La setmana passada diferents mitjans filtraven que Eduard Sallent serà el següent Major dels Mossos d’Esquadra. És així?
El que es va filtrar és que s’ha convocat la plaça, i per tant s’hi poden presentar els comissaris que tinguin aspiracions.
Li pregunto per una altra qüestió d’actualitat: s’ha generat un debat, arran d’una proposta de l’ICAB, sobre la necessitat de modificar el Codi Penal pels delictes de multireincidència per tal d’endurir-ne les penes. Aquesta proposta arriba només dos anys després de la modificació de la llei, i voldria saber, en primer lloc, com valora la proposta en qüestió i, en segon lloc, i si considera que és necessari tornar a actualitzar la llei.
Des del Col·legi d’Advocats alguns defensen que canviï la llei, però d’altres diuen que el problema no és la llei sinó com s’està aplicant, alhora que denuncien la falta de recursos per aplicar-la. Pel que fa a la multireincidència, jo crec que tots tenim molt clar que es tracta d’un problema real, però sobretot perquè permet uns discursos estigmatitzadors que inflamen el debat. Per tant, et diria que sí, que és clar que s’ha de treballar per una solució. Jo intento posicionar-me, òbviament, en els postulats d’esquerres i progressistes, i el primer objectiu sempre és la reinserció i evitar que aquella persona torni a fer el que sigui que ha fet, que és un mal a la societat.
Així i tot sembla que dins de l’esquerra tradicional hi conviuen alhora dos postulats amb relació al que comenta, que té el seu ressò, per exemple, en el debat jurídic feminista. Simplificant, n’hi hauria un de més punitivista que cerca majors penes en els delictes sexuals, i una altra línia que, considerant el sistema penal-judicial com a part d’un sistema repressiu, advocar més per la reinserció i la despenalització. On se situaria?
Jo aquí tinc una tercera via, si es pot dir d’alguna manera, entre el punitivisme i el discurs de la reinserció. Jo sí que crec que en certs tipus de delictes i certs tipus de perfils de persones hi ha d’haver un punitivisme, perquè la persona que s’hi dedica, que no té necessitat, però que senzillament creu que la vida és més fàcil si fas molts més diners venent droga o robant, segurament la resposta ha de ser per la via de les sancions i el càstig.
Però això no ha de ser incompatible amb aquella persona que ha fet un furt una, dues, tres vegades a la vida per necessitat, o aquella persona que ha pres una mala decisió en un mal dia. Aleshores, també s’ha de poder tenir una via que sigui menys punitivista i que aposti més per la reinserció en comunitat.
L’agost de l’any 2017 va haver-hi els atemptats a Barcelona i Cambril. Llavors, i possiblement degut a la immediatesa de l’1 d’octubre, no va haver-hi un debat propi sobre què significa “l’amenaça terrorista” i com se l’ha d’abordar. Ara, a la llum del record del vintè aniversari del 15-M, per una banda, i de la voluntat del jutge García-Castellón de perseguir a alguns encausats independentistes sota l’etiqueta de terrorisme, voldria saber la seva opinió sobre com creu que s’ha d’abordar aquest concepte.
A classe, jo sempre explico que la definició de terrorisme és completament política i no hi ha una de consens, però segurament hi ha més acord en definir quan un acte és terrorista.
Que és…?
És portar a terme una acció amb la qual l’objectiu que busques és un objectiu polític, però que el que busques per aconseguir aquella atenció és crear terror. I terror en la societat civil. Ara bé, pel que fa a la definició teòrica, el que per un és un defensor de l’opressió, per l’altre és un terrorista, i això és totalment polític. A partir de l’11 de setembre de 2001 s’inicia el que Bush va anomenar la guerra global contra el terrorisme, que en el fons és una ideologia política que va comportar una securitització del món i unes conseqüències en molts aspectes que duren fins avui.
I una securitització del món en una declinació concreta ideològica concreta…
És que per mi securitització ja va junt amb una percepció molt conservadora de la seguretat. Si securitització volgués dir que de sobte es va entendre que era primordial per la seguretat de les persones que els llocs de treball fossin més estables, fantàstic, però securitització com a tal és el terme que utilitzem quan es policien, per dir-ho d’alguna manera, àmbits que no ho eren tradicionalment. Com per exemple les migracions: quan en lloc de tenir vaixells rescatant persones, comencem a tenir vaixells protegint fronteres, llavors estem securititzant les migracions.
