«El 2004 viu en el 2024». Aquesta és la columna vertebral d’España: el pacto y la furia, l’últim llibre d’Enric Juliana, un repàs de les darreres dues dècades de la vida política del país a través del diari del mateix periodista, adjunt a la direcció de La Vanguardia, de les seves vivències a Madrid i de la mirada cap a Catalunya. Juliana repassa la fúria que recorre les artèries polítiques d’Espanya, «un dels països més polaritzats del món», alhora que recorda que el pacte forma part de la quotidianitat social i política del país, encara que la majoria de vegades quedi tapada pel soroll.
El primer que es va trobar quan va arribar a Madrid va ser la mentida. Al llibre assegura que La Vanguardia va ser l’únic dels grans diaris que no va atribuir l’autoria de l’atemptat a ETA. Com creieu que es viuria a nivell mediàtic i polític un atemptat d’aquestes característiques vint anys després?
La Vanguardia va ser l’únic dels diaris de més difusió que no va atribuir l’autoria a ETA, però hi va haver altres mitjans com La Voz de Galicia o El Correo que van mantenir una línia similar. Això explica una cosa que és important, i és que el factor distància, en aquest cas concret, va introduir una serenitat més gran i una capacitat reflexiva més gran. Això ens convida a pensar que és important en un país que no tot el sistema nerviós estigui concentrat en un sol punt, sinó que estigui repartit.
Com es reaccionaria avui? Bé, avui hi ha una diferència important, i és que en aquell moment començava el desplegament de la telefonia mòbil, i ara ja estem a la fase següent, en el sentit que les xarxes socials s’han consolidat i fins i tot algunes ja han madurat fins a un punt que comencen a caure. Hi ha una nova dinàmica de la informació i una nova dinàmica de la intercomunicació entre les persones molt més ultraràpida, instantània, tant per a allò positiu com per a allò negatiu.
Jo crec que actualment l’intent del govern d’Aznar de desviar l’atenció durant diversos dies hagués estat més difícil. És a dir, la crisi de confiança hagués esclatat abans i potser amb més virulència, de manera que possiblement no s’haurien arriscat. Jo crec que van arriscar perquè encara tenien la mentalitat analògica i creien que una determinada versió, no sustentada en els fets, es podria mantenir durant tres dies. Pensaven encara en temps lents. Aquest va ser el seu gran error. Un error que ha deixat una empremta encara molt visible a la política espanyola.
El llibre comença amb la dreta acusant el govern del PSOE de ser il·legítim i acaba amb la dreta acusant el Govern de ser il·legítim…
Sí, la ferida passa per aquí. A la pugna entre la dreta i l’esquerra a Espanya continuen ressonant les cacofonies de la guerra civil. No només són adversaris polítics, sinó que es temen molt els uns als altres. Temen que l’un liquidi a l’altre.
En el moment en què el PSOE guanya les eleccions del 2004, el raonament fred dels dirigents del PP és entrar en alerta davant de la possibilitat que el PSOE aconsegueixi estabilitzar un govern. Des de la dreta s’interpreta que la societat espanyola és propensa al centreesquerra, i que si el centreesquerra governa amb naturalitat, configura una mena d’ordre natural espanyol i llavors treure’ls del poder costa molt. Parteixen d’aquesta idea per l’experiència dels governs de Felipe González, un temps que se’ls va fer etern.
Aquest trauma és el que els porta a pensar que, si Zapatero s’assenta, pot acabar durant 14 anys més. Davant d’això, el seu primer deure va ser evitar que el Govern s’assentés perquè els espanyols tinguessin la sensació que era un Govern abocat a la provisionalitat. Per això van negar la legitimitat, perquè la societat interpretés que era un parèntesi en la història política d’Espanya i que, d’aquí a quatre anys, tornaria la dreta a governar. D’aquesta estratègia se’n deriven les polítiques i les iniciatives com la batalla contra l’Estatut de Catalunya o les manifestacions contra les lleis del Govern.
L’any 2008, Zapatero guanya les eleccions amb autoritat. Era un moment en què la situació política podria haver fet un gir, perquè ja era molt complicat disputar-li la legitimitat. Però al cap d’uns mesos, la situació de crisi econòmica es plasma amb tota la seva cruesa i aleshores es produeix un enfonsament de l’autoritat política i del consens al voltant del Govern que desemboca en l’avançament electoral.
Arriba llavors la majoria absoluta del PP, que es produeix per una decantació derivada de la crisi econòmica, i hi ha erosions importants del PP i de tot el sistema polític espanyol que provoquen l’aparició de Podem.
