La divina comèdia de Kant a La isla de las tentaciones

“L’autoalienació de la humanitat ha arribat a un grau que li permet viure la seva pròpia destrucció com un gaudi estètic de primer ordre”

Walter Benjamin

[Deixo a un costat l’estúpida discussió sobre si es pot “sobri-intel·lectualitzar” (sic) un producte de la indústria cultural. En tant que alguna cosa forma part del meu món, la veig; i quan la veig, no puc sinó pensar-la. Perquè res humà ens hauria de ser aliè. Ni tan sols tampoc l’obscè i grotesc.]

Dimecres passat 13 de març va finalitzar la setena i última temporada de La isla de las tentaciones, un reality show de Telecinco que ha vingut a suplir el buit deixat per la tendència a la baixa en share de Gran Hermano. Recordem que Espanya és el país de tot el món que més edicions de Gran Hermano ha suportat, arribant fins a 17 –sense comptar amb totes les seves derivades en VIP, Duo i demés. Sembla que els il·lustrats no es van equivocar amb que la història és un constant “progrés lineal”; només es van equivocar de direcció: va cap avall, cada vegada anem a pitjor. En aquest nou format, La isla de las tentaciones afegeix una volta de rosca més, tan diabòlica, que converteix a la mera vigilància i xafardeig del seu predecessor, Gran Hermano, en una germaneta de la caritat.

Els guionistes del programa –que en aquest cas només poden ser Satanàs, Llucifer i Belzebú– sotmeten als concursants a uns nivells de tortura i manipulació psicològiques tals, que és impossible no pensar en qui s’ha prestat a semblant espectacle com una espècie de Doktor Faustus que ha venut la seva ànima al diable. Només que, en aquest cas, el pacte amb Mefistófeles no ha estat a canvi de “saviesa i coneixement” (com en la versió de Goethe), o de virtuosisme musical (com en la de Thomas Mann), sinó per uns miserables likes a Instagram, i la possibilitat de ser influencer o, fins i tot, tertulià permanent a Telecinco –escapant així definitivament a la precarietat i la pobresa a la qual la resta de la societat segueix sotmesa. Una advertència preliminar: en aquest article entretindrem la hipòtesi de que l’infern que suposa La isla de las tentaciones no és el que els productors del programa segurament es creuen –l’infern cristià i moralista de caure en la temptació de la carn– sinó l’oposat, l’infern de la crueltat al qual els productors del programa sotmeten als concursants, i el d’una societat malalta que gaudeix de veure i presenciar l’espectacle d’aquesta crueltat. Acompanyeu-me, si us atreviu, en aquest descens a l’inframon, per a veure, al final, si podem arribar a escapar d’aquest infern del tardocapitalisme que també és el nostre.

Infern: La isla de las tentaciones

Ens despertem sols, com Dante a la Divina comèdia, enmig d’una “selva fosca”, sense recordar com hem arribat fins aquí –segurament fent zàping un dia al sofà amb la ment en blanc, després d’una àrdua jornada de treball. S’apareixen una lloba, un lleó i una pantera, que representen al seu torn tres dels set pecats capitals: la lloba és una al·legoria de la “avarícia”, el lleó, de la “supèrbia”, i la pantera, de la “luxúria”, així que detinguem-nos per un moment en aquest últim animal per als nostres propòsits, “de ràpids moviments, i coberta de tacada pell”.

Per a qui no hagi vist mai La isla de las tentaciones, es tracta d’un programa de televisió que consta d’uns deu participants, cinc parelles joves heterosexuals que es troben en la fase d’enamorament de la relació, portant entre un i tres anys junts. Es nota que el càsting ja ha fet part de la feina, i ha triat en conseqüència a cinc parelles especialment febles, que han tingut algun cas d’infidelitat, desconfiança o inseguretat en el passat. Sense lloc a dubte, el més curiós de tot és com cada participant es dedica a repetir al principi, com si fos el papagai d’un “discurs oficial”, que han vingut a La isla de las tentaciones per a “posar a prova” o “reforçar” la seva relació, quan, òbviament, el resultat serà més aviat el contrari, i molt poques parelles sortiran indemnes de l’illa.

