“Alerta! Què això no és un patí d’escola!” és el que em va dir un funcionari la primera vegada que vaig trepitjar un mòdul d’un centre penitenciari. És obvi que una presó és un establiment substancialment més complex, més violent i més perillós que una escola, però tampoc tenim gaire informació del que hi passa dins, de com s’organitza o de qui són les persones que l’habiten. Perquè per l’escola hi passa tothom, però per la presó només una part molt petita de la població etiquetada com a delinqüent i, en conseqüència, situada per la societat fora dels límits de la normalitat.
Tot i ser central en la nostra manera d’entendre el càstig i la gestió del delicte, el coneixement que tenim del sistema penitenciari respon més a imatges estereotipades inspirades pel món del cinema que a la realitat. Ni enmig d’una pandèmia global, el confinament dins el confinament va merèixer gaire ressò. Cal rebuscar entre milers de peces comunicatives per trobar-ne algunes referides a brots de covid a les presons catalanes, i la informació sobre com es va gestionar la situació és més aviat escasa. Passàvem el dia llegint i escoltant notícies sobre el seu impacte en centres de salut i hospitals, en els llocs de treball, en el comerç i l’hostaleria o la cultura… preocupant-nos per l’educació i indignant-nos per les informacions que arribaven de les residències… Però el que passava en els centres penitenciaris sembla que només va interessar a les poc més de 7.000 persones preses i a les seves famílies, i a les vora de 4.500 persones que hi treballen i el seu entorn.
S’han de donar fets molt excepcionals perquè les tensions i els debats sobre les presons ocupin espai mediàtic. Aquestes setmanes, l’assassinat d’una treballadora de la cuina del centre de Mas Enric ha provocat les protestes de treballadores i treballadors del sistema penitenciari català que reclamen més seguretat i denuncien un increment de la tensió i de la violència als centres. El desconeixement i l’opacitat amb què es tracta la qüestió penitenciària dificulta sobremanera que els debats públics vagin més enllà del repertori argumental del populisme punitiu.
En unes dècades, els països europeus han passat de qüestionar l’efectivitat de la reclusió penitenciària per combatre el delicte a incrementar la població reclosa i convertir-la en l’eix central dels mecanismes de control penal. Fins els anys 80 del segle passat, l’empressonament rebia crítiques per la seva falta d’eficàcia a l’hora de reduir la delinqüència. Estudis realitzats a Europa i als Estats Units apuntaven que, com més llargs eren els períodes de privació de llibertat, més es potenciaven les causes estructurals del delicte i que l’ambient que es vivia als penals dificultava la reinserció. Però l’auge del populisme punitiu va convertir l’afirmació “la presó no funciona” en “no funciona perquè és massa tova”. De preguntar-nos si allargar les penes tenía cap impacte en la criminalitat hem passat a demanar penes cada cop més dures per tot tipus de fets delictius, i enlloc de plantejar-nos si l’ambient dels penals contribuia a objectius reeducatius i resocialitzadors carreguem contra els nous centres per ser massa còmodes.
L’hegemonia d’aquests discursos punitivistes deixa en un molt amagat segon pla les evidències generades per la recerca criminològica. Sabem que en la majoria de tipologies delictives l’enduriment de penes no ha tingut cap impacte a l’hora de reduir els fets delictius i també sabem que com més llarg és el període de privació de llibertat i la falta de contacte amb la resta de la societat més altes són les probabilitats de reincidència. En un estudi realitzat pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) s’analitzaven les trajectòries de les 3.814 persones excarcerades l’any 2015 del sistema penitenciari català per concloure que la taxa de reincidència en els cinc anys següents al compliment de condemna havia estat del 21%, confirmant la tendència a la baixa del 40% de l’any 2008. També exposa que els delictes contra la llibertat sexual van ser els que van registrar una taxa de reincidència més baixa (5,3%), mentre que els delictes no violents contra la propietat són els que mantenen taxes més elevades (38,4%). El mateix informe adverteix que la reincidència es redueix quan les persones finalitzen la condemna en medi obert: és a dir, gaudir de permisos i progressar a tercer grau, tenint l’opció de reconstruir el propi projecte de vida abans de la llibertat definitiva afavoreix el desistiment i la reinserció.
Els discursos punitivistes assumeixen l’axioma que qualsevol benefici cap als penats perjudica, de manera directa o indirecta, a les víctimes al mateix temps que ignora la duresa de la privació de llibertat amb afirmacions com “clar que delinqueixen, les presons són com hotels” o “millor estar a la presó i menjar tres àpats al dia que viure al carrer”. Per contra, estudis comparatius realitzats al Regne Unit i als països nòrdics o d’altres similars que ha dut a terme el Grup de Recerca en Criminologia i Sistema Penal de la Universitat Pompeu Fabra assenyalen que la percepció subjectiva de l’empresonament està molt més condicionada per les relacions humanes i l’ambient dins del centre (entre els interns i amb els equips professionals) i de poder mantenir el contacte amb l’exterior que per les comoditats de l’equipament.
No hi ha dubte que la seguretat de les persones que treballen a les presons i la dels interns i les internes és un tema cabdal, però no ens podem aturar debatent sobre les mesures de contenció de les tensions. Un model penitenciari basat en les evidències hauria de potenciar un anàlisi objectiu i transparent dels riscos i apostar pel medi obert.
Albert Sales Campos és Doctor en Criminologia i investigador en l’Institut Metròpoli.
Catalunya Plural, 2024 
