Oppenheimer va ser la gran guardonada als Oscars 2024. Sense gaire sorpresa, les travesses apuntaven en aquesta direcció, i les travesses no solen fallar massa perquè, de fet, molt abans de la cerimònia, cada any n’hi ha dues, tres o, com a molt, quatre grans favorites que se sap que acapararan la major part dels premis més prestigiosos.
Certament, és cridaner que una indústria enorme com ho és la cinematogràfica de Hollywood tingui tan alt grau de previsibilitat, però no hauria de sorprendre ningú: hi ha una concentració evident dels premis perquè l’espectre que pot puntuar alt és força estret. És a dir, totes les grans pel·lícules dels Oscars s’assemblen.
Per descomptat, no totes les pel·lícules que es presenten a concurs són bons films. N’hi ha de mal executats, mal dirigits, mal pressupostats, avorrits, presumptuosos, estridents, etc. Això provoca que una part important de les pel·lícules tinguin nul·les opcions de guardó, ja per endavant.
Tot i això, quantes vegades hem vist una pel·lícula que considerem que és molt bona però que passarà sense pena ni glòria pel certamen? Amb freqüència, això és una cosa que ja avancem. Sabem que hi ha obres que, per més que ens puguin agradar i semblar de gran qualitat, rarament seran premiades.
Les comèdies, per exemple, solen passar sense pena ni glòria pels Oscars.(1) Si bé moltes pel·lícules còmiques no van més enllà d’un passatemps (i, en molts casos, un passatemps mediocre), hi ha bones obres còmiques, pel·lícules que no només considerem divertides sinó, a més, produccions valuoses. Però rarament són guardonades. Tenim algunes notables excepcions, com As good as it gets (Millor… impossible), que el 1998 va estar nominada a millor pel·lícula (encara que no va aconseguir el premi) i va obtenir l’Oscar a millor actor per a Jack Nicholson i a millor actriu per a Helen Hunt. No obstant això, cal ressenyar que aquest film no és només una notable excepció, sino que barreja drama romàntic i existencial amb comèdia, i això, amb tota seguretat, afavoreix una millor recepció per part del jurat. Fins a tal punt és així que, si busquem dins del que podríem considerar comèdies “pures”, les cerimònies les solen ignorar de forma sistemàtica.
Però les comèdies només són un exemple, i el còmic tampoc seria l’únic gènere ignorat. El problema és més estructural i afecta quelcom que va molt més enllà del gènere cinematogràfic. Qualsevol pel·lícula amb una narrativa molt desviada de la tendència lineal, o que s’acosti a allò que popularment es coneix com a cinema independent, o que eludeixi totalment o parcialment l’acció com a leitmotiv per avançar en la trama… Totes aquestes obres, i moltes més, solen quedar relegades a un segon pla.
Així, aquest any ens trobem obres com ara Beau is afraid (En Beau té por), amb un reconegut director com Ari Aster i un protagonista encara més cèlebre, com és Joaquin Phoenix. Una pel·lícula que bascula entre el drama i la comèdia (essent nietzscheans, podríem dir que és tràgica en un sentit estricte, en tant que ens parla de la vida i les seves contradiccions i paradoxes), d’extensa durada (gairebé tres hores), però amb una interpretació magnífica i un argument que fila una trama: un conflicte familiar no resolt i amb un fort caràcter traumàtic. Aquest fil permet que allò caòtic que s’observa no ho sigui tant. I no diré més; ni sóc crític de cinema ni tinc afany de fer espòilers.
Algú podrà dir que el fet que a mi m’agradi una obra no la converteix en bona o que, sigui com sigui, tampoc no poden ser premiades totes les obres, ni tan sols totes les bones. I totes dues afirmacions són certes. Tot i això, l’experiència em fa veure en aquesta pel·lícula elements que habitualment atribuïm a un gran film: una actuació molt entregada i creïble, elements disruptius i sorprenents, una trama amb un cert grau d’originalitat, etc.
Sense anar més lluny, el mateix Phoenix estava inicialment a les porres per ser nominat aquest any per Napoleó. I… en fi, no voldria ser més esgarriacries del que ja ho estic essent; simplement, vegeu ambdues pel·lícules i després digueu-me on Phoenix és més Phoenix.
Efectivament, tampoc poden ser premiades totes les pel·lícules bones; però, insisteixo, totes les guardonades s’assemblen. S’assemblen en allò que no són, en allò que descarten. Semblaria que, parafrasejant la pel·lícula que ens serveix d’exemple, Hollywood té por. O, més aviat, potser és a l’inrevés. Hollywood no té por. O, encara amb més precisió, Hollywood no vol tenir por. Això és: la indústria de Hollywood no vol arriscar, es vol continuar movent en un horitzó de possibilitats controlables, reconegudes, amables, poc incòmodes perquè, fent això, se simplifica el cinema i, per tant, l’existència mateixa. Fora allò imprevisible, fora el pensament. Fora la por. Fora la vida.
1 Que les comèdies no ens mereixen la millor consideració s’observa de manera habitual fora de l’àmbit expert dels jurats. A llocs web com Filmaffinity i similars, qualsevol bona comèdia sol tenir una puntuació més baixa que qualsevol bona pel·lícula d’altres gèneres, i aquí les qualificacions venen per part del públic general. No obstant això, reflexionar sobre per què allò que és còmic sembla subaltern o pitjor considerat que allò que és tràgic o altres formats requeriria un altre article. Aquí s’hi aborda una qüestió diferent.
Catalunya Plural, 2024 