No semblen adonar-se –com Derrida fa a Polítiques de l’amistat– que quan una relació, d’amor o amistat, necessita posar-se a prova, deixa en aquest precís instant de ser una relació d’amor o amistat: la condició de possibilitat de qualsevol relació (la confiança mútua) coincideix per tant amb la seva condició d’im-possibilitat (mai testar deliberadament aquesta confiança). Lacan solia posar l’exemple d’un pacient gelós i paranoic que estava constantment obsessionat amb que la seva dona li estava posant les banyes. Un dia, al cap d’anys, va trobar una prova fefaent de que efectivament s’havia ficat al llit amb una altra persona, i va anar a veure a Lacan exclamant: –“!Veus!? T’ho havia dit!”. Per al psicoanalista això no demostrava res: el fet que una por es confirmi en la realitat no diu res sobre el rol que aquesta inseguretat jugava en la constitució del subjecte. És més, fins i tot podria tractar-se d’una profecia autocomplerta: podem suposar que, al damnificar constantment la relació amb la seva gelosia, el pacient va llançar a la seva dona als braços d’un altre, per a complir així, efectivament, el seu desig. Alguna cosa semblant a El celoso extremeño, de Cervantes, sens dubte succeeix a La isla de las tentaciones.

En qualsevol cas, tots els concursants arriben junts en un vaixell a una illa paradisíaca de la República Dominicana –on el sol i la calor abrasadors ja preconitzen justament el contrari, que en realitat s’estan endinsant en un veritable infern. Es divideixen en dos grups: les noies aniran a “Villa Montaña”, i els nois, a “Villa Playa”. No es tornaran a veure físicament fins al final del programa, més que una vegada per setmana en una “hoguera” a través del televisor d’un IPad que és sorprenentment petit. Aquí ja ens adonem que l’heterosexualitat imposada és el (primer) pressupòsit necessari del programa. La separació de les parelles entre homes i dones s’esfondraria si, entre els concursants, hi hagués algú que fos homosexual, bisexual o que ni tan sols dubtés de la seva heterosexualitat. Com al Gènere en disputa, de Judith Butler, aquí veiem que el pressupost necessari de que es compleixin els rols de gènere és l’heterosexualitat forçada. L’única cosa que passa és que, en el cas d’una societat malalta com la nostra, aquesta imposició (que tantes violències i sofriments genera, per una altra banda) és reproduïda, reapropiada i fins i tot celebrada com una caricatura per a l’espectacle de masses.

Una vegada separades les parelles, comencen les temptacions a cada ú. Totes dues viles són insuflades amb fins a deu temptadors del sexe oposat, el doble que el nombre de parelles, més de dues per persona. Els símbols del programa –la serp i la poma– ja prefiguren l’evident marc cristià de “La isla de las tentaciones”, encara més situat en un país catòlic com el nostre. Què succeeix a continuació? Doncs, evidentment, el que ha de passar. En algunes edicions fins i tot tots s’han ficat al llit amb tots a la primera nit de separació, desproveint –suposo– als guionistes de la tensió dramàtica necessària per a mantenir enganxats els espectadors a la resta de programes. Contrasten les bones intencions del principi –“venim a posar a prova o a reforçar la nostra relació”, amb plors per la separació, i ardents declaracions d’amor i, fins i tot, de matrimoni i fills– amb la neollengua que es desenvoluparà a partir d’aquí enfront dels temptadors: “he tingut una connexió”, “és el meu prototip”, “he fet el que sentia”, “he sigut jo mateix”.

Analitzem aquestes quatre expressions, perquè cadascuna és encara més interessant que l’anterior. Per a començar, té raó Zygmunt Bauman, a Amor líquid, a l’assenyalar que hem substituït les “relacions” per les “connexions” –recordem l’eslògan de Nokia, “Connecting people”–, perquè un no pot “deixar de relacionar-se”, ja que implica un compromís, però en canvi sí que pot des-connectar-se a plaer, ja que no l’implica. En segon lloc, és interessant també que, quan hi ha una “connexió” amb un temptador, els concursants diguin que és perquè “s’adequa al seu prototip” (ros, amb els ulls blaus, o el que sigui). Aquesta és el primer senyal que ens trobem que en aquest programa no existeix cap Altre, i l’Alteritat queda radicalment exclosa. L’ “enamorament”, entès com un esdeveniment contingent amb un Altre radical que subverteix i resignifica la nostra manera de veure el món prèvia (“falling in love”), queda aquí descartat. No aconseguim escapar, i romanem tota l’estona, dins del marc de la repetició del Mateix. El fet que els productors vagin descartant alguns temptadors, o incorporant de nous, segons “funcionin” millor o pitjor en els ràtings, ha de venir a demostrar –com els acomiadaments en el treball assalariat– que els seus robustos torsos nus són fungibles, que no tenen personalitat pròpia o alteritat, sinó que només importen mentre ocupen el lloc estructuralment buit de la temptació.

