A Espanya, el preu màxim de l’electricitat al mercat majorista es va assolir al mes de març de 2002, amb un valor superior als 500 euros/MW. Llavors es va dir que tot plegat era culpa de la guerra d’Ucraïna, que havia començat poques setmanes abans, i va començar una carrera estrambòtica d’accions per a disminuir el preu de l’electricitat, que va passar per fer-nos excepció i fins i tot rebaixar l’IVA.
Ara, el preu mitjà del mes de febrer va ser inferior a 45 euros/MW, i el passat Divendres Sant el preu va ser de 4,05 euros/MW, i durant moltes hores del dia, l’electricitat va ser gratuïta pel consumidor (en funció, és clar, del tipus de contracte). Fins i tot, el dia 1 d’abril va arribar a tenir un preu negatiu. Segons l’informe Electricity 2024, presentat recentment pel Club Espanyol de l’Energia, el preu a Europa entre 2022 i 2023 va caure un 50%. Costa de comprendre què està passant, i més quan la guerra d’Ucraïna no ha acabat i n’hem afegit de noves, amb amenaces de més. És evident que les maleïdes guerres no són determinants en la fixació del preu de l’energia. Què està passant, doncs? Intentaré explicar-ho.
El preu de l’electricitat a Espanya (impostos i peatges a part) es determina per un procediment complex, en funció de l’oferta i la demanda. L’operador del mercat elèctric majorista (OMIE) és l’encarregat de rebre les ofertes de compra i venda d’energia elèctrica. Els venedors especifiquen la quantitat d’energia de la que disposen i el preu al qual la vendran. D’altra banda, els compradors especifiquen la quantitat d’electricitat que necessitaran, així com el preu al qual compraran aquesta electricitat.
La normativa estableix que, en les subhastes diàries, es consideren, en primer lloc, els megawatts oferts pels productors més barats, normalment les grans centrals nuclears. Això es deu al fet que les plantes d’energia nuclear no es poden detenir. Posteriorment, s’inclouen –en ordre ascendent– les unitats de producció més barates, com les renovables (principalment eòlica i solar). Finalment, en cas de ser necessari, també es consideren els megawatts que aporten les tecnologies més cares, com el gas natural i el carbó. El preu marginal és el preu fixat per l’última central elèctrica a entrar en el pool per atendre la demanda del dia.
El sistema es veu alterat per un excés de renovables, ja que, a Espanya, el sistema elèctric no pot absorbir tota l’energia verda que es fabrica: de fet, l’any passat només es va utilitzar el 68,7% de la capacitat de producció fotovoltaica i el 59,6% de l’eòlica. Per això, sovint quan passem pel costat d’un parc eòlic veiem els aerogeneradors parats malgrat que bufa vent. I clar, en aquesta situació d’excés de producció (especialment en situacions d’alteració atmosfèrica i turmentes, com vivim aquests dies) les empreses generadores disminueixen els preus en una boja competència per poder vendre energia (malgrat que per llei tenen un mínim garantit). I al no entrar els sistemes de generació més cars, el preu de l’electricitat cau inexorablement.
Les renovables són un recurs en teoria infinit (malgrat que per la generació elèctrica es requereixen materials escassos i cada cop més cars) però ni es pot emmagatzemar a gran escala ni és estable (depèn que bufi el vent i faci sol) i generen inestabilitat a la xarxa de transport. Un excés de renovables es bo per a rebaixar la factura elèctrica, però segurament amb preus de venda tan baixos faran perdre rendibilitat a les instal•lacions actuals i posaran el perill noves inversions. De mantenir la tendència dels darrers mesos podríem anar a parar a un escenari en el que calgui subvencionar a les renovables (en realitat, ara ja tenen garantida una rendibilitat mínima del 7,1% que tots paguem ja que forma part de la factura de la llum actual, dins dels concepte “impost elèctric”) el que ens estalviem a la factura de la llum ho acabem pagant, molt més car, via impostos. Per tant, les renovables (tant necessàries) ni són infinites ni seran barates.
És evident que hem d’avançar cap a la transició energètica, abandonant l’ús dels combustibles fòssils (que provoquen el canvi climàtic) i fer servir energies renovables, però alguna cosa no estem fent prou bé quan no poden utilitzar la totalitat del que tenim i es fan plans a escala nacional que pretenen duplicar la capacitat instal·lada de renovables fins a l’any 2030. No té cap sentit. Per què continuar destrossant territoris i paisatges (ara també el medi marí) si després no estem en condicions d’emprar el que generem? I en un context de descens continuat de la demanda elèctrica. O potser és prou negoci un mínim garantit del 7,1% malgrat no vendre la producció?
Hem de planificar la transició energètica en funció de les tecnologies ara disponibles o de les possibles a curt termini. No podem fer volar coloms esperant que l’excés de renovables es podran destinar a la fabricació d’hidrogen verd. I, sobretot, hem de fugir del model fracassat dels combustibles fòssils: grans centres de producció i botifarres de cables transportant lluny l’energia, amb pèrdues pel camí.
El futur de la transició ha de passar per l’estalvi energètic i la generació distribuïda. Un altre dia en parlem.
Catalunya Plural, 2024 
