És dissabte, 23 de març. És un vespre fresc, d’inici de primavera, regit encara per l’horari d’hivern. La Rambla del Raval, a Barcelona, bull de gent. Grups de turistes i locals es fotografien al costat del gat de Botero, mentre d’altres poblen les terrasses que flanquegen el passeig. Semblen indiferents al que succeeix al mig del bulevard, on homes i dones (la majoria d’origen paquistanès) seuen en una vintena de taules. Escolten els parlaments que se succeeixen en un petit escenari col·locat per a l’ocasió. És ramadà, novè mes del calendari islàmic i un dels pilars de la pràctica religiosa musulmana, i les persones reunides a la Rambla del Raval trencaran el dejuni de manera col·lectiva, a l’espai públic.
Aquest ritual, l’iftar, es repeteix en altres moments i en altres indrets de la ciutat durant tot el mes de ramadà. Dos dies abans, en aquest mateix espai, és el Grup interreligiós del barri (GIR), vinculat a la Fundació Tot Raval, qui organitza un esdeveniment similar. En la mateixa setmana, és a la sala gran del Museu Marítim, on la Fundació Ibn Batutta reuneix més de 600 persones en un esdeveniment similar que compta amb la presència de cònsols i l’alcalde. A la web de l’Ajuntament, s’hi poden trobar les convocatòries dels altres barris de la ciutat. A la Trinitat Vella, al Besòs, al Clot o a Sants, les comunitats islàmiques surten al carrer per trencar el dejuni amb el veïnat oferint un petit àpat a totes aquelles persones que hi vulguin participar. Aquestes celebracions tradueixen diferents lògiques socials i urbanes. Són la prova que la societat barcelonina, com la catalana i l’espanyola, ha viscut un profund procés de diversificació religiosa. Segons les dades oficials, a la ciutat conviuen avui vint-i-nou confessions diferents.
Atzar del calendari, el ramadà ha coincidit, enguany, amb la setmana santa catòlica. Si les processons tradicionals d’aquest període s’inscriuen en una llarga trajectòria d’hegemonia social i religiosa, els iftars de les comunitats musulmanes ho fan en una demanda de visibilitat i reconeixement ciutadà. En aquest sentit, contrasten amb la relativa invisibilitat (i precarietat) dels centres de culte islàmics de la ciutat. Amb trenta-tres oratoris, l’islam és la segona minoria religiosa de Barcelona, darrere del cristianisme evangèlic (que compta amb prop de dues-centes esglésies). Tots aquests centres ocupen espais concebuts inicialment per a altres usos, reconvertint antics locals comercials en llocs de trobada comunitària i religiosa que sovint queden petits a l’hora de la pregària dels divendres o amb ocasió de les grans festivitats.
Els iftars esdevenen així l’ocasió de fer visible l’islam, i de concretar en un espai i temps determinat la diversitat de la que tant presumeix la ciutat. En aquest dissabte de març, a la Rambla del Raval, els parlaments que precedeixen la ruptura del dejuni insisteixen en aquesta idea. A banda de diverses persones de l’entitat Camí de la Pau, la comunitat organitzadora de l’acte, també prenen la paraula un representant del consistori i una antiga responsable municipal de les qüestions d’interculturalitat. L’actualitat obliga, alguns parlaments fan referència a la dramàtica situació de Gaza, d’altres lamenten la situació de sequera que pateix Catalunya. Tots els discursos coincideixen a saludar la pluralitat de la ciutat, la voluntat d’acollida i d’inclusió. La diversitat esdevé no només una característica del barri, sinó gairebé el seu sinònim. Erigit en exemple de pluralisme i convivència, el Raval es presenta també com un contrapunt espacial als discursos de l’extrema dreta.
Aquestes celebracions tenen lloc en un context polític particular, en una Europa, una Espanya i una Catalunya marcades per la puixança dels populismes de caire conservador. Les extremes dretes, d’aquí i d’allà, coincideixen a reenviar l’islam i els musulmans a una perpetua condició d’alteritat. Aquests discursos no són, però, exclusius d’aquest extrem del tauler polític. Estan ancorats en una llarga història, en una relació particular entre Occident i l’anomenat “món musulmà”. Segurament per això (però no només), les comunitats s’apressen a organitzar aquests iftars, amb la voluntat de trencar estereotips i normalitzar la visibilitat de l’islam a l’espai públic. Regits pel menjar compartit, els iftars recorden a qualsevol altre esdeveniment popular, a un dinar de festa major o a un sopar entre veïns. Des que es van començar a celebrar, ja fa uns anys, compten amb el suport de les administracions, traduït amb la presència d’algunes autoritats locals i amb les perceptives mesures que regeixen (i controlen) tota activitat a l’espai públic (tanques de l’ajuntament, papereres de cartró, muntatge d’escenari i sonorització, etc.).
En la dinàmica de les ciutats globals i cosmopolites, insertes en les lògiques del neoliberalisme urbà, la diversitat sembla, a vegades, una marca. No deixa de ser paradoxal que la diversitat se celebri en un espai urbà complex, en barris on l’actualitat està marcada per desnonaments gairebé diaris o per lògiques d’exclusió i segregació social que afecten de manera punyent determinats grups i col·lectius. En aquest context, la commemoració d’iftars a l’espai públic no és una apel·lació abstracta a una diversitat d’aparador. És, sobretot, la reivindicació del dret a la ciutat per a tothom, on hi tenen cabuda totes les expressions religioses, culturals i comunitàries que conviuen en el seu teixit social.
Catalunya Plural, 2024 