Ara el que tenim és una majoria parlamentària complicada que surt d’unes eleccions que, més que guanyar-les l’esquerra, no les guanya la dreta. En realitat es produeix un empat, i la dreta nega la legitimitat al Govern perquè aquesta vegada l’ha de sacsejar, igual que amb Zapatero, fins a cronificar davant de la societat la idea que això és un lapse que cal superar com més aviat millor.
A la pugna entre la dreta i l’esquerra a Espanya continuen ressonant les cacofonies de la guerra civil
El 31 d’octubre del 2004 ja assegurava que “algunes togues” podrien acabar essent “l’adversari més perillós d’un Govern de tints laïcistes”. Per què 20 anys després hi ha partits que continuen negant la intervenció de la judicatura en assumptes polítics, principalment durant governs progressistes?
En aquell moment, el govern de Zapatero va posar en marxa un programa legislatiu que era audaç. Lleis que es van aprovar llavors ara poden semblar la cosa més natural del món, com el matrimoni homosexual, però en aquell moment no ho eren. Espanya no és Dinamarca, ni és un país on triomfés la reforma protestant. No ha estat un país permeable a la individualitat, als drets individuals. El protestantisme es basava en una mena d’emancipació individual. Als països catòlics, introduir allò l’any 2004 era complicat. A Roma no hi havia Francesc, sinó un senyor polonès que considerava que tot això era una obra demoníaca. L’Església va batallar molt, i el paper va ser molt important. Ara ho hem oblidat perquè la capacitat d’incidència és menor.
De fet, assenyala Rouco Varela com “el veritable líder de l’oposició” durant els governs de José Luis Rodríguez Zapatero.
Sí, jo crec que durant uns quants anys va ser així. Rouco va tenir notorietat al carrer contra les lleis de Zapatero, i també a través de la COPE, que va ser la punta de llança mediàtica contra el Govern. La COPE i El Mundo formaven un tàndem contra el diari ABC fins al punt que van aconseguir fer fora el seu director, José Antonio Zarzalejos, gràcies a la pressió de Rouco, perquè no va seguir la versió conspiranoica de l’11-M. Aquestes teories tenien com a objectiu provocar el col·lapse del judici perquè embarranqués, sembrar tot de sospites al procediment i, així, aconseguir invalidar el judici, perquè si el tema no es jutjava per col·lapse de la instrucció, es demostraria la il·legitimitat del temps polític. Aquest era lobjectiu.
Val a dir que Rajoy va intentar distanciar-se d’aquesta estratègia, però no es va enfrontar directament perquè sabia que no tenia prou força. A Rajoy, l’any 2008, intenten treure-se’l de sobre, perquè s’adonen que no han aconseguit el seu objectiu de deslegitimar el Govern, i li carreguen la culpa a ell per tou. La fúria es dirigeix contra Rajoy, i els fils polítics i econòmics es comencen a moure contra ell. Només va fallar en aquesta campanya que Esperanza Aguirre no es decidís a fer el pas i Rajoy va acabar consolidant el seu lideratge gràcies a la victòria del PP a Galícia el 2009 i, després, guanyant les eleccions europees aquell any. Fixa’t amb el paral·lelisme amb l’època actual: canvia Aguirre per Ayuso i Rajoy per Feijóo. Tot i que Feijóo és més dur que Rajoy; ha vist que s’havia de vestir d’ultra i s’hi ha vestit.
A meitat de camí, al llibre, ens trobem amb el 2014. Si el 2004 es va desfermar la fúria, el 2014 es van començar a forjar els pactes? O l’any 2014 es va encendre la fúria encara més?
En el llibre dic que, malgrat aquest clima tan dur, en moments d’una certa excepcionalitat o en moments molt delicats, els mecanismes de pactes s’han activat a Espanya, i en poso tres exemples: el pacte per a la reforma exprés de l’article 135 de la Constitució per garantir el pagament del deute, el pacte per a la creació de la llei d’abdicació per al rei emèrit i l’aplicació del 155 a Catalunya. I també hi ha altres pactes complexos que han donat pas als governs de coalició, a la llei d’amnistia…
El pacte per a la moció de censura a Rajoy l’any 2018…
També. Hi ha hagut pactes, i d’una certa complexitat. Aquest és un país que té el punt de sofisticació política. Sucumbir al soroll ens fa pensar que som un país condemnat al camorrisme polític i no és cert.
