Quan ja fa més de dues dècades vaig iniciar la carrera de Sociologia, una de les primeres lliçons de l’assignatura Introducció a la Sociologia era la “profecia que s’autocompleix”. Aquesta es podria definir com un esdeveniment o un comportament que es produeix (o que augmenta la probabilitat que es dugui a terme) pel sol fet de creure que es produirà. Un dels exemples més utilitzats el trobem en la mitologia grega, quan l’escultor Pigmalió s’enamora d’una de les seves creacions, Galatea, fins al punt que la percep i la tracta com si es tractés d’una dona real.
Tornant als nostres dies, un dels exemples més contemporanis d’aquest fenomen el trobem a la Unió Europea. Durant les darreres setmanes hem sentit les declaracions de la presidenta de la Comissió Europea (Ursula Von der Leyen) i de la ministra espanyola de Defensa (Margarita Robles) mirant de conscienciar la ciutadania europea i espanyola, respectivament, sobre les “amenaces reals i totals d’una possible guerra” a escala global. Resulta obvi percebre que són declaracions que no sorgeixen del no-res.
Coincidint (que no com a conseqüència) amb l’inici de la invasió russa a Ucraïna, el febrer del 2022, els països de l’OTAN ja apuntaven una clara necessitat d’augmentar la despesa militar amb valors iguals o superiors al 2% del PIB de cada país. Entre les conseqüències (ara sí) d’aquesta doctrina ja n’hem vist els resultats: si bé en l’àmbit mundial les importacions d’armes han disminuït lleugerament en el darrer quinquenni respecte al període anterior, a Europa s’han multiplicat per dos. Unes armes procedents majoritàriament dels Estats Units, que ha vist un augment substancial de les seves vendes en el mateix període de temps.
Són molts els reptes que tenim al davant i que, en línies generals, exigirien mirar de revertir aquestes tendències. En altres paraules, cal cercar noves i diferents profecies que s’autocompleixin. A escala global, som testimonis d’una actuació a la franja de Gaza per part del govern d’Israel amb els indicis de genocidi més clars en molt de temps (ho diu la Cort Internacional de Justícia). Una actuació que es produeix davant una constant sensació d’impunitat de responsabilitats judicials per violacions del dret internacional que molts estats segueixen cometent. La falta d’aplicabilitat de les potencials mesures sancionadores ho palesen. Mentrestant, com ja vam esmentar en un comunicat, mentre Von der Leyen proclamava que només podrem sentir-nos segurs si ens armem més i millor, el secretari general de les Nacions Unides alertava de l’increment de la violència i les violacions de drets fonamentals, de la necessitat de comprometre’s amb tots els tractats de desarmament (inclòs el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears, TPAN) i de “l’abisme” en què ens trobem en matèria mediambiental. És cert que el model de les Nacions Unides necessita repensar-se (especialment respecte al veto en les resolucions del Consell de Seguretat) però queda clar que, ara com ara, les seves “profecies” són unes altres.
De nou en l’àmbit europeu, resulta lamentable presenciar com la iniciativa de la compra conjunta de vacunes, utilitzada fa quatre anys per fer front a la Covid-19, serveix d’exemple per a estratègies conjuntes de compra d’armament. A menys de tres mesos per a unes noves eleccions europees i amb l’auge de (l’extrema) dreta (Portugal com a darrer exemple), no ens fa ser gaire optimistes al respecte. Més que mai, es fa necessari sobrepassar les dinàmiques governamentals i apostar per un moviment per la pau amb un discurs més transversal. Cal fer aflorar les veritables amenaces, adduint —en contra del que sempre se’ns acusa— grans dosis de realisme: les velles, i ja gastades, receptes del militarisme no han donat mai fruits transformadors. Caldria explorar models de seguretat compartida basats en la distensió i la diplomàcia que col·laborin a teixir ponts amb tots els actors i que posin especialment l’ésser humà i el medi ambient al centre.
En relació amb el darrer punt, per molt que se segueixi venent com “el Gobierno más progressista de la historia”, l’Estat espanyol encara no és una excepció. Les ja mencionades declaracions de la ministra Robles contrasten amb la recent aprovació d’una PNL que proposa posar fi al comerç d’armes amb Israel. La responsabilitat no passa només per complir-la (els precedents ja han demostrat com el govern espanyol ha mentit, exportant armes després del 7 d’octubre de 2023), sinó per una necessària coherència de polítiques (els partits de govern es posicionen a favor d’un embargament, però amenacen amb tambors de guerra). A més, cal recuperar certs debats de responsabilitat jurídica: davant les acusacions d’indicis de genocidi a Gaza, quina responsabilitat se li pot atribuir a l’Estat espanyol?
No voldria acabar sense mencionar l’esfera nacional, ja que molts cops s’alerta de la falta de coherència entre les dinàmiques mencionades fins ara amb la quotidianitat de la ciutadania, a casa nostra. A Catalunya, l’avançament electoral de les eleccions al Parlament podrien posar fre al disseny d’una política pública de pau. Malgrat això, aquesta variació en el calendari no hauria de ser una excusa per cercar més i millors respostes no tan sols a les amenaces globals, sinó als reptes de convivència i cohesió social. Els recents debats (i en alguns casos greus incidents) en aspectes educatius o penitenciaris, entre molts altres, són símptoma de la necessitat de millorar molts aspectes, anar a l’arrel de la conflictivitat i mirar d’erradicar-ne la violència. Ens cal fer-ho més i millor, si no donarem per bones unes profecies que es volen autocomplir.
Catalunya Plural, 2024 
