Hi ha una gran bellesa interna en l’elaboració d’aquesta sèrie sobre Vilapicina. La setmana passada, mentre caminava per enèsima vegada la riera d’Horta per a investigar-la, vaig somriure tot recordant un instant de la primavera d’ara fa quatre anys. Els companys de Catalunya Plural m’aconseguiren, hi tenia tot el dret, un passi per a poder realitzar les meves activitats periodístiques mentre passejava per Barcelona, doncs sense trepitjar els llocs l’escriptura seria força incompleta.
Era abril de 2020. Tindré cent anys i sempre em fascinarà la torre d’aigües de Cartellà amb Pitàgores. Pocs metres després vaig arribar a una plaça, a priori innominada, entre aquest carrer i Petrarca. Vaig observar una raresa per, just després, enviar un whatsapp a una amiga per a comentar-li la jugada.
Ha transcorregut gairebé un lustre i ara les sensacions, al fixar-me en els detalls, són igual d’exaltants i molt més precises des de l’experiència i la progressió metodològica. El dijous passat us vaig explicar les vicissituds i ubicació de la masia de Can Sabastida. La seva immensitat permeté generar, mitjançant la seva demolició, un entorn molt polit, tot i així incomplert per la negligència municipal quan es tracta de narrar el passat des del present. Empro aquesta paraula tan dura, però en podria dir d’altres com peresa per a definir l’acció dels caps de l’Ajuntament durant el període democràtic, on la ciutat ha passat de ser quelcom gris a un emblema del presentisme contemporani.
Això afecta a tot el coneixement d’aquesta àrea, on alguns, sempre des de les poques ganes de treballar, atribueixen la torre d’aigües de Cartellà amb Pitàgores a la masia de Can Sabastida. Tindrien prou amb la cartografia històrica per a donar en el clau.
Un mapa de 1931 ens mostra com l’actual cruïlla, protagonista d’aquesta entrega, s’ocupava per la fàbrica de midó de J. Oliver. Al veure la referència em vaig posar a cercar més informació per a donar nom al propietari, hereu de l’empresa, fundada el 1833 per Jacint Oliver, besavi del darrer de la fila, Joan, nascut el 1918 i mort segons la vital secció necrològica de La Vanguardia no fa gaire, el 2011.
L`herència rebuda per Joan Oliver Vidal no era ni molt menys enverinada, es més, seguia una tradició cosida amb molta lògica. Tot aquest petit imperi d’aprests i estampats, amb direcció durant dècades al 3 de la riera d’Horta, necessitava d’ingents quantitats d’aigua pera funcionar.
La solució arriba de les altures. La masia de Can Travi Vell tenia un subsòl riquíssim de líquid element. El 1857 Josep de Travy s’associà amb Josep Jordà a la molt pionera iniciativa d’explotar tota aquesta riquesa, distribuint-la per Horta i Sant Andreu mitjançant una mina per a conduir aigua fins a la casa dels interessats al prodigiós invent; la seva estela encara pot admirar-se des de vàries tessitures, on sobresurten els pilars repartits per l’antic poble de Sant Joan, així com al carrer de Cartellà.
La bonica i blanca torre d’aigües de la riera d’Horta formava part del complex de la fàbrica de midó de Joan Oliver. S’erigí el 1862, abastint els interessos empresarials del que aleshores era Sant Andreu, on s’emmarcava Vilapicina, i als dels propietaris de les immediacions. Té estructura cilíndrica, una ornamentació simple, a més de sòbria, tretze metres d’alçada i metro vuitanta centímetres de diàmetre.
Altres estudiosos, com en Mingo Borràs, han disseccionat a fons la biografia de Joan Oliver Vidal, qui tan sols esdevingué responsable de l’ingeni familiar després de la mort del seu progenitor, Juan Oliver Jané, el juliol de 1956, quan tenia 81 anys. Poc abans havia passat a millor vida la seva dona Isabel Vidal Giol, qui per força degué ser parenta d’un tal José Vidal Giol, qui el 14 de juliol de 1894 assassinà a la seva dona perquè aquesta no pogué servir-li xocolata per esmorzar, sorprès per aquesta petició inhabitual que comportà un final atroç entre escanyaments i trepitjades. El marit fou condemnat a quinze anys de reclusió i és possible, donada la participació per a resoldre el cas d’un guàrdia municipal i un regidor de Sant Andreu, que l’assumpte causés furor en aquell instant finisecular.
Més enllà de l’anècdota, si sabem com Oliver Vidal renuncià al somni dels seus ancestres l’any 1979 per a dir adéu al midó i a la residència privada junt a la fàbrica, substituïda per un apartament de les promocions immobiliàries aparegudes després del seu ensorrament. El cadastre documenta la data de construcció de tota aquesta plètora de blocs circumdants dels carrers Santiago Rusiñol, Pintor Mir i el minúscul dedicat a Euclides per arrodonir allò grec de Pitàgores, present a planisferis dels anys trenta, mentre els demés ni tan sols es concebien, quelcom alterat després de la Guerra Civil.
La del matemàtic i geòmetra, una connexió entre Pitàgores i Santiago Rusiñoil, es cita a la Gaseta Municipal només el 1952. Potser era una travessia natural, pervertida pel nomenclàtor. En canvi, Pitàgores, abans de les Agregacions anomenat San Jacint, sí té més recorregut, a més d’interès sigui pels accidents naturals, sigui per la seva història. Les notes de premsa trobades el descriuen, quelcom tan sols superat al nostre segle, com un horror descuidat, fins al punt que molts veïns el batejaren com el barranc del llop, prova de la seva ruralitat i perill, repetit a d’altres latituds comtals, gairebé sempre a la perifèria.
La torre d’aigua de la fàbrica de midó de Joan Oliver hauria de sotmetre’s a un tractament de pedagogia urbana, com tota Vilapicina i els seus voltants. D’aquesta manera la claredat del seu horitzó actual es conjugaria amb totes les seves peripècies d’antuvi, quan entre activitats econòmiques i quotidianitat era una antípoda del seu avui diàfan, on la morfologia i l’anonimat de determinats espais clamen al cel, com si aquesta transició envers Horta no pogués rebre un tractament digne malgrat l’abundància, no només aqüífera d’aquests terrenys, els mateixos que les Barcelones recuperen i reescriuen gustosament per a oferir-les als lectors de 2024 i el futur.
Catalunya Plural, 2024 
