A l’Orient Mitjà els Estats Units han considerat Israel com el seu principal cap de pont a la zona, l’han rearmat fins les dents, incloses les bombes que ara cauen sobre Gaza. No li han exigit res a canvi i li han tolerat tots els abusos als seus veïns, sobre tot als palestins.
Un element clau de la política nord-americana a l’Orient Mitjà ha consistit en abandonar els processos de pau que s’havien endegat per resoldre el problema palestí. En canvi, els Estats Units s’han dedicat a convèncer als països àrabs perquè reconeguin i comerciïn amb l’estat jueu, ignorant completament els drets i interessos del poble palestí. Quan aquesta política estava a punt de culminar amb èxit, Hamas la va frustrar intencionadament amb l’atac a Israel del 7 d’octubre de l’any passat.
El problema del president Joe Biden és que la seva política ha portat uns dirigents israelians que van per lliure i sobre els que els dirigents nord-americans tenen molt poca influència, com es veu des de la guerra a Gaza. No només això, Israel intenta ampliar el conflicte atacant l’Iran per arrossegar encara més als americans envers els seus interessos.
En desaparèixer la URSS, els governs nord-americans han estat disposats a tot per mantenir-se com a única potència mundial. A principis dels anys noranta del segle passat, quan era corresponsal a Moscou, vaig ser testimoni dels inicis de la política intervencionista i bel·licista dels Estats Units que han seguit tant els presidents demòcrates com els republicans en els darrers anys.
El president soviètic Mikhail Gorbatxov va creure que era possible un mon millor, basat en la cooperació internacional per resoldre els problemes i ho va intentar. El seu primer bany de realitat va ser la Primera Guerra del Golf, la invasió de Kuwait liderada pels Estats Units es va fer ignorant els esforços de Gorbatxov que ja havia negociat i tenia lligat un acord amb l’Iraq per evitar la guerra.
Després vindria la caiguda de Gorbatxov, l’entronització de Boris Ieltsin, un president rus mal·leable, i altres intervencions exteriors nord-americanes que al cap dels anys s’han demostrat totalment desafortunades. La invasió de l’Iraq, per exemple, va provocar un caos a l’Orient Mitjà que més de vint anys després encara no s’ha pogut resoldre i ha provocat un patiment terrible en les poblacions que hi habiten.
Qui hi ha darrera d’aquesta política exterior nord-americana que durant dècades ha aconseguit imposar-se en les administracions presidencials dels Estats Units de diferent signe polític? Hi ha els moviments polítics conservadors neoliberals, anti-russos, temorosos de la Xina i partidaris de l’intervencionisme a qualsevol part del mon. Estan finançats per les grans empreses d’armament que tenen contractes amb el govern dels Estats Units.
És a dir, darrera d’aquest bel·licisme i l’intervencionisme nord-americà hi ha el complexa militar industrial interessat en la guerra infinita. Un complexa format per les grans empreses fabricants de material militar que venen els seus productes al Pentagon com Lockheed Martin, General Dynamics, Raytheon, General Motors, segons fonts coneixedores del sector.
No és un secret que qui ha estat la cara i el motor d’aquesta política exterior nord-americana ha estat la número 3 del Departament d’Estat, Victòria Nuland. Nuland s’acaba de jubilar, però “ha estat la punta de llança, la noia d’or dels moviments neo conservadors bel·licistes i intervencionistes nord-americans que en dues dècades ens han deixat a la humanitat els desastres de L’Iraq, Síria, Líbia, Ucraïna i Palestina”, opina, per exemple, el veterà diplomàtic italià Marco Carnelos .
S’ignora si Nuland s’ha jubilat empesa pel naufragi de totes i cadascunea de les polítiques que ha contribuït a tirar endavant, juntament amb la seva família. Forma part d’un negoci familiar en el que hi ha en primer lloc el seu marit, Robert Kagan, amb qui comparteix la passió anti-russa i intervencionista. Però també compten amb el seu cunyat Frederick Kagan, la seva neboda Kimberly Kagan i el seu amic Bill Kristoll.