Tornant a la qüestió sobre el terrorisme, aprofito per preguntar-li respecte de la causa a l’independentisme.
En cap moment durant el procés hi ha hagut terrorisme a Catalunya. Si és això per què em preguntes. En cap moment, en cap dels actes.
En una conversa amb Amadeu Recasens, ex-cap de la Guàrdia Urbana, va comentar que l’esquerra no té un discurs en matèria de seguretat, i que aquestes qüestions, l’esquerra, prefereix no abordar-les. Creu que és així?
És cert que històricament, el concepte de seguretat va iniciar-se amb les escoles militars i amb el concepte de guerra, i tradicionalment s’ha entès que va lligat a una concepció molt conservadora del que són els estats, i d’aquí anem baixant fins a arribar al model de policies i d’estats del benestar, que també ha estat un camp en el qual la dreta s’ha sentit més còmoda que l’esquerra. Però crec que cada vegada més hi ha gent com l’Amadeu Recasens. En aquesta conselleria, som moltes les que ens hi hem ficat perquè pensem que és important desenvolupar diferents discursos i perspectives a les de la dreta tradicional.
En aquesta línia li pregunto sobre el moviment que va sorgir el 2020 arreu del món arran de l’assassinat de George Floyd, Defund The Police (Desfinançar la Policia). Aplicar una perspectiva d’esquerres en aquest camp passa necessàriament per un procés de reducció dels cossos policial?
D’una banda, et diria que la seguretat, des de l’esquerra, no és només la seguretat policial. Ara, això no vol dir que no necessitis una policia preparada, ben dotada i el més professional possible. I afegiria: com més formació, mecanismes de control i transparència tinguin, millor.
Hi ha una correlació directa entre més cossos policials i més seguretat?
En molts aspectes sí.
I en percepció de seguretat?
Això segur. La percepció és una cosa subjectiva que no podem decidir. Hi ha molta gent encara a Catalunya que si no veu sovint cossos de seguretat passejant pels carrers del seu municipi se sent més insegura.
Alhora, és cert que depèn de les franges d’edat que analitzem. Segurament la gent jove que ja hem nascut en democràcia més avançada — no diré consolidada perquè no ho és —, però sí que més avançada i que no hem tingut moments de repressió fins al 2017, ens passava el contrari. Per altra banda, això no significa que s’han d’inundar els carrers de policies, sinó disposar d’efectius policials — però també cossos operatius en generals com agents rurals i bombers —, que puguin actuar de manera més ràpida i efectiva. Perquè si a una persona que necessita la policia i aquesta triga més estona de l’esperada en arribar, li generarà una sensació de més inseguretat i de més deixadesa per part de l’administració pública que sí que arriba aviat.
Com són, ara mateix, les relacions amb els altres cossos policials de l’Estat?
Amb els altres cossos de l’Estat hi ha molt bona cooperació en el que és el nivell operatiu. Però no només amb l’Estat. Quan un mosso se’n va a un congrés a Bèlgica o a França — i això ho he vist abans, que jo venia de treballar amb militars espanyols —també, els uniformats s’entenen perquè parlen la mateixa llengua, comparteixen uns codis i un respecte per la jerarquia.
Com afecta l’avançament electoral a la política del departament?
El que afecta de ple a les polítiques del departament i a les del Govern en conjunt és que no tinguem pressupostos. A la DGAS, directament, no massa, perquè és una direcció general on es fa “administració pública” pura, és a dir, es tramiten autoritzacions, llicències, expedients, sancionadors… i això està cobert i assegurat independentment de qui governi. Ara bé, als pressupostos havíem previst fer alguns projectes de prevenció, de debat i reflexió públics… i al departament, ja, ni t’explico.
Hi ha alguna partida que estigués vinculada al nou pressupost que ara es vegi truncada, i, per tant, que afecti negativament el desenvolupament de polítiques públiques en matèria de seguretat?
Sí, és clar, sense entrar en pànic ni alarmar a ningú, però òbviament només fa dos anys i mig que vam arribar i els hem passat recuperant tot el que s’havia deixat de fer, d’invertir, de recolzar. Ara teníem previstes coses en positiu, que sumaven i no només et posaven a zero.
Catalunya Plural, 2024 
