Normalment, per aquestes dates, la primavera feia il·lusió. Era la motivació renovada que duia el bon temps, l’allargament de la claror, l’esclat violent i fèrtil de la terra. Semblava com si poguessin arribar divinament les coses emocionants que ens fan delir i ens fan moure, acomiadats els mesos morts. Que ve l’amor, que ve l’amor, Teresa Rampell. Però aquest any ens hem aproximat a la primavera amb més por que alegria, i que la por sigui més forta que l’alegria, com a plantejament de vida, és un desastre sempre. Fa patir que no plogui com ho feia abans i que això anticipi un nou estiu asmàtic i sec, políticament esbiaixat, amb més restriccions pels pagesos que pels turistes. On és la pluja, on és?, cantava Pau Riba, en un símil sobre les etapes de la vida en què la vellesa és l’hivern: ni papallones ni ocells s’hi posen, ni les abelles.
Donades les circumstàncies, el març (per fi, plujós) m’ha servit per aficionar-me contundentment al radar del Meteocat. Si ha de ploure, es fan unes taques verdes, blau turquesa i blau marí –en funció de la intensitat dels ruixats– que es mouen robòticament per sobre del mapa de Catalunya, com una mena d’stop-motion. Prems un botonet digital que et calcula la predicció dels següents deu, vint o trenta minuts. Llavors fixes els ulls intensament sobre la teva comarca, cremant la pantalla. T’esperes que la taca s’hi posi a sobre, mires per la finestra i, si aquell dia les coordenades són exactes, ho tenim: comença a ploure en aquell precís moment. Força màgic venint d’una eina tan científica, coincidirem.
Per capgirar els mals sentiments i el pessimisme climàtic, he donat corda al meu deliri pel radar. Afortunadament, el meu entorn s’hi ha deixat arrossegar: ara és tan important un partit del Barça com el pronòstic del temps. La pluja s’ha convertit en un esdeveniment que fa saltar, literalment, d’alegria i que a casa també se celebra: obrim cerveses i finestres que sembla que arriba un front de pertorbacions procedent del nord d’Europa! És la mateixa excitació infantil de quan a l’escola s’anul·lava el pati perquè plovia. La classe es convertia en una trinxera embogida de nens desordenats, xisclets, diversió, guixos volant per sobre dels caps. Suggereixo que, mentre no plogui, esperem l’aigua amb una mica més d’actitud fins que arribin els gols, les clapes blaves sobre el mapa.
Catalunya Plural, 2024 