A més, com qualsevol filòsof sap, el terme “prototip” (prototipon) remet a la “teoria de les Idees” de Plató, la qual cosa ja avança la que serà la nostra tesi forta en aquest article, i és que els concursants de La isla de las tentaciones no són mers “animals impulsius”, sinó persones que comparteixen una filosofia dualista de tipus platònic, cristià o kantià (només que invertida). Per això un no ha de veure la frase “vaig fer el que sentia” –la frase més estúpida i, alhora, més important del programa, constantment repetida com a excusa i justificació per a qualsevol relliscada– com una mostra de mers “impulsos animals”, sinó com el revers tenebrós d’un esquema raó/sentiment que pren a aquest últim com a donat, immutable, i no subjecte a la re-flexió. La comprensió d’aquest “esquema mental” dualista és el que permet que una cosa es converteixi en la seva contrària, i el sentimentalisme barat doni pas a un fals individualisme: “haig de pensar en mi / prioritzar-me / ser jo mateix”. Com ja va assenyalar Eudald Espluga en un article quan es va estrenar el programa allà per 2020, La isla de las tentaciones no va tant sobre l’ “amor romàntic”, com sobre l’imperatiu neoliberal de “ser un mateix”, així com l’autenticitat danyada que aquest provoca.

Tots coneixem la interpretació típica d’aquesta classe de programes, i que troba la seva millor expressió en aquest gran llibre que és Chavs, d’Owen Jones. En el seu quart capítol, l’autor assaja una lectura de la versió anglesa de Gran Hermano, Little Birtain, Shameless, etc., només per a descobrir la profunda demonització de la classe obrera que allí roman. Els anomenats “canis”, “quillos” o “chonis” sofreixen fins i tot avui una violència simbòlica a la televisió que no permetríem amb d’altres subjectes. A l’espectador li és permès riure’s de la caricatura del jove de classe treballadora que només pensa en sortir, beure i follar perquè creu que és certa (i no ideologia naturalitzada). La interpretació de Jones és que aquests programes són profundament classistes –si és cap avall, com a Gran Hermano, o cap amunt, en la seva versió VIP, ara poc importa–, i la ridiculització ha de permetre als (que s’autoperceben com) de “classe mitjana” sentir-se millor amb ells mateixos, distingint-los de la resta.

La versió britànica Too Hot to Handle, que es pot trobar a Netflix, és fins i tot més subtil i, per això, més perversa. D’una banda, la presentadora del programa –Sandra, a La isla de las tentaciones– és substituïda per una màquina impersonal, donant-li un toc deshumanitzador i distòpic de més. D’altra banda, la pròpia veu en off del programa es riu dels seus propis concursants i del plantejament general, generant així la distancia post-irònica que necessita el subjecte de “classe mitjana” per a empassar-se aquesta porqueria, sostraient-li la culpa. Curiosament també, la diferència entre la versió catòlica i la protestant és que, mentre a la primera es “posa a prova” la relació (la possibilitat d’una família, ha de llegir-se), a la segona, “es posa a prova” a un mateix, individualment.

La interpretació de Jones, estrictament sociologista, no és que sigui falsa (és, de fet, correcta); l’única cosa que passa és que tan sols representa una part de la veritat. Falta l’altra part, la filosòfica, perquè si no es desproveeix d’agència (i, sobretot, de pensament propi) als subjectes que es pretén analitzar. Si a la indústria cultural capitalista li interessa ridiculitzar a una determinada classe com a seguint cegament “impulsos animals”, no és suficient únicament demostrar que aquesta caricatura és falsa. Per a poder arribar a subvertir-la efectivament, cal recórrer tot el camí fins a les seves últimes conseqüències, i prendre el que es diu molt seriosament. Sóc conscient de que repeteixo el mateix en cada article, però ho faré una vegada més fins que em mori: el dictum de Gramsci “tots els homes són filòsofs” no representa un lema buit amb el qual l’esquerra pugui autocongratular-se amb un copet a l’esquena (i passar ràpidament a una altra cosa), sinó que implica l’imperatiu ètic de fer el treball de prendre’s molt seriosament les cosmovisions de cadascú, siguin aquestes més o menys sofisticades. Com amb Plató, “tothom busca el que és millor” –tant el forner com Obama–, només que cadascun té una interpretació diferent del que és el Bé.

