En un resumit però encertat article, Guillem Pujol ve a esbossar cinc escenaris postelectorals possibles després de les eleccions del 12M. Les seves implicacions tindrien efectes molt diferents sobre la política catalana i espanyola. Segons l’opció que surti de les urnes ens podríem trobar amb un reforçament de la tendència del règim cap a la restauració o una recaiguda en la crisi.
La primera d’aquestes dues opcions és coneguda: un bipartidisme multinivell on tres bipartidismes (PP-PSOE, PNB-PSE i CiU-PSC) es combinarien a nivell territorial per il·luminar les alternances del bipartidisme central (PP-PSOE amb suports de CiU i PNB). Com que Catalunya va ser l’epicentre de la crisi (15M i Procés), les eleccions del 12M poden ser un punt de no retorn de cara al futur.
Precisem una mica més aquesta idea. Tot i que els darrers comicis apunten amb claredat cap a la restauració, la veritat és que encara és més lluny del que sembla. Una dada aclaridora: el 2019, el bipartidisme del PSOE i el PP va tocar fons amb un 48,81% i, a partir d’aquí, va iniciar la recuperació; a les últimes generals, només s’ha recuperat fins al 64,74%, lluny encara del 83,81% anterior al 15M.
Així mateix, encara que la tendència confirma la recuperació del vell sistema de partits, també hi ha excepcions on habita l’anomalia electoral dels Anys Deu. Sense anar més enrere, els darrers resultats gallecs són un exemple de la fràgil salut de ferro del règim: un PP hegemònic, amb un PSdeG amb els seus pitjors resultats històrics llasta el bipartidisme a favor del BNG, mentre que Sumar i Podemos esdevenen irrellevants. Altres dades de difícil encaix les aporten els sorpassos al PSOE de Más Madrid i Bildu, ja no diguem si aquest últim arriba al govern.
Cinc escenaris i una crisi
Però reprenem els escenaris de Guillem Pujol. A partir de les tendències persistents a les enquestes ens proposa, com a més probables, les següents opcions:
- En primer lloc, un nou tripartit PSC-ERC-Comuns. Molt reivindicat per Colau i els Comuns, però de record agredolç a Catalunya, tindria l’avantatge de concitar un ampli consens a tots els nivells de govern. Tot i això, desbarataria l’estratègia de restauració que el PSOE sosté amb braç ferm des del seu darrer congrés: sortir de la crisi tornant la “nova política”, on era IU-ICV abans del 2011. No han faltat bons motius al PSOE per confiar en aquesta estratègia. Així ho avala l’extinció de Cs i la capitalització política per Illa i el PSC.
- En segon lloc, el 12M també es podria donar un govern del PSC en minoria. A la manera de l’actual govern d’ERC, el PSC podria arribar a presidir l’executiu, no sense situar-se en una situació de debilitat, tal com ha passat amb el govern de Pere Aragonès. Tot i això, encara que només fos per a la investidura, aquest escenari requeriria de l’acord d’almenys tres partits per sumar 68 escons.
- La tercera opció, tot i ser poc previsible a les enquestes, seria la reedició d’un “govern processista” (ERC+Junts amb el suport de la CUP). Al davant, l’eventualitat d’una campanya de polarització per reil·lusionar l’electorat independentista. Aconseguit l’indult i amb l’amnistia a les portes, l’independentisme podria trobar a l’eco del Ho tornarem a fer un horitzó de reactivació. A jutjar, no obstant, per la proliferació de candidatures escindides (Alhora, de Ponsatí i Graupera, o Aliança per Catalunya) no sembla que el moment de la regeneració hagi arribat.
- En quart lloc, hi hauria la sociovergència o acord del vell bipartidisme, PSC-Junts. Al costat del primer escenari, al seu dia encarnat pels executius de Maragall i Montilla, aquest podria ser un escenari amb opcions aritmètiques si aconseguís unir el vot suficient, directe o puntual, d’altres partits a la investidura. Malgrat tot, hi ha objeccions importants que no es resolen en el marc estricte de la política catalana. Així es va demostrar en la votació de Barcelona, on Trias no va aconseguir ser investit.