Kymberly Kagan historiadora militar és presidenta i fundadora de l’Institute For the Study of War, on Frederick Kagan participa i Kristoll n’és director. L’Institut nord-americà d’arrels neoconservadores està governat per falcons molt extremistes i en els darrers anys ha estat finançat per les grans empreses armamentistes que venen material al Departament de Defensa dels Estats Units, segons un document publicat per l’associació de lobbistes davant de la Unió Europea Association of Accredites Public Policy Advocates (AAPPA).
Segons l’ AAPPA, l’Institute For the Study of War hauria estat finançat per General Dynamics, Lockheed, Raytheon i altres menys conegudes en el sector però que també tenen contractes amb el Pentagon. Precisament, aquest institut és el que més informa a la premsa internacional sobre l’evolució de la guerra d’Ucraïna. ”Una informació i anàlisis aparentment objectiva, però que implícitament afavoreix certes polítiques”, diu el document de l’AAPPA.
Com ha treballat Nuland i el seu equip durant tants anys ho va explicar el difunt escriptor i professor Robert Perry, en un article de 2015 que es titula “El negoci de guerra perpètua d’una família”. Escrivia Perry: “Des del Departament d’Estat, ella (Nuland) genera guerres i des de les pàgines d’opinió (dels diaris), ell (Kagan) demana al Congrés dels Estats Units que compri més armes. Hi ha també un benefici perquè les agraïdes empreses armamentistes posen diners en els “think tanks” (centres d’influència política, com The Institute for the Study of War) on altres membres de la família Kagan treballen.”
Als anys 90 del segle passat Robert Kagan i William Kristol van crear el projecte per un “New American Century”, també finançat per les grans empreses productores d’armes i que, segons diverses fonts, va jugar un paper fonamental en convèncer el president George W. Bush de la necessitat d’envair l’Iraq.
Per la seva banda, la seva dona Victòria Nuland es va destacar a Ucraïna. Va donar suport públicament a la revolució del Maidan del 2014 que va acabar amb el cop d’estat contra el president prorus Viktor Yanukovich, elegit democràticament. Aquests fets van portar a la invasió de Crimea per part de Rússia, així com també a l’augment del suport rus als secessionistes ucraïnesos del Donbass. Va ser Nuland també qui va pressionar a l’OTAN perquè proclamés la necessitat d’incloure Ucraïna a l’organització, un dels detonants de l’actual invasió russa.
Com recorda el diplomàtic italià Marco Carnelos, l’objectiu d’ aïllar Rússia, debilitar-la amb sancions i provocar un cop d’estat contra el president rus utilitzant Ucraïna, és un fracàs. Dos anys de guerra, els més de 100 mil milions de dòlars que Estats Units ha lliurat als ucraïnesos, i una suma semblant de milions europeus no han aconseguit que Ucraïna fes fora els russos del seu territori.
De moment, Rússia no ha estat derrotada ni militar ni tampoc econòmicament. En canvi, Europa n’ha sortit molt perjudicada des de tots els punts de vista. Les sancions contra Rússia decidides per Washington i seguides per la Unió Europea, s’han girat contra tots els països de la Unió. Tots els seus habitants ho patim cada dia. Les sancions han creat problemes industrials i econòmics de tot tipus als governs i als ciutadans europeus.
La política exterior nord-americana de les darreres dècades no ha donat cap oportunitat ni a la negociació ni a la pau enlloc. Arreu on han intervingut els Estats Units han deixat mort i destrucció amb la seva aclaparadora superioritat militar: l’Iraq, Síria, Líbia, Afganistan, Ucraïna, Iemen, Gaza…Ara aquesta política ha contribuït a crear el risc d’un conflicte global que pot explotar a l’hora en tres àrees estratègiques: l’Orient Mitjà, Europa i la Xina.
Catalunya Plural, 2024 
