms d’una persona que està molt involucrada en les xarxes de contrainformació, de defensa informativa, que la ciutadania havia establert pel seu compte. Castells en diu autocomunicació de masses.
La impunitat i rèdits econòmics i electorals obtinguts pels conspiranoics ens han portat a la involució democràtica actual
Aquestes masses estaven convocant per Internet, pels mòbils, etc., per lluitar contra la desinformació del Iak-42, del Prestige -que va mobilitzar 100.000 persones- i després per muntar unes manifestacions multitudinàries contra la guerra a l’Iraq com no s’havien vist mai . Aquesta és la mateixa gent que després s’autoconvoca per rebre Zapatero i dir-li “no ens fallis i retira les tropes de l’Iraq”. És la mateixa cibermultitud o part d’aquesta cibermultitud la que s’autoconvoca en successives victòries electorals del Partit Socialista i diuen a Pedro Sánchez: “amb Rivera, no” o “amb Casado, no”. Això és el quinzemaigisme. El 13-M, la gent se’n va relativament aviat de la seu del PP i es dirigeix a la Puerta del Sol, just on naixeria el 15-M. D’aquí es mou pel carrer Atocha i pel carrer Recoletos inundant totes les vies públiques, per fer una vigília laica la nit, la matinada electoral. Les manifestacions d’ara a Ferraz són tot el contrari. El 13-M era l’exigència de la veritat abans de votar; és a dir, assegurar unes eleccions en què almenys l’única font d’informació fiable no fossin els terroristes, perquè aleshores els únics que deien la veritat eren ETA i Al-Qaida. A mi no m’importa qui guanya unes eleccions. Com a professor i catedràtic d’Opinió Pública, el que m’interessa és que aquestes eleccions siguin netes.
Si aquelles eleccions en lloc de ser tres dies després dels atemptats haguessin estat al cap d’un any, s’hauria produït aquest mateix recurs a la mentida i la manipulació?
Si no s’hagués pecat de prepotència, si no s’hagués pecat d’autoritarisme, si no s’hagués pecat d’insídia i de cinisme, si no s’hagués pecat de menyspreu a l’electorat i a les institucions internacionals -estic parlant de mentir a l’ONU dues vegades-, si s’hagués sigut mínimament coherent amb l’Estat de Dret i amb les obligacions i les responsabilitats d’un govern, s’hauria convocat a tot l’arc parlamentari, s’hauria fet un comunicat institucional conjunt, tots els candidats, totes les candidatures s’haurien compromès a no dir res, amb un argument molt senzill, que es fa servir a qualsevol lloc després d’un atemptat com aquest: “Quiets, calleu, que la policia està treballant”. Si això ho hagués fet el senyor Aznar, el PP hauria guanyat per moltíssim, per moltíssim.
Creu que algun dia la història d’Espanya enviarà a la seva paperera Pedro J. Ramírez, Losantos, Aznar i altres, per les mentides de l’11M?
Si el periodisme donés per fi veu a la societat civil que va lluitar per l’arribada de la democràcia i lluita ara per la qualitat d’aquesta democràcia, si fos prou humil per saber que la seva missió més alta és donar veu a aquells que són contrapoder, la veritat dels quals es testimonia per l’altíssim preu que han pagat, si el periodisme fa finalment la seva tasca, no en tinc cap dubte. Els diaris digitals ho han fet i són els únics que en els darrers anys han denunciat la teoria de la conspiració. També són aquests diaris digitals els únics que tenen un suport fefaent pels subscriptors i no per l’IBEX 35. He escrit aquest llibre perquè, per exemple, la gent que m’ha entrevistat m’arribi a dir com ha passat amb un jove periodista del Huffington Post: “Amb aquest llibre li diré a la meva cap que no, que he de defensar determinades fonts”.
Huffington Post és progressista, no?
Són progres però són de clickbait. Saps què et vull dir? Que si surt Aznar amb una nova mentida, li donaran moltíssima més prioritat per enèsima vegada que a qualsevol de les veus que ha victimitzat tots aquests anys.
El problema no és per als joves periodistes que treballen a El Mundo, ABC, La Razón o Es Radio?
No et creguis. Això no té res a veure amb línies editorials. Té a veure amb portar els codis deontològics fins a les últimes conseqüències, ja sigui des d’El Mundo, des de l’ABC o des d’un diari gratuït.
Catalunya Plural, 2024 
