Aquestes setmanes s’ha celebrat una mica en sordina, en realitat perquè la nostra societat posa èmfasi al record mentre l’integra al sistema d’oblit sobtat, el mig segle de l’execució de Salvador Puig Antich, avinguda a la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974, darrera època del Franquisme, com resa el tòpic, junt amb la d’Heinz Chez a Tarragona.
L’efemèride m’ha ajudat a pensar sobre l’evolució del cas a l’imaginari col·lectiu barceloní, podria dir català, però amb el pas del temps tendeixo a entendre la diferència entre ambdues sensibilitats. Bé, vaig néixer a finals dels anys 70 del segle passat i sempre he tingut les antenes molt atentes a l’actualitat. De petit recordo com Puig Antich, amb el fet més o menys recent, s’englobava dins del panteó correcte, ñ’antifranquista i per tant catalanista, doncs des de la mort del dictador es decretà que tot el país havia sigut així. Els qui, de mode clar o ambigu, no recolzessin la tesi romandrien fora de joc.
L’any 2006 Manuel Huerga presentà Salvador, pel·lícula molt oportuna quan es recuperava la Memòria Històrica, durant el govern Zapatero. El recolzament del cinema, en el seu moment de major popularitat amb el compromís, era una carta magnífica per a la santificació del personatge, pop i emotiu al mateix temps entre el savi muntatge de la cinta, el seu relat i un final lacrimogen perquè amb llargmetratges d’aquest tipus –penso en Las trece rosas– no podies sino plorar.
A Catalunya, com a gairebé arreu, les icones del passat recent i la seva percepció pública no guarden, en general, cap relació amb la realitat. Així es forja un discurs ben útil, sobretot des de la usurpació als historiadors, els quals narren poc la seva ciència, suplantats per la nostàlgia immediata i perversió dels continguts per a crear missatges fàcils i assumibles.
Tot i així, a Barcelona li molesta molt el rastre del seu passat a l’entramat urbà. Podríem sembrar els carrers d’informació i rutes d’infinits personatges. Avui us proposo passejar per la ruta de Salvador Puig Antich, i la meva idea era inaugurar-la al 70 de Girona, cantonada amb Consell de Cent, edifici de l’any 1892 situat entre dos bars carismàtics, ara realçats per la Súper Illa, justa en una plaça en aquesta confluència. Podrien denominar-la en honor al màrtir del garrot vil, però aquest joc ja hi és al nomenclàtor. Es troba a l’ascens cap a Torre Baró i és una passarel·la envers l’horitzó, com si així el personatge encarnés esperança a la seva època, cim d’un estrany pàrquing amb àrees infantils en aquests voltants de pendents i corbes.
L’ubicació d’aquesta plaça a la perifèria respon a una política dels Ajuntaments democràtics, consistent a denominar espais perifèrics amb noms vinculats a l’esquerra, de Víctor Jara a la República de Llucmajor. És una forma de sedar el centre, destinat al turisme i despolititzat perquè gairebé ningú que camina per Diputació o Calàbria reflexiona sobre les institucions o les conquestes de la terra.
Al rovell de l’ou de l’Eixample es forjà la tragèdia del 25 de setembre de 1973, cap a les sis i quart de la tarda. Els curiosos solen saber allò de l’arqueologia balística al tercer esglaó de la finca del 70 de Girona. Puig Antich fou ferit de gravetat i matà al subinspector Francisco Anguas, nascut un any després que el militant del MIL, Movimiento Ibérico de Liberación.
La suma d’una mort, posar-la sobre la taula per ser quelcom obvi a més de necessari, és més cosa de Manuel Calderón i el seu assaig Hasta el último aliento, guanyador del Premi Comillas de l’Editorial Tusquets. Des de la seva òptica l’aura hagiogràfica d’aquell portal s’esvaeix, i diríem trobar-nos al teatre d’un succés de crònica, més encara quan llegim l’historial ideològic i delinqüencial del MIL. El primer era fluix, de bases tremoloses i proclames dissociades del context. La seva emergència pot filar-se amb d’altres grups terroristes a Europa, però les Brigate Rosse o l’alemana Baader Meinhof sí tenien una fortalesa ben argumentada dins de la brutal ressaca del 68 i el seu desencís.