El que va fer Puigdemont, més que una declaració d’independència, va ser un acte teatral
“A l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial les grans marees socials no es produeixen en els moments de més dificultat econòmica”, escriu. Per què?
Perquè en els moments de més dificultat econòmica, la gent té por. Té por i saben que no cal balencejar gaire el vaixell perquè els pot perjudicar encara més. Les protestes es produeixen en el moment en què es comença a tenir la sensació que s’està sortint de la crisi. Això no és exclusiu a Espanya. En el moment més crític, la por és paralitzant; en el moment més dur de la crisi econòmica, amb prou feines hi va haver manifestacions i protestes. Els sindicats van convocar una vaga general que la gent amb prou feines va seguir.
Quan la situació comença a anar millor, aflora el malestar perquè la gent s’adona del que ha perdut i perquè, a més, la millora, com sol passar sempre, no és igual per a tothom. És el que passa exactament el 2014, quan la crisi ja s’estava superant, però els joves espanyols s’adonen que han arruïnat el seu futur, o així ho perceben.
“Sánchez mai ha estat molt d’esquerres, aquesta és una dada fonamental per entendre els últims deu anys de la política espanyola”, diu al llibre. Per què, doncs, és el blanc de la fúria de la dreta? Per pragmàtic?
Perquè dura. [Rialles] Perquè és un tipus dur, sens dubte. El combat polític és clar i la dreta és intel·ligent. Saben que un atac enfocat contra el PSOE o contra l’esquerra d’una manera obsessiva genera molts mecanismes de defensa, perquè el país històricament s’ha sentit emocionalment vinculat a l’esquerra. Això és majoritari, encara que amb graus molt diferents. Ara bé, si els atacs s’enfoquen contra un individu, i comences a demonitzar aquest individu i a exagerar els seus trets adversos, és més fàcil construir una base social àmplia amb una fòbia cap aquesta persona. D’aquesta manera és possible reclutar gent vinculada a l’esquerra, encara que tèbiament. Això ha passat amb exsocialistes i fins i tot amb gent que es proclama d’esquerres però que milita l’antisanchisme. L’antisanchisme pot ser més ampli que l’antisocialisme i l’antiesquerra.
La dreta el que està buscant és que aquestes persones que estan a la frontera amb el PSOE es passin al PP sobre la base de presentar Sánchez com un paio entre radical i despietat.
El concepte d’“Espanya plurinacional” es mantindrà en el temps assumit com un marc mental del PSOE o acabarà desapareixent quan al PSOE ja no li interessi el seu ús?
Aquesta és una bona pregunta. No ho sé, sincerament. Penso que, al 2004 a mi em diuen que a Espanya es parlarà amb naturalitat de la plurinacionalitat de l’Estat i no m’ho crec. En aquest sentit, crec que hi ha conceptes que, en aquell moment, estaven en fase incipient i han madurat molt, però compte, veurem si es mantenen.
Tot i aquest clima tan dur, en moments de certa excepcionalitat o en moments molt delicats, els mecanismes de pactes s’han activat a Espanya
L’amnistia era inevitable?
Per conformar la majoria parlamentària i investir president Pedro Sánchez, sí, evidentment. El règim parlamentari funciona així. Jo crec que els indults obrien pas a l’amnistia. A Catalunya, el que va passar va ser un conat de declaració d’independència. Per què dic conat? Perquè va ser una declaració d’independència que ni tan sols es va publicar al diari oficial de la Generalitat, i no va estar acompanyada de cap acció real que en fos un reflex. Per tant, va ser una declaració d’independència sense comparació, una cosa força insòlita. El que va fer Puigdemont, més que una declaració d’independència, va ser un acte teatral. I davant d’això cabien dues respostes en el moment en què es va produir i posteriorment. D’una banda, el càstig exemplar, seguint, en sentit figurat, els consells del general Espartero al segle XIX, que deia que, per mantenir la tranquil·litat a Espanya, Barcelona havia de ser bombardejada cada 50 anys. O bé anar a una superació política mitjançant una certa generositat, destacar la derrota de l’independentisme sobre la base de l’abraçada, cosa que té antecedents en la política espanyola, començant per la famosa abraçada de Vergara.
Aquestes van ser les dues opcions i, en primera instància, s’opta pel càstig. Amb la moció de censura del 2018, l’ambient polític es mou cap a l’altra opció. Evidentment, no es podria anar cap a l’amnistia desconeixent la sentència del Tribunal Suprem. No es donaven les condicions per fer-ho i es va optar pels indults, que obrien la porta a l’amnistia, amb la conseqüent reacció que això comportaria.
