L’amnistia avança
El Ple del Congrés dels Diputats ha donat llum verda aquest dijous a la proposició de llei orgànica d’amnistia, que ara continuarà tramitant-se al Senat. Era evident que hi hauria acord i la Comissió de Justícia ja va ser escenari el passat 7 de març de l’aprovació del dictamen.
Com era d’esperar, aquest pas ha tornat a desfermar la fúria preconstitucional de PP i Vox. En el cas del partit de Nuñez Feijóo, la rancúnia s’ha vist incrementada en fer-se evident el pas en fals que va suposar la seva iniciativa de fer intervenir la Comissió de Venècia. És una bona mostra de com de distorsionada tenen els populars la imatge d’Europa. L’informe preliminar de la Comissió de Venècia ha servit, paradoxalment, per relligar un acord que les maniobres del jutge García Castellón havien dificultat.
En el Ple les intervencions han estat breus i previsibles, però la reunió de la Comissió de Justícia de la setmana passada, més intensa, ens va permetre contemplar el trist espectacle de l’enfrontament pel relat entre ERC i Junts, que ara es traslladarà a la campanya electoral. Els republicans van destacar que els canvis introduïts en la darrera fase de la negació eren pràcticament irrellevants, i Junts va vendre una interpretació triomfalista que pot quedar aviat desmentida per l’actuació partidista d’alguns jutges. Que un partit polític actuï a remolc de l’advocat defensor del seu màxim dirigent pot provocar efectes colaterals, com va passar en la votació del 30 de gener que va tombar el dictamen. Molts possibles beneficiaris de l’amnistia i les seves famílies no van entendre que Junts atorgués un mes i mig de pròrroga a la dreta política i judicial per continuar maniobrant contra la llei, la tramitació de la qual ara es tornarà a paralitzar durant dos mesos al Senat pel filibusterisme del PP. La llei garanteix l’amnistia a tots els seus destinataris, però una part del poder judicial la intentarà dinamitar, tant si s’hagués quedat en el primer redactat com ara amb el text retocat. Junts ha afirmat que els jutges que no l’apliquin correctament estaran prevaricant: això queda bé de cara a la galeria però és una acusació molt difícil de materialitzar. Del que es tracta és que la llei superi sense entrebancs els filtres del Tribunal Constitucional i de la justícia europea i beneficiï els centenars de persones que l’estan esperant. Que tanqui l’etapa de la repressió i la judicialització i obri encara més l’època del diàleg i la política.
ERC ensopega amb ella mateixa
El resultat de les eleccions generals del 23 de juliol va comportar, després de la davallada de les municipals, dues males noticies per a ERC. La pèrdua de més de 400.000 vots, passant de 13 a 7 diputats, per part de la candidatura encapçalada per l’ara silenciós Gabriel Rufián, i el fet que els 7 diputats de Junts, tot i quedar lleugerament per sota dels republicans, passessin a ser decisius. Des de l’endemà, els nervis es van desfermar a ERC, obsessionada en intentar neutralitzar el protagonisme de Puigdemont. Podria ser-ne un bon termòmetre la desmesurada quantitat d’anuncis institucionals que ha emès TV3 els darrers mesos. O errors clamorosos com la compareixença del president de la Generalitat a la Comissió de Comunitats Autònomes del Senat, l’octubre de l’any passat, per tal de guanyar una mica de presència als mitjans de comunicació, fent el joc al PP, una trampa en la que no van caure ni el PSOE ni el PNB.
ERC mirava amb preocupació les properes eleccions europees que es perfilaven fins dimecres com les més immediates: si, tal com sembla, acabés presentant-se Puigdemont, la candidatura d’una poc coneguda Diana Riba quedarà molt en segon terme. I tampoc és una bona noticia per als republicans que els Comuns hagin escollit un candidat com Jaume Asens, amb capacitat per atreure vot sobiranista. Sembla que ERC tenia previst encomanar-se més a EH Bildu i al BNG que a les seves pròpies forces. Cal recordar que l’any 2019, la candidatura de Junts encapçalada per Puigdemont va guanyar amb claredat les eleccions europees a casa nostra, amb un 28’5% dels vots, seguida pel PSC amb el 22%; ERC, tot i tenir Oriol Junqueras com a cap de llista, va quedar en tercer lloc amb el 21% .