EL MIL es fixaria més en aquesta tradició tan setentera, amb seguidors fins ben entrats els 80, dels atracadors de bancs. A veure, si eren joves de bona família i muntaren Edicions del 37, però en ells, per a la galeria inspirats als darrers anarquistes com Facerías o Quico Sabaté, ser Bonnie i Clyde per a viure com déu mana era molt atractiu.
A les seves expropiacions –així les anomenaven–, desplegaven un festival d’arrogància molt destacable en la seva estètica i performance, ben vestits, a cara descoberta quan començaven i després amb estrafolaris bigotis. El problema de tot aquest èxit, eren bons a l’assumpte, esclatà el 2 de març de 1973, quan atracaren una sucursal del Banc Hispano Americano, al 313 de Fabra i Puig.
Durant el robatori a mà armada fou ferit de gravetat el cap de comptables de l’oficina, Melquíades Flores, qui a conseqüència d’un tret, amb tota probabilitat disparat per Jordi Solé, romangué cec fins a la seva mort l’abril de 1973, poc més de mig segle després dels fets.
Ara aquesta sucursal és un supermercat d’una coneguda cadena de l’àrea metropolitana. No hi he entrat per a caminar en el seu interior. Hauria de fer-ho. Tocaren el dos després de l’expropiació, amb Salvador Puig Antich al volant. Al llibre de Calderón es narra com aparcaren els cotxes al número 89 de la rambla Volart per a més tard amagar-se al 56 de Sales i Ferré.
Les dades em fascinaren perquè sóc del Guinardó. El número 89 de rambla Volart pertany al segon tram d’aquest camí a la muntanya, des de la cruïlla de la carretera d’Horta i la vella travessera de Gràcia, capada per l’Hospital de Sant Pau. Durant uns anys es digué Empúries i, com tot el barri, va patir un creixement immobiliari vertiginós entre finals dels seixanta i principi dels setanta.
Els del MIL degueren veure al Guinardó un oasi de pau. L’any 1973 encara no tenia metro i les connexions del transport públic no eren tan notables com ara, si bé encara es manté la creença en un barri allunyat d’allò cèntric. El 89 de rambla Volart és un bloc sense gràcia excepte per com es projecta cap al carrer Juliol. El seu secret és haver-se carregat un altre carrer, el de Florit, desaparegut durant aquell boom.
Aparcar el cotxe en aquell punt estava bé, en una via sense gaire trànsit, pocs vianants per la pujada i molta tranquil·litat. El 56 de Sales i Ferré, en canvi, sobresurt al seu carrer, ple de viletes que van del Modernisme a la primera postguerra entre corbes per la incidència del torrent de la Guineu. És una finca de mitjans del anys cinquanta que també té una façana al carrer d’Ercilla.
El Guinardó de Sales i Ferré ensuma a Font d’en Fargues, i és encara més silenciós. El MIL, potser per l’origen dels seus membres, degué llogar els seus pisos francs des del seu anàlisi del mapa barceloní. Com eren de l’Eixample i els barris alts assumiren com ideals el Guinardó i d’altres muntanyes, perquè es troben a la quinta forca, no hi ha gaire més. La cirereta seria un altre apartament al número 86 de Coll de Portell, al meu entendre una decisió espectacular, perquè gairebé ningú el trepitja si no hi viu.
L’itinerari podria cloure’s al Caspolino, potser el penúltim dels caballitos fixes de la capital catalana. Puig Antich hi perdé la documentació clau per a desmantellar l’organització. El darrer carrusel de Barcelona és el de la plaça Alfons X el Savi, al Baix Guinardó, un altre mirador desatès, el Palau Nacional al fons, flanquejat per Pi i Margall, debut de la perifèria.
Catalunya Plural, 2024 
