Els carrers de Barcelona ploren les seves lletres

Aquest reportatge, com tots, s’acompanya de fotografies. Sense les mateixes quedaria un xic coix –com tots, però més– perquè il·lustren una realitat repartida per tots els punts de Barcelona: els carrers ploren les seves lletres, esvaïdes com llàgrimes a la pluja.

Si no estiguéssim a l’era de Google Maps –per desgràcia gairebé ningú pregunta pel carrer com arribar a un lloc–, aquest fenomen poètic de la ciutat comtal podria ser tràgic per a vianants i turistes, desesperats davant la impossibilitat de guiar-se per les indicacions del nomenclàtor.

No sé quina fou la primera placa localitzada d’aquesta sèrie; de fet, no descarto haver topat amb ella i no haver-m’hi fixat. Al meu arxiu d’imatges he cercat les idònies per a il·lustrar el text. Una és del carrer Ruiz de Padrón, unos pican y otros non, al Camp de l’Arpa. Gaudeix d’una altra característica molt particular: és en castellà.

Això és meravellós. En aquest barri, almenys quatre compleixen amb aquesta resistència. En tota la capital catalana n’hi ha a grapats, una mica com les plaques republicanes de la Llei Salmón, un secret per ara a mans de pocs i juganers confrares, conscients d’atresorar un coneixement únic.

Mentre escric penso en el meu amic José Luis i les genialitats que diria davant de l’ensorrament de les lletres. Fantasiejaria amb el caos d’aquest abecedari, un curtcircuit de les seves odiades xarxes i l’hecatombe dels passants, no sense reparar en com una vocal perduda és una casualitat, mentre moltes esdevenen estadística.

La placa de Ruiz de Padrón té més rareses. És fàcil veure com és antiga, mentre les altres aquí recollides solen tenir el seu blanc relluent, com la de la placeta de l’Oca, també al Camp de l’Arpa. La seva cinta es tallà no fa més d’un any. Això podria conduir-nos a com potser el guanyador del concurs municipal sobre l’assumpte és pèssim a la seva feina si cau tota la falsa tinta amb tanta martellejant i suau contundència. Culpa de Colau? Podria ser.

Per a més inri –llegeixi’s amb suma ironia–, la placeta de l’Oca és una cruïlla carismàtica del barri, on Enamorats perd el seu nom mentre irromp l’imperialisme de l’Eixample a través del carrer València. L’Oca, abans resident a la plaça Comas de Les Corts, és un dels animals de Frederic Marés, com el gall en una altra confluència amb solera, Aragó amb avinguda Roma.

Els únics que han intervingut a la placeta de l’Oca han sigut alguns veïns anònims, els quals col·locaren un cartell per a tenir més cura de les lletres.

Tard o d’hora tindrem temps per a filar animalaris. A la idea del José Luis sobre l’estadística hagués respost, rient-me amb el caos hipotètic a un passat no gaire llunyà o a un futur recent, amb una màxima de Josep Pla entorn a com has d’anar a buscar la notícia al carrer, ampliant la seva tesi amb moure’t més enllà per a detectar vàries peces, doncs una sola és una bala desorientada, mentre si sumen significa una constant, en aquest cas sempre en progrés, imparable des de la seva invisibilitat.

No se’m cauen pas els anells si confesso com la majoria de les protagonistes d’aquest reportatge, si bé els usuaris d’X abansTwitter m’han enviat imatges de la plaça Central de Nou Barris o d’Aragó amb Meridiana, llocs als marges, sí, però amb pes a la seva àrea.

Per exemple, al limbe de La Salut amb el Carmel, hi trobem un parell sotmeses a vandalisme, propiciat per l’aïllament. La del passatge de la Sagrada Família es casa amb la del carrer de Sant Josep de Cottolengo. Déu ens agafi confessats si mentim, quelcom desmentit per les fotografies, seleccionades entre les carpetes del darrer mes.

Que aquestes plaques es trobin en aquest estat no és justificable per ubicar-se en aquest tercer món del primer món, les dues últimes a una curiosa geografia, no gaire lluny del Park Guell i al costat d’una de les primeres urbanitzacions a les altures, on visqué la doctora Dolors Aleu.

La ciutat és un ens a governar com un mosaic. Si una tessel·la s’embruta l’organisme es ressent, a més de desprestigiar-se per deixadesa. Altres mostres del nostre objecte d’estudi ballen, amb les lletres envers el clavegueram gràcies a la feinada de Bcneta o les escasses pluges, també per la Font d’en Fargues, barriada estel·lar pel que fa a plaques de tot tipus. Al passatge de la Font de la Mulassa encara resisteix una com de llautó, mentre una de l’homònim passeig es lamenta, muda i solitària, davant dels atacs d’aquesta malaltia, amb el seu verí disseminant-se sense alarmar a les autoritats.

Tampoc és la meva intenció allargar-me gaire més. Com aquí les paraules fonamentals són les desaparegudes m’he concedit llicències i, si voleu, fins i tot lleugeresa. Les nostres dues darreres d’aquesta cua descriuen el malestar per aquest virus absurd. El carrer Torrent d’en Vidalet no és poca cosa a una de les entrades de Gràcia, bé des de la Travessera, bé des de Bruniquer. El gresite substanta aquest plany, i trobo que és una amenaçant metàfora, doncs Gràcia clou el centre de Barcelona, iniciant-se la perifèria a Pi i Margall o la ronda del Guinardó.

La conclusiva m’és familiar i per això mai m’he preocupat gaire per a capturar-la amb la càmera. Cada divendres baixo de casa fins al quilòmetre zero de la Súper Illa del 22@, número u de la llista, sempre més agradable i beneficiosa allà on s’instal·la, malgrat la previsible gentrificació.

El motiu del trajecte és anar al directe del 24 Horas amb el Josep Cuní. M’encanten els minuts d’anar fins a l’emissora, beure aigua com si m’estigués deshidratant, mocar-me i preocupar-me per la veu. Després pujo, xerro amb el tècnic i a menys quart anem a la matèria des de l’exigència i la diversió.

Estic tan concentrat al programa, que, tot i trobar-se just al costat de la porta, mai m’havia percatat de com Roc Boronat ha transitat a Arrer Rbpa, gairebé com un segell editorial veí.

Tot i així hi ha esperança. Un plujós matí de març vaig contemplar a dos operaris mentre cancel·laven un plor illetrat. Malgrat el to festiu d’aquests paràgrafs, no ens ho podem prendre a broma, perquè exhibeix, un clàssic, negligència, amb tota probabilitat causada pel fet de trepitjar poc la via pública i freqüentar massa el despatx.