La situació estava tan encallada després de la negativa dels comuns d’aprovar els pressupostos si no es deixava caure el mega-projecte del Hard Rock, que ja a primera hora, allò que era gairebé inconcebible unes setmanes enrere, s’anava fent cada vegada més visible. I és que la sensació del matí era que ningú podia, ni volia, moure cap fitxa: si ERC renunciava al Hard Rock tal com demanaven els Comuns, el PSC baixava del carro. Però si ERC decidia buscar en Junts per Catalunya un suport alternatiu, havien d’acceptar eliminar l’impost de successions, i això, ERC, no ho volia assumir. Com en aquelles partides d’escacs on s’arriba a taules de mutu acord per la incapacitat de moure cap peça, el taulell de joc no donava ja per mes.
El president ha anunciat la decisió de convocar eleccions en una breu declaració, on ha reivindicat els pressupostos amb un to de campanya electoral: “L’oposició ha decidit dir no a 1.000 milions per combatre la sequera, augmentar un 10% el pressupost d’educació o invertir 1.200 milions d’euros en habitatge”, ha reblat. Poca estona després, compareixia Jordi Turull, de Junts per Catalunya, i donava el darrer titular de la tarda en enunciar que la voluntat del partit és que el seu candidat sigui Carles Puigdemont. Però això, per raons òbvies temporals-judicials, encara està per veure.
Cal dir que aquest no era un escenari que s’albirés setmanes enrere. Potser per costum, potser per mal càlcul de la situació, el vot afirmatiu dels Comuns es donava per fet, i aquest possiblement ha estat un dels factors que ajuden a comprendre la seva decisió. Més enllà del seu posicionament respecte del mega-complex lúdic i hoteler que el PSC i Junts per Catalunya — però també el PP i VOX —, volen tirar endavant al Camp de Tarragona. En política no es pot ignorar als actors polítics que poden ser determinants, cosa que entén bé Pedro Sánchez. El ferm posicionament dels Comuns ha forçat aquests dies a ERC a acceptar allò que porten anys mig amagant: sí, s’havien compromès a tirar endavant el Hard Rock. Serà un tema que es recordarà durant la campanya electoral, que de manera no oficial es pot dir que ja ha començat.
S’acaba així el govern de Pere Aragonès, el primer presidit per ERC des que Macià ocupà la Generalitat entre el 14 de desembre de 1932 i el 25 de desembre de 1933. La lògica situació de debilitat els ha forçat a buscar acords en tot moment, i han tingut en el PSC el soci més fidel i estable. Ara el que queda per veure és com valorarà la ciutadania la gestió que ha fet durant aquests tres poc més de tres anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
