Diu un vell proverbi de la politologia que una enquesta s’equivoca sempre, però que moltes enquestes no s’equivoquen mai. Certament, cal posar en vereda la saviesa popular d’una ciència que realment no és tal, però ja disposem de suficient material per fer una aproximació dels diferents escenaris postelectorals. Són els següents:
1) Tripartit entre el PSC – ERC — Comuns/Sumar
Jèssica Albiach (Comuns) ha estat la primera a fer explícit el desig de tornar a intentar un govern tripartit. La darrera — i única etapa — que això ha succeït, varen ser els dos governs presidits per Pasqual Maragall primer, i José Montilla després, entre els anys 2003 i 2010. Les declaracions recents de Puigdemont en una entrevista a RAC 1 on afirmava que es retiraria de la primera línia de la política en cas de no ser investit pot suposar un fort incentiu perquè aquesta opció s’acabi materialitzant. Una altra cosa és que, en cas que aquest escenari s’acabi donant, Puigdemont no mantingui la seva paraula. Ja ha passat altres vegades.
2) Govern en minoria del PSC
La més que probable victòria de Salvador Illa en les eleccions podria obrir-li la possibilitat a governar en minoria. De la mateixa manera que Pere Aragonès ha sigut president amb només 33 dels 68 escons que exigeix la majoria absoluta del parlament, els socialistes podrien reclamar-li a ERC que li retornessin el “favor”. Però no només això. El PSC és el partit que té més marge d’aconseguir suports: per un costat, no és absolutament descartable que, de manera anàloga al que va succeir a l’Ajuntament de Barcelona — i sempre que els números surtin —, tant els Comuns com el Partit Popular prefereixin investir a Salvador Illa que no pas facilitar una nova reedició del pacte entre independentistes.
3) Reedició del pacte ERC i Junts (+CUP)
A hores d’ara, cap enquesta preveu com a possible una majoria independentista al parlament. Però la campanya encara no ha començat, i el suposat retorn de Puigdemont pot revifar part del votant independentista. Si bé és cert que Junts i ERC són enemics naturals — doncs comparteixen la lluita per l’espai electoral —, sempre que han tingut ocasió de pactar ho han acabat fent. Donat aquest potencial escenari el dubte seria, una vegada, el que faria la CUP. La formació anticapitalista viu dividida, incapaç de resoldre el sil·logisme entre independència o polítiques d’esquerres. El “ho volem tot” — mantra comú del partit — s’ha resolt històricament amb una abstenció estratègica que ha facilitat el govern de dos presidents (pos)convergents: Quim Torra i Carles Puigdemont. I com que dues línies fan un punt, és imaginable que, de trobar-se en una situació similar, actuïn de manera anàloga.
4) Sociovergència (PSC + Junts)
Des que Junts per Catalunya i el PSC arribaran a un acord pel govern de la Diputació l’any 2019, la idea que aquest mateix acord es podria expandir en les principals institucions catalanes no ha deixat de sobrevolar el taulell polític. A favor d’aquesta hipòtesi, el fet que la distància ideològica en matèria econòmica no és, diguem-ne, descomunal. L’acord a la diputació n’és una prova. En contra: és un pacte que debilita electoralment les dues forces de cara els pròxims comicis.
5) Repetició electoral
Si a hores d’ara s’hagués d’apostar tot a una sola de les cinc opcions considerades, la més probable de totes elles no és cap altra que una repetició electoral. Per una banda, ni cap partit per si sol, ni cap combinació de partits ja “naturalitzada” — com podria ser el PSC i els Comuns o el PP i VOX — obtindran la majoria suficient per a governar. Per l’altra, l’escenari polític a Catalunya encara és el del postprocés. Això fa que opcions més o menys raonables en la teoria, com l’escenari 1 o l’escenari 4, en la pràctica siguin molt complicats. Però la raó principal és l’esmentada en l’anterior punt: la proximitat de les eleccions europees, que tindran lloc entre el dia 6 i el 9 de juny d’aquest any, paralitza a les formacions polítiques a fer passos en “fals”, o dit d’una altra manera, els incentiva a privilegiar els seus interessos electorals per damunt de qualsevol idea abstracta del “bé comú”.
Catalunya Plural, 2024 