En aquest sentit, una lectura més atenta del que efectivament diuen els participants de La isla de las tentaciones ens ha revelat que no es tracta de mers “animals impulsius seguint cegament les seves passions més baixes”, sinó que hi ha alguna cosa més. Com ja hem anticipat abans, la temptació del “he fet el que sentia” (impuls natural) no és més que la contrapartida, oposada i necessària, de la imposició de “provar la relació” (adequació a la Llei). Això dibuixa un dualisme entre sentiment i raó, o inclinació i Llei, de tipus platònic-cristià que fa que els concursants se’ns apareguin més aviat com a seguidors de la filosofia kantiana (només que invertida). Però, com? No és potser això una blasfèmia cap a Kant, el més transcendent, brillant i difícil de tots els filòsofs? Com pot ser que els concursants siguin seguidors d’un pensador al qual (segurament) no coneixen ni han llegit? No és, a més, Kant el promulgador de l’ “imperatiu categòric”, aquella màxima universal que justament els concursants se salten amb cada soroll de l’alarma? Correm el risc ara de, intentant no ser arrogants amb els concursants de La isla de las tentaciones, siguem injustos amb el pensador alemany. Per això, reconeixerem primer les increïbles virtuts del “sistema” kantià, abans de passar al seu defecte mortal. Perquè tots som kantians avui dia (en siguem conscients d’això, o no).

Purgatori: els insuportables dualismes de Kant

Seguim sense ser capaços encara ara de donar-li tota la transcendència que mereix a la “revolució copernicana” que va escometre Kant a finals del s. XVIII. Una revolució que encara avui és la nostra, perquè va aconseguir obrir una època (la de la “llibertat” irrealitzada) en la qual encara ens trobem. L’anomenat “gir copernicà” és fonamental, almenys, per dues grans raons. D’una banda, Kant va aconseguir sintetitzar les dos corrents principals de la Modernitat –el racionalisme continental de Descartes, Spinoza i Leibniz i l’empirisme britànic de Locke, Hume i Berkeley– que s’havien estancat en un dualisme insuportable. En particular, Kant va arribar a confessar que Hume l’havia despertat del seu “somni dogmàtic”, i després només va haver de reconciliar aquest fet amb la tradició metafísica en la qual s’havia educat. Així va arribar a la conclusió, que apareix a la Crítica de la raó pura, que “les intuïcions sense concepte són cegues, i els conceptes sense intuïció estan buits”. D’altra banda, Kant també va ser capaç de fonamentar la física newtoniana (amb el determinisme mecanicista que aquesta implicava), alhora que aconseguia salvar un espai reservat per a la llibertat humana.

No podem menysvalorar el profund impacte que el descobriment de la llibertat (com a fonament de l’existència humana) va tenir en aquest precís moment: això, i no una altra cosa, és l’anomenat “gir copernicà”. Per exemple, això va fer que un joveníssim Fichte viatgés tot el camí que porta des de Varsòvia fins a Könisberg, pràcticament sense res a les butxaques, només per a conèixer a Kant, i únicament motivat pel profund impacte que li havia causat la lectura de la Crítica de la raó pura. Fichte era el fill d’un humil teixidor, que havia aconseguit estudiar modestament gràcies al mecenatge del baró von Miltiz, qui a la seva vegada havia quedat impressionat pels dots memorístics del noi, al veure’l recitar un dia de memòria un sermó dominical al qual no havia pogut assistir. Fichte després es convertiria, a part d’un dels màxims exponents de l’idealisme alemany, en un dels primers filòsofs en passar-se al camp socialista. A Kant no li va fer molta gràcia que es presentés un fan d’improvís a casa seva, sense conèixer-lo de res, però després de llegir el seu Intent d’una crítica a tota revelació, va decidir ajudar a publicar-lo. Aquest assaig el va catapultar Fichte a la fama perquè la gent va creure (erròniament) que l’havia escrit el mateix Kant, mitjançant un pseudònim.

No obstant això, i malgrat reconèixer l’enorme impacte i transcendència que va tenir la “revolució copernicana” de Kant, les crítiques a les seves tres Crítiques –com sempre sol succeir en filosofia– no es van fer esperar. No va trigar a notar Maimon (i abans d’ell, Hamman i Jacobi) que Kant no ens havia deixat amb un sistema, sinó amb dos. En realitat, tots els conceptes de la filosofia kantiana apareixen desdoblegats en oposicions binàries irreconciliables: raó pura i raó pràctica, a priori i a posteriori, judicis analítics i sintètics, subjecte i objecte, enteniment i sensibilitat, concepte i intuïció, forma i contingut, llibertat i naturalesa, Llei i inclinació, etc. (En realitat, el redescobriment de la “dialèctica” per part d’Hegel no és una altra cosa que posar totes aquestes contradiccions a treballar). Aquests profunds esquinçaments, propis de la Modernitat, no representen una qüestió escolàstica per a estudiosos, sinó que concerneixen al cor mateix de la filo-sofia, que no pot ser un altre que la qüestió sobre com (pràcticament) hauríem de viure: hauríem de viure d’acord a la part sensible del sistema kantià, o de la racional?

