He de confessar que no estic acostumat a escriure sobre persones amb les quals he compartit moltes hores i experiències, després que hagin traspassat. És un gènere difícil, perquè sembla que s’hagi d’explicar que tot ho han fet bé. La mort no ens fa perfectes, però ens obliga, a la resta, a destacar el llegat d’aquells que marxen. Josep-Maria Terricabras va ser un home bo, afable, dialogant, valent i compromès. Assabentar-me de la seva pèrdua m’ha obligat a tornar a analitzar la meva relació amb ell; de la intensitat de la campanya de l’any dos mil catorze als missatges creuats durant tota una dècada.
Fa molts anys que tinc una dèria especial per aquells que, en el món de la política o de l’activisme, conreen un perfil propi, sempre connectat amb el coneixement i les idees. Tinc la sensació que són aquells que poden veure-hi més enllà de l’agenda mediàtica del dia a dia. És per aquesta raó que la seva nominació com a candidat d’Esquerra Republicana a les eleccions europees de l’any 2014 em va semblar molt adient. En Josep-Maria era molt conegut i tenia una trajectòria pròpia, així com un perfil ideològic prou transversal en l’àmbit de l’esquerra sobiranista, a cavall entre el món de la CUP i el d’ERC, i amb bones relacions amb l’espai que llavors ocupava Iniciativa per Catalunya.
La campanya, tal com recordava l’Oriol Duran a twitter, va tenir un format ben diferent de les que es fan actualment. Anxovats en un Citröen C3, vaig tenir el luxe d’acompanyar en Josep-Maria a tot arreu durant la campanya electoral. Vam anar a València, Mallorca, Amposta, Sabadell, etc; i també al debat a Madrid, als estudis Buñuel, i al de TV3. El resultat fou espectacular; la primera victòria electoral d’Esquerra Republicana des de la República. En petit comitè, en Terri ironitzava sobre com havia acabat el darrer candidat republicà a guanyar unes eleccions: Lluís Companys. Allò que no es podia dir, ell ho transformava en quelcom elegant i contingut.
L’aterratge a Brussel·les i Estrasburg va ser tota una aventura. Penseu que el numero dos de la candidatura era Ernest Maragall, llavors encara sota la marca de Nova Esquerra Catalana. Dos gegants de llarga trajectòria i compromís a les portes d’un nou món, el Parlament Europeu. Van haver de construir els seus equips de treball i van ser capaços d’adaptar-se ben ràpidament. En Josep-Maria, anys després, em va agrair en un missatge la meva tasca durant els primers mesos de la seva trajectòria com a eurodiputat. Generós com era, va voler també deixar-ne constància d’aquest fet (i també de la feina de l’Helena Argerich, en Jordi Carreras o l’Oriol Cases) al seu darrer llibre, Pensar Diferent (Editorial Comanegra, 2021).
Vull destacar de la figura de Josep-Maria Terricabras la seva independència; la manera com es relacionava amb el món de la política. Sempre intentava atendre qualsevol petició, ja vingués d’alguna secció local d’Esquerra Republicana o d’una associació petitíssima del país. Alhora, no comprometia un mil·límetre el seu discurs ni la seva praxi. Recordo amb especial intensitat la qüestió del tractat transatlàntic entre la Unió Europea i els Estats Units, l’anomenat TTIP. Ben abans que ERC tingués un posicionament polític definit sobre la qüestió, ell sabia que votaria en contra d’aquella normativa. Va voler llegir i prendre notes sobre els documents (confidencials) d’aquelles negociacions. El vaig acompanyar fins a la sala secreta i li vaig fer una foto, a la porta, rient sobre l’absurd que era que aquella documentació no fos de domini públic. Aquella experiència surrealista la va explicar en un deliciós article publicat al digital Crític.
Terricabras rebutjava les propostes de màxims i entenia que calia ser pragmàtic, en política, sense abandonar les conviccions pròpies. Aquesta pulsió marcava la seva relació amb el món de la CUP, que sempre li va mostrar simpatia. Ell, per una banda, se sentia còmode a l’entorn d’Esquerra Republicana, conscient del que implicava –en termes de tolerància- aplegar sota un mateix projecte persones de diferent significació ideològica. D’una altra banda, però, m’havia arribat a dir que jo, jove com era, hauria de simpatitzar més (encara) amb el món de l’esquerra independentista. I alguna vegada, quan les assemblees de la CUP gironines proposaven noms per a candidatures, el seu nom havia estat pronunciat. Em consta que aquella circumstància l’afalagava, per l’estima que tenia també a aquell altre projecte polític.
L’any 2015 va rebre a Brussel·les una delegació del PEN International, l’associació global d’escriptors, amb els quals va lliurar al President del Parlament Europeu (Martin Schulz) una declaració favorable als drets dels refugiats a Europa. Amb aquella activitat, Terricabras lligava indefectiblement el moviment sobiranista català amb una de les organitzacions més prestigioses en defensa de la llibertat d’expressió. Una visió a llarg termini que cal destacar.
D’en Josep-Maria vam aprendre que el compromís no tenia res a veure amb seguir un argumentari de partit. La seva trajectòria coherent en defensa de causes justes, així ho demostra. La llengua el preocupava, però també el futur de la Unió Europea. I evidentment, la independència de Catalunya.
Vaig poder compartir gairebé tres anys, colze a colze, amb el Terricabras polític, que alhora exercia de filòsof i intel·lectual. Sempre aprofitava per fer seu l’objectiu principal de la filosofia de Wittgenstein, “mostrar-li a la mosca la sortida de dins la campana atrapamosques”.
Gràcies, Terri.
Catalunya Plural, 2024 
