Aquesta setmana, després d’haver escrit les darreres Barcelones, em passà quelcom no tan curiós. Per a prosseguir amb aquesta investigació vaig decidir aprofitar la primera tarda del canvi d’hora per passejar per la zona, doncs el carrer de Pitàgores no es pot entendre tan sols des de la seva actual façana, tampoc com si fos un fet aïllat.
La clau de tot aquest merder s’insinuà a la introducció, matemàtica només fins a cert punt, de Pitàgores, on part del protagonisme recaigué al número 5, residència dels Oliva Serra, caps d’una família de contractistes que tenia com a oferta interestel.lar la rajola cristàl·lica.
La mort del més gran dels germans, Pedro Oliva Serra, fou l’inici d’un lent esvair-se del clan. La seva dona, Rosa Oliva Serra, morí el gener de 1949, quan tenia 71 anys. Amb ella, molt com a Il gattopardo, s’anava un món, una constant d’aquells anys a tants i tants casalots rurals dels afores, extints després del darrer sospir del patriarca o la matriarca, preludi d’engreixar el teixit urbà.
La numeració actual de Pitàgores és distinta a la d’aleshores. L’empresa i domicili dels Oliva Serra ocupava l’espai d’allò que avui és la primera part d’un parc mig innominat. En un document del web municipal es parla de parc dels Colors o quelcom semblant; si el camines no veus aquesta placa nominal, deu ser accessible només per codi QR.
Aquesta notable extensió, molt ben dinamitzada pel veïnat, compren de Pitàgores a Petrarca i de Duero a Cartellà, la vella riera d’Horta. El parc no és unitari perquè una construcció d’aspecte centenari divideix la parcel·la en dues meitats inexactes. Juntes haurien de rebatejar-se com a parc del torrent d’en Carabassa; les seves aigües convergien amb les de la riera d’Horta a la confluència de Cartellà amb Petrarca.
Deixem per un moment els noms, que n’hi ha molts i tots tenen la seva cosa. Aquesta construcció d’aspecte centenari és el número 33 de Petrarca, així de cop i volta un misteri, en evident estat de deixadesa, ple de coloms i amb un annex per a delimitar la frontera entre els dos segments d’aquest espai públic.
El seu tram inferior englobava Pitàgores 5, l’immoble capital d’aquesta via. Els dominis dels Oliva Serra ressalten a fotos aèries i mapes parcel·laris. La casa deuria tenir un caminet d’enllaç amb la fàbrica de midó dels Oliver, potser supervivent a la nostra contemporaneïtat a l’entrada a la primera secció del parc, amb un altre accés des de Pitàgores.
Aquest segon ingrés serveix tanmateix per a remarcar més els confins entre els dos hemisferis del parc amb i sense nom. Ho observem des del carrer del Pintor Mir, amb el que s’engalta sense despentinar-se, amb molta naturalitat, segurament estudiada perquè l’estructura propiciadora d’aquesta espècie de túnel és un bloc de pisos de l’any 2004.
El topall nord d’aquest tram inferior surt d’aquesta segona porta perquè és una continuació de Pintor Mir, aquí entrellaçada amb la mig fantasmagòrica estructura de Petrarca 33.
No sé si avui resoldrem les majores incògnites. Ho dubto molt. Petrarca no feu acte de presència al nomenclàtor fins, més o menys, l’any 1962, quan a la Gaseta Municipal s’informa de la imminent obertura d’aquest carrer, agermanat amb el proper Dante Alighieri, tot molt italià, sense Bocaccio, amb una o dues ces, dóna igual. En realitat, els que decidien el nomenclàtor bé podien haver optat per Agamemnòn, però potser era massa fort en aquesta línia gens recta, torrentera, lírica fins i tot per ser la frontera de Vilapicina amb Horta.
Aquí ens concerneix cercar d’esbrinar detalls del seu malmès número 33. Un article de Juanjo Fernández reconstrueix gairebé al mil·límetre com la col·lisió del torrent d’en Carabassa amb la riera d’Horta no podia desaprofitar-se. Per això mateix el 1869 es firmà un acord entre tres personatges associats per interès. Agustina Gorgas era la propietària de la masia de Can Carabassa, regada per l’homònim torrent, creadora dels alentorns, doncs sense anar gaire lluny el seu pare havia començat a parcel·lar les hectàries de l’heretat, immensa. Algunes de les terres es beneficiaren del torrent d’en Carabassa, com el carrer d’Aiguafreda, del que no farem publicitat, no sigui que s’empipin.
