Durant tota aquesta sèrie sobre Vilapicina hem adoptat com a vies centrals Fabra i Puig, el carrer de Vilapicina com a camí antic envers Horta i Cartellà, la vella riera. Un cop naveguem junt a la mateixa és inevitable pensar que he mencionat poc el passeig Maragall, si es vol la clausura espacial de tota aquesta zona d’estudi.
Faig que surti perquè la passada setmana vaig començar a disseccionar el parc sense nom que va de la riera d’Horta a Duero i de Pitàgores a Petrarca. Aquesta darrera suplanta al nomenclàtor, liquidant-lo, al carrer de Folch; el seu nom deriva d’un dels propietaris històrics de la masia de Can Carabassa. El seu homònim torrent baixava a la seva vora per l’actual carrer de Peris Mencheta, superava el passeig Maragall i es fusionava amb la riera d’Horta després de descendir en discrepància amb Folch, una línia curiosa.
Tot, encara que sembli mentida, té una explicació. Un dels meus problemes a l’hora de narrar-vos Folch i Petrarca és que m’interessen des de la riera d’Horta, quan passeig Maragall dibuixa millor les raons de tot aquest conjunt. A la cantonada d’aquesta avinguda amb Peris Mencheta, també podem situar-nos un xic més lluny, es divisen punts focals decisius. Un d’ells és l’esmentat torrent d’en Carabassa en un dels llocs més insòlits de la ciutat, a preservar i divulgar des de la pedagogia urbana.
En aquest enclavament es fàcil veure com hi ha disfuncions al mapa, més presents quan Maragall s’acomiada i prenen el testimoni Tajo, que era riera d’Horta, i l’estreta Fulton, passarel·la envers el carrer central del poble de Sant Joan.
Abans d’aquesta cruïlla veiem una casa com engolida per construccions d’un passat recent. Tot i així sobresurt per la seva estructura com de cub, decorada amb aquells esgrafiats tant del segle XVIII català, una de les seves senyeres, ben repartida arreu del Principat. És Can Querol, documentada des del segle XVII. El seu aspecte definitiu, almenys per ara, es teixí entre 1773 i 1775, quan el seu senyor era Ermengol Janer. Durant el vuit-cents passà a mans de l’empresari Valldejuli. Fou confiscada per la FAI a la Guerra Civil, i des dels anys cinquanta du el nom dels seus darrers propietaris mitjançant la fundació Valldejuli, regentada per les religioses hospitalàries de la Santa Greu, encarregades de cuidar a gent gran.
Can Querol mai ambicionà ser una gran extensió agrícola, sino més aviat una finca d’estiueig i oci, anticipant-se algunes dècades al boom d’aquest fenomen, amb molts barcelonins encantats de respirar l’aire pur d’aquestes bones altures.
Aquí el rovell de l’ou de l’assumpte radica en que Can Querol es situa a passeig de Maragall, entre Sant Alexandre i Petrarca, entre Horta i Vilapicina. Abans de tants carreres i tantes plaques la natura delimitava tots aquests indrets i per això la pàtina del torrent d’en Carabassa és recognoscible si s’observa com cal el terreny.
El carrer de Sant Alexandre en realitat hauria de considerar-se adscrit no a Horta, sino a l’urbanització del barri d’Alexandre Bacardí i de Janer. Els carrers d’aquesta quadrícula eren molt sants, doncs amagaven homenatges als membres del clan, de l’esposa Amàlia al mateix Alexandre, santíssim al seu homònim carrer.
Al número 29 d’aquest autohomenatge hi ha una tàpia. Damunt de la mateixa, a la dreta, pot llegir-se una placa que resa carrer de Folc. El tram supervivent de l’abans via hegemònica per a sortejar el torrent d’en Carabassa és inaccessible més o menys des de fa un decenni, havent-se denunciat el fet per veïns del barri i en aquestes pàgines. Es va prometre reobrir-lo i, fins a la data, el panorama és el típic d’inacció.
Per a cerciorar-me bé si hi havia quelcom en aquest cubícle entre Sant Alexandre i Petrarca, llindant amb Can Querol, vaig procedir a pujar-me damunt del capó d’un cotxe. No és una pràctica que exalti a emular als meus lectors, però aquí era imperativa.
En aquells metres invisibles algú ha escrit en un mur El cau. Hi ha una taula i cadires. Al no ser pas de la meva incumbència ho deixo per escrit sens més, doncs per a completar aquestes traces de Folch hem d’anar enrere, tornant a passeig Maragall.
Al 400 d’aquesta avinguda hi ha una agència immobiliària. Quan la veig sempre em recorda al final del passatge de Casanovas, que oculta el recorregut del torrent d’en Faura. En canvi, aquí detectem la inauguració del carrer de Folch, ben curvilini fins a seguir per on el mur i morir a mitjans dels anys setanta a Petrarca amb Duero, mentre encara continuava com podia, impedit pel torrent d’en Carabassa, fins a la riera d’Horta. De fet, com vaig mostrar el passat dijous, és senzill reconstruir el seu zigazaga pel 26 de Petrarca, amb un avís pel carter en forma d’”Antes Folch 8”, dada providencial per a quadrar la numeració de Folch abans del seu progressiu adéu del mapa comtal.
L’obertura definitiva de Petrarca i Duero, aquesta darrera ben tardana, aplanaren la perspectiva i el camí, gairebé com si tot allò comptat en aquests paràgrafs ni tan sols hagués existit. Una altra rèmora de Folch ens xiuxiueja quan baixem Petrarca i anem enganxats a la reixa del complex de l’església de Sant Marcel. Al fons, divisem sense problemes Can Querol i, si mirem, podrem llegir com Folch encara trepitja aquests voltants ben dissimulat, a l’atesa d’aplegar bons adeptes.
El temple, amb part moderna de 2019 rubricada per Duran Barbarà, és una síntesi perfecta de com Petrarca es disparà als anys 70 des de passeig Maragall. El seu progressiu creixement és una metàfora de certa irrespectuosa arrogància de l’urbanisme barceloní de Porcioles a Maragall. És aquell “com si no hagués passat res” i la lògica d’enllaçar Maragall amb Fabra i Puig fos com fos, sense pietat amb el passat. Almenys les pujades i els tobogans de l’asfalt revelen una trama inesborrable en sentit literal, que no és pas poc.
Catalunya Plural, 2024 
