Tres partits compateixen per un mateix espai polític que s’empetiteix a dia que passa. Un, amb aspiracions de guanyar (Junts per Catalunya); un altre, Aliança Catalana, que pot suposar l’arribada d’un segon partit d’extrema dreta al Parlament de Catalunya després que VOX ho fes en els darrers comicis. En últim lloc, Alhora, el nou partit de Jordi Graupera i Clara Ponsatí, que lluita per les engrunes del votant de Junts més focalitzat amb mantenir el discurs de la lluita contra l’Estat.
El principal perjudicat d’aquesta lluita fratricida serà Junts per Catalunya, que veu com les altres dues formacions li poden “robar” un grapat de vots importantíssim per aconseguir la seva missió principal: quedar per davant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Guanyar les eleccions — amb Puigdemont o sense —, és ja un record dolç d’un passat que no se situa tan llunyà en el temps, però sí en la memòria. Encara que Puigdemont prometi que amb la seva arribada s’obriran les aigües mediterrànies, les enquestes són tan sòlides amb el PSC com ho és el to constant emprat pel seu candidat Salvador Illa. En cas de no sortir extremadament malparat del cas Koldo, ell serà, una altra vegada, el guanyador de les eleccions.
Alhora, la formació liderada per Jordi Graupera i Clara Ponsatí, amenaça en abordar els votants de Junts per Catalunya per la banda hiperventilada que havia representat, en el si de Junts, Laura Borràs. Però la línia Laura Borràs ha perdut pistonada per dues raons: la primera, perquè continua investigant-se el cas de corrupció que persegueix l’expresidenta del parlament sota l’acusació d’haver fraccionat contractes quan estava al capdavant de l’Institut de les Lletres Catalanes. Així i tot aquesta no és la raó principal, perquè encara que Laura Borràs encarnés aquest discurs, tenia al darrere un part important del partit que la seguia.
Ara ja no és ben bé així. Després del gir autonomista de Junts per Catalunya en el Congrés dels Diputats pactant la llei d’Amnistia a banda de garantir una certa estabilitat a Pedro Sánchez, el partit que lidera Carles Puigdemont ha decebut aquella part de l’electorat de Junts que veia en l’oposició frontal l’única manera de mantenir-se fidel amb el “mandat de l’1-O”.
És d’aquesta decepció que s’alimenten les esperances de Alhora d’entrar al Parlament. Tenen una estratègia clara basada en un únic punt: acusar-los de traïdors i de rendir-se a les voluntats dels malvats espanyols. Si això dona per obtenir representació és qüestionable, però ben segur que aconseguiran seduir a algun d’aquells votants de Junts que se senten menystinguts. Per la resta, no queda clar quina és la seva política econòmica, social, industrial, ni res de res. Però tant se val. Supeditar-ho tot sota el vermell de la independència i resar perquè surti cara, aquest és el camí.
L’altra amenaça que té Junts per Catalunya es diu Aliança Catalana i aquesta sí que preocupa, en tant que el perill real no rau en la pura competició partidista, sinó en portar l’extrema dreta al Parlament de Catalunya, aquesta vegada sota una declinació nacionalista-independentista. El mal, en cert sentit, ja està fet. Aliança Catalana ja ha assolit condicionar l’agenda política de Junts per Catalunya, empenyent-los cap a postulats cada vegada més estigmatitzadors — racistes —.
Alguns alcaldes del partit ja demanen estar oberts a escoltar-los, i arribat el moment, a negociar-hi; i el fet que en els darrers mesos Junts per Catalunya hagi volgut parlar sobre la necessitat que Catalunya disposi de més polítiques de control migratori només s’explica per la por que Silvia Orriols els avanci per la dreta. No són bones notícies per a Junts per Catalunya, que viu amenaçat en convertir-se en un formatge gruyère. Però encara ho són menys per aquelles — catalans o no catalans — racialitzats, que temen, amb raó, que l’odi que ja reben es vegi augmentat, ara sota el pretext de protegir la neta, pura, i prístina nació catalana.
Catalunya Plural, 2024 