La masia de Gorgas degué ser l’escenari on acudiren el comerciant Victor Dotti i el paleta Josep Guix de Guixes. El seu pacte era per a explotar en l’aspecte comercial les aigües de Can Carabassa, i com els enllaços no volen abandonar-nos, el pretès per aquest trio d’inversors era amb una altra conducció, la de Matas i Monteys, emergida a Horta i òptima per a Gorgas, Dotti i Guix, doncs una casa d’aquest darrer es trobava a un no res de la riera d’Horta, on es filarien els conductes subterranis d’ambdós capitals de la perifèria barcelonina, entusiasta amb aquesta febre de l’aigua, contents per veure créixer la solidesa dels seus diners al banc des d’un triomf líquid.
Deixem-nos de tants contagis petrarquistes. El negoci de Can Carabassa i el ziga-zaga del torrent, amb la seva llera passant junt a l’homònima masia, encara poden contemplar-se a l’aire lliure, fins no fa gaire més enllà de passeig Maragall, llegint-se la seva morfologia, ara clausurada per un altre bloc, com el curs s’endinsava fins a un punt entre Petrarca i Pitàgores.
Per a Juanjo Fernàndez el número 33 de Petrarca seria la casa del paleta Guix, providencial per a fusionar la seva tuberia amb una altra fins abraçar la de Matas/Monteys a la cruïlla màgica amb la riera d’Horta, manà de líquid element, tresor d’aquest Far West molt o no tan civilitzat.
La seva hipòtesi és una possibilitat que també clausuraria el per què el parc de les meves obsessions té aquesta divisòria, determinada per dos factors essencials a la seva part inferior, molt ben forjada pel predomini durant dècades al seu espai de Can Oliva Serra, amb un camí interior envers els seus veïns del midó Oliver. A aquesta identitat el passat recent la dotà d’una segona porteta, gairebé un afegit a Pintor Mir.
La parella de Can Oliva Serra en tota aquesta trama seria Petrarca 33 junt a tot el tinglat de les conduccions i enriquiment amb el cabal del torrent d’en Carabassa i les aigües d’Horta. La propietat de Guix tancaria aquesta primera meitat imperfecta del parc. La segona, on per força hi tornarem, es supedita –com es comprensible– a aquest mur del 33 per a després volar fins a més a amunt, just a la senda del carrer de Duero, abans només projectat en planificacions urbanístiques, sempre frustrades per tota l’acumulació de fàbriques, empreses i d’altres interrogants en aquestes proximitats, de la riera d’Horta a Duero, de Pitàgores a Petrarca, de la que si hem dit com nasqué als anys seixanta. El període olímpic la consagrà com a reina sense discussió. Fins a mitjans dels anys vuitanta lluità per a usurpar el tro al carrer de Folch, desaparegut quan fou durant dècades el monarca incontestat, sense rival ni tan sols al llunyà horitzó, des d’altres postulats urbanístics causats per altres contextos. Petrarca fou la racionalitat del segle XX. Folch, l’adaptació als latifundis dels marges comtals, sempre associats amb les aigües.
Abans de Petrarca hi hagué Folch, coexistiren com els Neandertals i els Sàpiens. La victòria del poeta de Laura no ha esborrat del tot Folch; és més, gràcies a una advertència de la numeració hem pogut donar una volta de full al tema del 33 de Petrarca; just davant, al número 26, una placa hi diu que abans fou el 8 de Folch. Les numeracions del passat són una passarel·la daurada per a anar més enllà del número 33 i plantejar com aquests totxos amb pinta de vacil·lar a la mínima no són una anècdota, sino una peça més d’un trencaclosques a encaixar des d’unes premisses essencials de formes urbanes, rendibilització econòmica i evolucions de la pell d’aquest limes, inundat de bonances.
Catalunya Plural, 2024 
