En el seu exili parisenc, el filòsof jueu Walter Benjamin va encunyar el terme estetització de la política per analitzar la propaganda com a fenomen tecnològic i lligar l’èxit del moviment nazi als mitjans utilitzats per a la seva difusió –cinema, ràdio, fotografia, etc. El cinema en concret és un espai on seguim donant forma al nostre imaginari i als relats sobre la nostra identitat. Com a fenomen audiovisual té un efecte no evident sobre l’inconscient polític del subjecte que el consumeix. Al cinema sempre hi ha alguna cosa més que el que passa a la pantalla.
Pertanyo a una generació per a la qual l’extensa saga cinematogràfica El Senyor dels Anells és una referència fonamental. Havent llegit les novel·les, vaig anar a l’estrena de la trilogia durant 2001-2003 (i la vaig tornar a veure durant tardes de sofà i crispetes). Vaig repetir amb la preqüela El Hòbbit (2012-2014). Són pel·lícules emeses per TV en moltes ocasions i es poden veure en plataformes d’ streaming. També hi ha una sèrie, Els anells de Poder (2022). Formen part de l’encaix reeixit del gènere fantàstic al cinema i els seus fans són legió.
Un dels fenòmens més característics d’aquesta saga és que presenta un cas exemplar de deshumanització de l’altre com a enemic. El Senyor dels Anells sosté la trama en la diferència entre l’aspecte heroic dels protagonistes (agrupats en diverses races: humans, hòbbits, elfs, nans, etc.) i l’aspecte monstruós i inhumà dels seus enemics. Les races villanes (orcs, trasgos i diverses bèsties) es defineixen com una amenaça ètica i estètica, horribles criatures deformes i apocalíptiques que busquen destruir el món de les races heroiques. El mestratge de Peter Jackson per caracteritzar les races villanes com a subsers inhumans és digna del director de les famoses Mal Gusto (1987) i Braindead (1992).
La figura del dolent monstruós ha funcionat moltes vegades al cinema, però aquí la novetat rau a unir monstruositat i cultura: la diferència entre el bé i el mal rau en una qüestió social i no individual, ja que és la pertinença a una “raça ” la que dota un personatge d’atributs. En aquesta línia, les races estan inspirades en un pseudopassat idealitzat del qual s’extreuen característiques concretes. Així, els hòbbits semblen camperols irlandesos, Rohan imita la cultura nòrdica medieval, Rivendel recorda una mica el Cambridge de Bertrand Russell, i un llarg etcètera. Però què passa amb les races villanes? En qui s’inspiren? Amb les seves cares deformes i caminar de quatre grapes, a qui remeten?
Respondre aquesta pregunta passa per prestar atenció a la preqüela El Hobbit i a l’escena inicial a casa de’n Bilbo: els herois, tretze guerrers nans amb llargues barbes i nassos prominents (raça de l’or, els metalls i les pedres precioses) expliquen com els seus ancestres van ser expulsats de la seva terra, com des de llavors vaguen errant pel món i com tenen un pla per recuperar-la. Es presenten com a víctimes d’una injustícia i, en una llengua desconeguda, canten melodies malenconioses sobre la seva possessió. No coincideix una mica massa aquesta descripció dels nans amb la imatge satírica que es feia dels jueus europeus al segle XIX? És que és El Hobbit una analogia sui generis del sionisme i la seva lluita per Palestina? En el seu camí dur cap a la victòria, els nans-jueus s’enfronten a uns orcs (els seus enemics naturals) que s’oposen a que recuperin la seva terra, i als quals derroten en una batalla final amb ajuda d’altres races heroiques. Qui són aquests orcs?
Una hipòtesi filosòfica diria que, ja que no representen ningú (no hi ha ningú al món en què puguin estar inspirats), els orcs són els que estan sense representació. Que la seva figura, buida de contingut, ocupa el lloc d’aquell la presentació del qual és absent de l’espai polític. Si els nans semblen encarnar el sionisme, no resulta aventurat identificar els orcs amb els palestins, demonitzats i sense reconeixement polític per part dels primers (el drac podria ser l’imperi turc-otomà, un cop amo de Palestina i derrotat abans de la batalla final). La saga cinematogràfica El Hobbit sembla situar la batalla entre el bé i el mal típic de l’univers de Tolkien en la colonització sionista de Palestina.
Arran dels esdeveniments recents, observem amb horror la imatge monstruosa que el sionisme té dels palestins com a subéssers als quals els drets humans no són aplicables. Quan hi ha veus que advoquen pel seu extermini com a poble, com valorar adequadament la deshumanització estètica i racial al cinema en relació a un conflicte de caire genocida? Com evitar caure a l’orcolització del món palestí en particular i de l’àrab en general?
Catalunya Plural, 2024 