Els nervis d’ERC davant l’evidència que els Pressupostos de la Generalitat no tenien garantida la seva aprovació després de pactar-los amb el PSC han provocat un seguit de relliscades encadenades dels republicans: el reconeixement del president Aragonès que acceptava el Hard Rock perquè, en cas contrari, perdia el suport d’uns socialistes que fins fa poc no volia veure ni en pintura i la sucursalista maniobra de recórrer a Pedro Sánchez i a Yolanda Díaz per a que obliguessin els Comuns a aprovar els comptes catalans sense entendre que Catalunya en Comú és un projecte sobirà. Les amenaces no han funcionat, les decisions s’han pres a Catalunya i el país s’ha quedat sense pressupostos pel 2024, no tant per la intransigència dels Comuns, que havien anunciat les seves condicions fa mesos, sinó pel posicionament del PSC, que exigia Hard Rock a canvi de pressupostos, i per la incapacitat del Govern d’ERC per construir aliances àmplies. Davant d’aquesta situació, el president Aragonés ha convocat eleccions anticipades pel 12 de maig. La tesi feta pública per algun dirigent republicà que el vot dels Comuns podria formar part d’una conxorxa planificada amb el PSC és ridícula, i més si qui la difon és el partit que veta l’entrada d’Ada Colau i els Comuns a un possible govern progressista a Barcelona i era a punt de signar un pacte amb l’alcalde socialista, Jaume Collboni. Davant l’argument que els pressupostos no inclouen ni un euro pel Hard Rock i que els del 2023 van rebre el suport dels Comuns malgrat el macrocasino, és necessari recordar que la diferència fonamental entre el 2024 i els anys anteriors no és menor: aquest any el Govern té previst aprovar el Pla Director Urbanístic (PDU), que podria convertir el projecte en irreversible, i s’ha negat a aturar-lo malgrat que l’emergència per sequera ho exigia.
Ara ERC i els mitjans afins ataquen els Comuns per no haver donat suport als pressupostos de la Generalitat, acusant-los de no haver permès que s’aprovessin els avenços socials que incorporaven. I això ho diu el partit que va votar al Congrés contra la Llei de Reforma Laboral que ha suposat una decisiva millora dels drets dels treballadors i treballadores i que tenia el suport de CCOO i UGT. El president Aragonès convoca les eleccions pensant en Puigdemont i en no donar més temps a les altres possibles i encara no concretades candidatures independentistes. I de forma sorprenent acusa tots els grups parlamentaris d’irresponsables, exceptuant al PSC, que teòricament és el seu màxim adversari. La portaveu dels republicans Marta Vilalta afirmava ingènuament, davant les preguntes incisives de Gemma Nierga a TV2, que el PSC defensa “un model d’infraestructures del segle passat”, obviant que aquest model, acceptat pel Govern d’ERC, és el que ha impedit el suport dels Comuns als pressupostos.
El balanç de gestió amb el que ERC es presentarà a les eleccions és més aviat pobre en àmbits com l’educació, la sanitat o l’habitatge, i molt deficient en relació a la manca de previsió en la lluita contra la sequera i l’emergència climàtica. Pel que fa a la sequera no s’ha fet gairebé res desde les inversions i la planificació impulsades pels consellers Milà i Baltasar, fa més de catorze anys. No sembla massa coherent lamentar ara que no s’hagin aprovat uns pressupostos que incorporaven inversions que l‘actual Govern podia haver realitzat durant tot el seu mandat. Potser toca començar a qüestionar l’argument que els partits estan obligats a votar uns pressupostos perquè, excepte en anys de crisi, incorporen més recursos que en l’exercici anterior. Només faltaria. Més enllà d’aquesta evidència, cal que el govern que en promou l’aprovació tingui la capacitat de buscar la majoria que els faci possibles. No deixa de ser curiós traslladar la responsabilitat a un grup que no va votar Aragonès, que fou escollit president amb el suports de Junts i la CUP, que tampoc han avalat els pressupostos.
La decisió d’Aragonès ja està tenint conseqüències: Pedro Sánchez dona per fet que ERC no aplicarà al Congrés dels Diputats la mateixa teoria constructiva que ha defensat al Parlament i podria posar en perill l’aprovació dels pressupostos de l’Estat, situació complicada que el porta a voler prorrogar els de 2023. I, a Catalunya, Junts ha insinuat que no descarta presentar Puigdemont com a candidat a la presidència, opció que, arribi o no a materialitzar-se, serà un mal de cap constant durant els propers mesos per als republicans.
La ciutadania haurà d’intentar sobreviure a una campanya tensa i que es preveu farcida de desqualificacions. La dreta i l’extrema dreta espanyoles es freguen les mans en pensar que el govern de PSOE i Sumar pugui entrar en crisi. Les esquerres catalanes, malgrat l’actual desgavell, si volen governar, no tindran més remei que mirar d’entendre’s i provar de definir un model compartit de país. Es tracta de consolidar l’amnistia i la negociació amb l’Estat per incrementar l’autogovern i formar una nova majoria que posi punt i final a la paralització que ha patit Catalunya els darrers catorze anys. Serà molt difícil: que la insistència del PSC en tirar endavant el major casino d’Europa, fomentador de la ludopatia i depredador de l’aigua que es necessita per a ús domèstic i per a regar els camps, hagi estat tan potent com per a que ERC hagi sacrificat els Pressupostos de la Generalitat és tot un símbol dels temps que ens toca viure.
Catalunya Plural, 2024 