Ara Sánchez ha d’apostar per una legislatura llarga, perquè sap que el pas del temps pot reduir els efectes adversos que l’amnistia té sobre una part important de la població.
I també s’obre un nou període en el qual Junts es converteix en un actor important en el joc i això obre la porta a que el PP pugui pactar amb Junts, amb qui no comparteix la visió sobre la qüestió nacional, evidentment, però sí que comparteix idees sobre política econòmica i social. I fixa’t que Feijóo, quan pot, emet senyals en aquesta direcció. L’última és de fa uns dies, recordant que el seu partit es va reunir amb dirigents de Junts. El pas següent serà reconèixer que han estat en comunicació directa amb Puigdemont.
Creu que això ha passat?
Jo crec que sí.
Junts i Esquerra mantenen que l’amnistia és només un pas més de la cursa cap a l’autodeterminació. L’independentisme està desfondat o té marxa per continuar corrent?
Això ho veurem al maig. Aquí tindrem una fotografia molt interessant. Jo ho veig esmorteït, bàsicament per dos motius. Primer, perquè molta gent que els havia seguit s’ha adonat que allò que els plantejaven sobre que la ruptura interna d’Espanya es podria fer sense costos, no era veritat. Això era una fantasia; en aquest sentit, ells van enganyar els seus seguidors, i ara hi ha una part que estan enfadats, altres defraudats, i això pot derivar en abstenció. L’independentisme anirà a les eleccions molt dividit, i hi haurà una candidatura dels que se senten traïts i una altra explícitament d’extrema dreta, que era un corrent que ja existia i ara se senten desinhibits ja que, si no poden fer la independència, volen dir el que realment pensen. Parlen com a Vox, però en català.
Jo no crec que l’independentisme desaparegui de Catalunya. Després d’una dècada d’intenses mobilitzacions socials, l’empremta que ha quedat és molt forta i no s’esvairà. Les cendres de l’independentisme estan gairebé apagades, però no apagades del tot.
L’hegemonia a Euskadi la té el nacionalisme basc des de temps pretèrits i això continuarà així
Un presumible creixement de l’extrema dreta a les properes eleccions europees, com afectaria el futur d’Espanya?
A Espanya hi ha una circumstància concreta, i és que tenim a l’extrema dreta menys perspicaç d’Europa. Amb la que està caient aquests dies, amb els dos partits principals amb taques d’oli a la camisa, amb el cas Koldo per al PSOE i el de la parella d’Ayuso per al PP, seria un moment idoni perquè un partit com Vox donés un cop a taula. En canvi, no s’estan revelant, actuen com si tinguessin por d’alguna cosa.
Por de perdre el poder institucional que ja han aconseguit si trenquen amb el PP?
Bé, també l’han acusat d’haver desviat fons del partit a una fundació, i és com si Abascal tingués por que se sabés alguna cosa sobre com funciona Vox.
Finalment, aquest any també tindrem eleccions basques. Bildu té possibilitats d’aconseguir l’hegemonia política d’Euskadi?
L’hegemonia a Euskadi la té el nacionalisme basc des de temps pretèrits i això continuarà essent així. La qüestió és qui serà el partit principal del nacionalisme basc. Bildu significa en aquests moments un relleu generacional, i fins i tot una certa modernització i un cert viratge a l’esquerra. Però el Bildu del 2024 ni tan sols és el Bildu del 2020, el seu to és cada vegada més suau. La meva impressió personal és que el PNB està en una situació de manifest empat amb Bildu, i fins i tot es pot donar el cas que Bildu superi el PNB en vots però no en escons.
Es pot trobar Pedro Sánchez amb un problema si Bildu i el PNB empaten en escons?
Depèn. Caldria veure’n el resultat exacte. Jo crec que no, perquè de ben segur es trobarà la fórmula. Penso que, per a Pedro Sánchez, el problema seria que el PNB se sentís amb incentius per buscar un acord amb el PP. Un empat Bildu-PNB no ofereix incentius al PNB per acostar-se al PP.
I si el PSOE hagués de triar a qui investir president?
El PSOE sempre recolzarà el PNB, i Bildu no organitzarà cap espatlla. La idea del tripartit d’esquerres fent fora el PNB del Govern no és una possibilitat avui, ni en aquestes eleccions. En uns anys, ves a saber.
Aquesta entrevista ha estat publicada originalment a La Marea
Catalunya Plural, 2024 