Per a intentar contestar aquesta pregunta, detinguem-nos per un moment en l’última de les oposicions llistades –Llei i inclinació–, que és la que més ens interessa a nosaltres aquí per al propòsit de dilucidar el que succeeix a La isla de las tentaciones. Ara bé, sabem més o menys clarament què és una Llei, però què (dimonis) és una inclinació? Malgrat tota la seva fredor i pretesa objectivitat, Kant no pot tapar el fet que va ser el fill d’una família pietista bastant fanàtica. El pietisme va ser un moviment alemany que pretenia “revitalitzar” el protestantisme luterà. Per al cristianisme (aquest “platonisme per a tontos”, com li agradava anomenar-lo a Nietzsche), l’home no sols es troba partit en dues meitats –d’una banda, la seva ànima immortal, i per l’altra, el seu cos terrenal– sinó que també es troba naturalment inclinat cap a aquesta última part, especialment en la seva versió protestant i luterana. Aquesta és la coneguda doctrina del “pecat original”: abans de començar a jugar en el joc de la vida, tots ja hem pecat. El “lliure albir” no és una elecció neutral entre el Bé i el Mal en un joc de suma zero, sinó que el terreny ja es troba inclinat a priori del costat del Mal, i el cristià ha de fer un esforç herculi (gairebé diví) per tal de fer el Bé.

Per exemple, diu Kant a la Fonamentació per a una metafísica dels costums: “no cal esperar res de la inclinació de l’home, sinó tot del poder suprem de la llei i del degut respecte cap a ella”. Així, els conillets d’indies de La isla de las tentaciones també diuen que posaran a prova “l’amor de la seva relació”, per la qual cosa en realitat cal llegir: testar la seva adequació a la Llei moral. No obstant això, aquesta peculiar filosofia (kantiana i desdoblegada) no sols s’aplica als ratolins de laboratori de La isla de las tentaciones. Per contra, si som honestos i no autocomplaents amb nosaltres mateixos per un moment, també ens adonem que tots continuem sent encara kantians avui dia quan, per exemple, ens matem a treballar entre setmana de dilluns a divendres, i sortim desfasats els cap de setmana. Com diuen Adorno i Horkheimer a la Dialèctica de la il·lustració: “la diversió és la prolongació del treball sota el tardocapitalisme. És buscada per qui vol apartar-se al procés de treball mecanitzat per a poder estar de nou en sintonia amb ell. (…) Del procés de treball a la fàbrica i a l’oficina només és possible escapar emmotllant-se a ell en l’oci”. Trobem aquí la mateixa (falsa) oposició entre Llei (moral) i inclinació (natural) que la nostra societat aplica com un mateix esquema a tots els demés àmbits: treball/oci, herència/meritocràcia, matrimoni/prostitució, etc.

Per això, no sense raó l’Escola de Frankfurt es va bolcar en l’estudi de l’idealisme alemany, en general, i de Kant, en particular, no per un capritx, sinó perquè creia fermament que allí es podia trobar la millor formulació de l’individu modern burgès (desdoblegat). I, per annexió, criticar a Kant era criticar (la millor expressió filosòfica de) les contradiccions capitalistes, i mostrar així un camí cap al socialisme. Perquè, com ens solem referir als conservadors del PP? Com a gent que “va de putes els dissabtes, i els diumenges va a missa”. Aquesta expressió no és banal: la hipocresia ha de ser necessàriament la virtut preferida d’un sistema que és inherentment contradictori, que apareix partit, dividit i estripat en oposicions aparentment irreconciliables. Quina és la forma més ràpida de destapar a un liberal? Molt fàcil: es descobreix sol sempre que utilitza el connector “d’una banda… però, per l’altra…”. Només el liberal, que es caracteritza per l’ambivalència de ser incapaç d’escollir (entre capitalisme i socialisme); només el liberal –repeteixo–, de qui Schmitt fa broma que “entre Barrabàs i Jesús, decideix muntar una comissió parlamentària”, té l’equidistància necessària per a formular frases com aquesta: “d’una banda, és cert que milions de nens pateixen fam a tot el món a causa del capitalisme… però, per l’altra, també ens ha portat els drets individuals, etc.” En aquest sentit, l’estructura psicològica del liberal és la mateixa que la del neuròtic obsessiu.