- Last but not least, repetició de les eleccions. Un dels indicadors simptomàtics d’una crisi de règim com la viscuda és la repetició d’eleccions. Juntament amb mocions de censura, reducció de la legislatura, fragmentació partidista i altres indicadors, la repetició electoral s’ha presentat com a única manera de reajustar equilibris entre opcions mútuament irreductibles. Atès l’impacte profund de la qüestió nacional durant el Procés, l’opció de tornar a eleccions no és del tot descartable.
Coalició mínima vencedora i governança multinivell
Els escenaris encara estan molt oberts: un percentatge encara massa elevat d’indecisos adverteix del risc de fer pronòstics. Però quan falta un mes, ja comença a perfilar-se un escenari amb més opcions. Ens referim a alguna modalitat de pacte de legislatura, o fins i tot de govern, entre PSC i Junts: la sociovergència. A continuació, exposarem les raons per les quals considerem el quart escenari com aquell amb més opcions en la campanya del 12M.
En l’estudi de la formació de governs, la Ciència Política disposa d’una teoria que, encara que insuficient per a casos amb la complexitat d’una crisi de règim, podria ser clarificadora en aquests moments. Partim de tres supòsits:
El primer seria que, a diferència de Galiza i Euskadi, el 12M encaixa en la sèrie d’eleccions que podríem qualificar de “restauració”. Exhaust pel Procés, l’electorat català ja va demostrar a les eleccions del 2021 una deserció massiva. En només quatre anys es va passar del màxim històric de participació (81,94% el 2017) al mínim (53,54% el 2021). Aquest fet tindria un efecte concret en la pèrdua de la majoria independentista, atès que el seu electorat seria el que més desgast motivacional ha experimentat.
Una segona premissa, derivada de l’anterior, seria una dinàmica electoral que reforçaria la tendència a la restauració en el sistema de partits prefigurat pel bipartidisme multinivell. Això no pressuposa que sigui un bipartidisme particular, el que sigui restituït. Abans que un bipartidisme concret és el bipartidisme en si el que és afavorit pel règim.
Tercer supòsit seria el que és propi de la hipòtesi de la “coalició mínima vencedora” (minimal winning coalition). Bàsicament considera cada partit un actor racional que es comporta com a subjecte calculador que aspira a maximitzar beneficis al menor cost possible. A la pràctica, això suposa que si es pot assolir la meitat més un dels escons entre dos partits el més propers ideològicament, aquest serà el govern que es formi (la totalitat del poder entre només dos amb un menor cost ideològic). Si el context hagués estat un altre, Trias seria alcalde (just la meitat més un amb dos partits propers en l’espectre ideològic).
Però aquí és on la cosa esdevé més complexa i interessant; explicant, per exemple, la caiguda de pressupostos a Barcelona, la Generalitat i l’Estat. I és que la formació de governs no té lloc en el buit, sinó en una seqüència històrica per a la qual és important que cada actor encerti els seus càlculs. Fins aquí arriba al regne de la matemàtica en la ciència i comença el maquiavelià art de la política.
Sigui com sigui, la provada habilitat de Sánchez i el seu partit sobre això (vet aquí l’avançament al 23J) persegueix una estratègia en el temps que comprèn tots els nivells de govern. Un cop recuperada la centralitat pels errors d’Iglesias i Podem en no haver facilitat el govern de PSOE i Cs el 2016, Sánchez ha reconstruït, de manera intel·ligent i laboriosa, l’horitzó de la restauració. L’error temerari del processisme en optar per la DUI en lloc d’afavorir l’onada de mobilitzacions va tenir un efecte semblant al de Podem en liquidar la hipòtesi populista.