Així, en aquest precís instant ja ens adonem que el problema no està en triar la Llei moral per sobre de la inclinació (com proposa Kant, sàdicament), ni en “fer el que un sent a cada moment” abans que “reforçar la relació” (com fan inversament els concursants de La isla de las tentaciones). Al contrari, com tots dos representen dos costats de la mateixa moneda, el problema està en la dicotomia mateixa i, per tant, per a escapar d’aquest purgatori, ja sabem almenys que hem de reconciliar ambdós costats. No obstant això, abans d’arribar al paradís de la reconciliació necessitem fer una breu digressió sobre la necessària relació dialèctica que existeix, per tant, entre Llei i inclinació, i fer així una parada intermitja al llimbs que hi ha entre la prohibició i (el desig de) transgressió.

Limbs: (desig de) transgressió, prohibició (i venjança)

Ets un adolescent, i els teus pares decideixen passar el cap de setmana fora de casa, sent la primera vegada que et deixen completament sol. Els teus pares t’agafen per l’esquena, et miren fixament als ulls, i et diuen, amb una mescla de tendresa i autoritat: –“si us plau, cuida de la casa, i no trenquis res. Avisa’ns si vols portar a algun amic i, sobretot, ni se t’acudeixi obrir aquest armari on està l’alcohol…”. Què fas? Doncs, òbviament, tot el contrari del que t’han demanat que fessis. Al segon després de que els teus pares hagin traspassat la porta, ja estàs convidant a tots els teus amics per fer una festa a casa, i sens dubte avui és el dia triat per a provar aquest estrany beuratge que als adults posa tan ximples i contents, però que a tu et prohibeixen que fregui els teus llavis… Aquí aprenem una cosa important que és molt estimada pels psicoanalistes, i és que no podríem saber el que desitjàvem abans de la introducció de la Llei moral o social; ans al contrari, és justament la prohibició la que crea de manera retroactiva el desig de transgredir-la.

De manera anàloga, no és (com creuen tant Kant com els concursants de La isla de las tentaciones) que tinguem uns desitjos animals donats, fixos i immutables, i després, haguem de posar-los a prova amb el respecte al deure. És al revés: la Llei crea retroactivament el desig de transgredir-la. Si abans vam veure que el primer pressupost necessari de La isla de las tentaciones era la “heterosexualitat forçada”, ara veiem clarament quin és el segon prerequisit imprescindible: la monogàmia imposada. I dic “imposada” sent plenament conscient de tot el pes que té aquesta paraula, ja que, si els concursants necessiten “posar a prova” la relació, o tenen la “temptació” de fer altres coses, clarament això demostra que no és una monogàmia lliurement escollida. Avui es discuteix molt, fruit de que han sorgit noves maneres de relacionar-nos, sobre si és més lliure el “poliamor” que la “monogàmia” o, fins i tot, que la “anarquia relacional”. A mi personalment m’agradaria afegir que em sorprèn que s’entri en tota aquesta classe de disquisicions quan hi ha un concepte que està esperant en la recambra des del s. XIX per a ser desempolsat, i que va ser una creació de l’anarquisme individualista d’Émile Armand: l’amor lliure. Una relació “poliamorosa” pot ser tant o més opressiva que una de “monògama”, si aquesta no és plenament consentida per ambdues parts.

Una relació és sempre de mínim dos (perquè estem tractant amb dos individus diferents, que són radicalment altres per a cadascun), però en necessita tres, perquè cal generar necessàriament un “tercer” fruit d’aquesta encontre (si aquest lloc l’acaba ocupant el fill, l’amant, o la relació mateixa, poc importa ara mateix); la qüestió és que aquest “tercer” sigui fruit de la voluntat lliure de tots dos. Ara bé, tot l’esquema de la prova/temptació mostra que allò que es diu voler no és el que realment es vol, i els concursants de La isla de las tentaciones no tenen avui dia en realitat cap raó per a fustigar-se i autotorturar-se amb una Llei que no és la seva. Perquè, si una altra cosa descobreix Kant, d’altra banda, és que tots som legisladors de nosaltres mateixos. D’una banda, si un es veu incapaç d’estar a l’alçada de la seva pròpia Llei, és símptoma de que aquesta és massa rígida o sàdica, i cal relativitzar-la. Per l’altre costat, si un té la inclinació o el desig de transgredir-la, pot ser un senyal de que els seus desitjos han de ser tematitzats, qüestionats i, potser, canviats. Com no som tan sols animals, no és excusa justificar-se dient que “vaig fer el que vaig sentir”, com si els meus sentiments estiguessin merament donats a priori. Aquí hauria de començar un joc (de la reconciliació), amb el qual tampoc un ha d’autotorturar-se.

Aquest dilema es pot veure avui en el si del feminisme més clarament que en cap altra banda, on coexisteixen dues posicions aparentment contradictòries entre si. En un extrem trobaríem el “mite prometeic” de que un pot revisar-se o desconstruir-se a plaer, modelant els seus desitjos com si fossin argila. Aquesta posició, massa absoluta, no sols no es fa càrrec de que òbviament una gran part dels nostres desitjos són inconscients, sinó que a més és fruit d’una mala interpretació de la teoria de la “performativitat” de Butler, qui, per una altra banda, no s’ha cansat de repetir, vists els malentesos que van seguir al Gènere en disputa, que per aquest terme no s’hauria entendre que un pugui “performar” el gènere que li doni la gana com si fos una obra de teatre, sinó que el gènere es basa en la repetició d’una sèrie de gestos, molts dels quals són inconscients, i no es poden canviar a plaer. En l’altre extrem d’aquest continu, tindríem la posició oposada que sí que es fa càrrec que el nostre desig és sempre “el desig de l’Altre”, i que és, per tant, en certa manera, fosc, però converteix aquesta obscuritat en quelcom donat en el que un no pot posar-se a treballar.

Enmig d’aquestes dues posicions, massa aferrissades, hauria de començar un joc (de la reconciliació), on es reconegui que el desig no és perfectament mal·leable o elàstic però que, justament per aquesta raó, hi ha tanta llum com foscor, i podem canviar (parcial i relativament) allò que desitgem. Acceptar el desafiament que implica aquest joc és de summa importància, ja que: què és el que succeeix quan ens autoimposem una Llei que no és la nostra? Que incuba dins nostre  un desig de venjança. Sens dubte el més curiós de La isla de las tentaciones és que moltes vegades succeeix que una de les parts de la parella no té el més mínim interès en ficar-se al llit amb un altre, però ho acaba fent de totes maneres al veure per la pantalleta que la seva parella ja ho ha fet. Cap dels concursants sembla adonar-se que, encara que les seves parelles s’hagin avançat en la “caiguda a la temptació”, això no implica necessàriament que ells hagin de fer el mateix, si no és el que desitgen. Aquí veiem que el correlat necessari de qualsevol Llei (moral, o no) és l’ “esperit de venjança”. No obstant això, com diu Nietzsche: “que l’home sigui redimit de la venjança, això és per a mí, el pont cap a la suprema esperança i un arc de Sant Martí després de llargues tempestats”.

Paradís: el romanticisme de Schiller

Arribem, per tant, així, a l’arc de Sant Martí del paradís, que no pot ser un altre, per tot el que hem dit, que el començament del joc (de la reconciliació), la superació dels insuportables dualismes (kantians) entre Llei i inclinació, prohibició i transgressió, i l’abandonament definitiu del desig de venjança. Històricament, el primer que va intentar aconseguir justament això va ser el romanticisme; l’únic problema és que aquesta corrent se sol explicar malament, tant a l’institut com a la universitat. A no pocs professors els hi agrada molt explicar les diferents fases històriques mitjançant contraposicions, atribuint determinats “atributs” a cadascuna. Així, el romanticisme representaria el càlid “sentiment” enfront de la Il·lustració, que hauria defensat a la freda “raó”. No és només que aquest mètode d’ensenyament no expliqui res, sinó que a més, en aquest cas particular, és especialment fals, ja que, com hem vist, és la Il·lustració (kantiana) la que defensa el dualisme en oposicions binàries aparentment irreconciliables, i la superació d’això (el romanticisme), per tant, no s’alia amb cap dels dos costats d’aquestes oposicions (el sentiment vs. la raó, etc.), sinó amb la reconciliació entre tots dos.