Per si no n’hi hagués prou, als errors aliens, el PSOE va afegir el favor del disseny del règim, tendent a afavorir el conservadorisme institucional dels socialistes. A diferència del PP, incapaç de reunificar la dreta, el PSOE s’ha vist premiat per ocupar la centralitat del tauler. Si el 2021 Illa es va veure beneficiat pel col·lapse independentista, el 2023 Collboni va ser agraciat per l’error de Trias en intentar una investidura amb ERC aritmèticament inviable malgrat tenir la meitat justa amb el PSC.
En la seva aplicació diacrònica i multinivell, la teoria de jocs estableix el tit for tat, és a dir, la llei de qui la fa la paga. Collboni va fer pagar a Trias el seu error i va deixar al marge la posició de Colau, limitada a la centralitat de l’esquerra. En si mateix, això és un error ideològic que ara tornen a reiterar com si les majories d’investidura fossin idèntiques a les de govern. En avançar les generals, Sánchez va generar l’estructura d’oportunitat que va beneficiar la decisió de Collboni.
Conscients del caràcter “presidencialista” del govern municipal, els socialistes van lligar amb BComú i PP l’elecció de l’alcalde, possible per l’error de Trias i ERC en pactar. En la inestabilitat dels alineaments que va generar el resultat del 23J en atorgar a Junts la clau al Congrés, ERC va veure com, pas a pas, l’egregor convergent es recomponia gràcies a l’amnistia, que conferia a Junts el protagonisme. Lluny de tensionar amb el PP i Vox, ERC va ser incapaç de liderar Catalunya i va malbaratar el que al seu dia havia estat un bon moviment tàctic: governar en solitari i ocupar la centralitat amb tres consellers procedents de les seves fronteres (Campuzano de CDC, Nadal del PSC i Ubasart dels Comuns). Davant d’aquesta agonia, Aragonès va jugar la carta d’imitar Sánchez i va avançar eleccions.
Un cleavage, dos bipartidismes
En joc hi ha la restauració. Aquesta requereix que Junts torni al consens constitucional. Fins ara, els que ho han intentat han estat penalitzats per un electorat que, encara que minvant, disposa de capacitat de veto. En aquestes hores baixes per a l’independentisme, el règim es regenera. Però per això necessita que l’egregor convergent ressusciti i s’extingeixi l’egregor processista. No serà ara, però podria ser més endavant… amb l’ajuda del PSC.
Vet aquí la clau d’aquesta campanya electoral i del seu posterior escenari. El seu prolegòmen: les eleccions basques. El PSE té a les seves mans decidir el govern basc. Als socialistes els interessa recuperar la posició d’alternant bipartidista, i per això Bildu els és més problemàtic. A més, si investeix el PNB, la concurrència a Madrid dels bipartidismes nacionalistes bascos (Bildu-PNB) i catalans (ERC-Junts) per ocupar el lloc que abans estava reservat als de centredreta seguirà en mans de Sánchez, que podrà renegociar pressupostos cap a la dreta sense veure créixer més les seves esquerres i amb la seguretat que el PP i Vox seguiran en el seu uninacionalisme excloent.
Així les coses, Sánchez es juga a Catalunya el següent pas de la restauració: regenerar l’egregor convergent i tornar ERC i l’independentisme a la cantonada subalterna del tauler, al costat de Sumar. Es tracta d’operar sobre la línia de fractura (cleavage) que estructura l’eix nacional la restauració del bipartidisme del 78 a Catalunya: centreesquerra de referent espanyol, centredreta nacionalista català.
Davant d’això, ERC no ha volgut jugar la carta del bipartidisme oposat: centreesquerra independentista, centredreta de referent espanyol. Per acabar-ho d’adobar, l’anunci de l’eventual retirada de Puigdemont en cas de no situar Junts en el lideratge de l’oposició a Illa, suposaria en tot cas un èxit més per a Sánchez. Davant la manca d’intel·ligència política dels seus adversaris, la fortuna somriu al Maquiavel de la Moncloa.
Catalunya Plural, 2024 