És així com el primer camí per a la superació dels insuperables dualismes kantians no el va ensenyar un filòsof o un polític, sinó un poeta. En les seves Cartes sobre l’educació estètica de l’home, Schiller es va fer una pregunta que tocaria de mort i esfondraria tot l’edifici kantià: d’on procedeix aquesta constant insistència, des de Plató fins a Kant, passant pel cristianisme, en “dividir el món en dos”, amb una part terrenal i una altra d’ideal? Sens lloc a dubte, no pot procedir d’un altre lloc que no sigui de la divisió de la societat en treball manual i intel·lectual. En efecte, la divisió entre enteniment i sensibilitat només té sentit en una societat d’esclaus –i el “treball assalariat és l’esclavitud moderna” (Marx dixit)– on no és la mateixa persona la que imagina el pla d’una casa al seu cap, que la que la construeix amb les seves pròpies mans. L’amo sempre creu que la idea fa la cosa, perquè demana “un cafè, si us plau!”, i apareix màgicament a la seva mà, mentre que l’esclau coneix la veritat: que aquest cafè no existiria, ni d’aquesta manera, si ell no l’hagués produït amb les seves mans. Com interpreten Adorno i Horkheimer a la Dialèctica de la il·lustració, encara avui vivim en una societat com la que va prefigurar Homer a la història sobre “Ulisses i les sirenes” de l’Odissea: on un home privilegiat, lligat al màstil d’un vaixell, se li permet gaudir de la música només a condició que no treballi amb les mans, mentre tot un munt de mariners han de remar amb els ulls embenats i les orelles tapades. Això implica que no va ser Marx el primer que va tenir aquesta idea, sinó que la “síntesi” de Hegel o el “comunisme” de Marx no són més que els fidels hereus i millors continuadors d’aquesta intuïció originalment descoberta per Schiller. I això també implica que aquest article no pot fer més que mostrar el camí cap al paradís de la reconciliació, però per a recórrer-lo de forma efectivament real seria necessària l’abolició de la divisió del treball en intel·lectual i manual, això és, el socialisme. Fins llavors, continuarà havent-hi subjectes, com els concursants de La isla de las tentaciones, que es trobin estripats entre el que íntimament volen fer i el que en realitat han de fer (encara que no hagin llegit a Kant).

Ara bé, si volem escapar definitivament de l’infern de les insuportables contradiccions (kantianes), quin és el camí que condueix cap a l’anhelada superació? En les seves Cartes, Schiller proposa fins a quatre “coses” que escapen a l’esquinçament entre enteniment i sensibilitat: l’amor, la bellesa, l’art i el joc. Ja ens hem trobat amb aquest últim més amunt quan assajàvem una possible reconciliació entre desig i Llei però, encara més, la gràcia del joc és que és tan sensible com conceptual, té unes certes normes, però permet al seu torn una alta dosi de llibertat dins d’elles. (En realitat, una societat que aconseguís abolir per fi el treball assalariat i, amb això, la divisió entre temps de treball i temps d’oci, no seria una altra cosa que una societat que hauria substituït el treball pel joc lliure. Marx és perfectament conscient d’això).

Encara més important que tot això és la qüestió de l’amor. Els romàntics no es van posar a escriure poemes sobre l’amor perquè fossin una banda de sensibles barats, sinó perquè van veure allà un projecte de reconciliació de les contradiccions de la Modernitat. Quan s’estima de veritat es reconcilia cap i cor, subjecte i objecte, un mateix i l’altre. En aquest sentit, un dels pensaments més profunds de Derrida, fruit del lligam entre Nietzsche i Joyce, és la idea que cal dir Sí dues vegades a la vida: “Sí… i sí”. En la nostra vida quotidiana solem fer l’oposat, solem dir “Sí… i no”, és a dir, creiem voler una cosa, però només volem la seva part bona, la part dolenta (indissociablement unida a ella), la rebutgem. Això es veu especialment en el cas de l’amor: si diem “vull a… X, però només si canvia… Y”, és que no estem veritablement enamorats d’aquesta persona, efectivament real, sinó només de la seva idealització. Voler a algú o a alguna cosa (un projecte polític, una nació, un poble, o el que sigui) és voler-lo amb tots els seus defectes i imperfeccions. Així que el que els hi falta als concursants de La isla de las tentaciones (i, per annexió, a tots nosaltres, perquè vivim en la mateixa societat) és dir Sí a l’enteniment i Sí a la sensibilitat, Sí a la raó i Sí al sentiment, Sí al cap i Sí al cor, Sí al concepte i Sí a la intuïció, Sí a un mateix i Sí a l’altre, Sí a la llei i Sí a la inclinació, Sí a la prohibició i Sí al seu desig de transgressió i, esborrant així la diferència entre els dos, deixar enrere d’una vegada per sempre el sentiment de venjança. Doncs només llavors:

“sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o me’n posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que m’ho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí i me’l vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí”.