Corria l’any 2011 que vivia jo a Alemanya, una càndida estudiant d’Erasmus pels passadissos de l’Albert-Ludwigs-Universität que van trepitjar el mateix Erasme de Rotterdam, Hannah Arendt, Heidegger i Goebbels. En aquell temps, els Erasmus convivíem amb els migrants laborals escopits per la crisi del 2008 i, en general, amb allò que es va anomenar “fuga de cerebros” —una metàfora que només es pot dir en castellà i que mai ha deixat d’inquietar-me—. Hi havia, és clar, un cert sentiment de desempar. Per a contrarestar-lo, i potser inconscientment, vaig apuntar-me al seminari sobre cantautors catalans que oferia Miquel Malondra. Era totalment impossible que em sortís millor, ja que el primer dia de classe, un bell 23 d’abril, l’aula em va rebre amb un esponerós pòster d’enormes dimensions de la Serralada del Cadí. En algun mail quilomètric a la família vaig desenvolupar amb molta literaturietat l’exultació d’aquella visió i una fins llavors inaudita intensitat del sentiment de catalanor. En un dels cims de la metàfora vaig dir que “gairebé m’arribava la flaire, densa, dolça i suau, de les roses de la Rambla de les Flors”. A casa ens agrada la hipèrbole.
Aleshores jo no tenia ni idea que a dia d’avui hauria viscut el Sant Jordi des de pràcticament totes les cares del prisma que és el sector anomenat “del llibre”: lectora, llibretera, editora. O el que és el mateix: consumidora, venedora, productora. Mentre escric aquestes línies només em resta ocupar dues de les cabines de la gran nòria [sic] editorial: la de distribuïdora —la meva afinitat amb la logística sembla prometre-hi poca cosa més que una relació cordial— i la d’autora.
Encara més remot és el temps en què vaig trobar-me a la parada de metro Liceu amb el meu nòvio de la universitat per regalar-li el combo impensable de La sombra del viento i El vigilant en el camp de sègol. Tretze anys més tard estic completament segura que no n’ha llegit cap dels dos. Pot ser que alguna estadística hagi establert el percentatge de llibres que són comprats per Sant Jordi i mai llegits, i també pot ser que tot sigui tan senzill com que, a grans trets, ens agrada gastar quartos en cultura per activisme o faràndula, més que no pas per delit intel·lectual. Per cloure l’anècdota recordaré que el meu nòvio només em va regalar una rosa embolicada amb la típica cel·lofana transparent, decorada amb una estelada evanescent que l’electricitat estàtica ennuegava de pols.
Tanmateix, si el destí de la rosa és ser objecte de la nostra contemplació, de ben segur que va córrer més bona fortuna que no pas els llibres. Així diu una de les frases que més se sent a les llibreries quan algú, en qualsevol moment de l’any, hi va a buscar un regal: és per a una persona que “no llegeix gaire” o a qui “no li agrada llegir” o, en fi, qualsevol locució que hauria de deixar clar a qui l’emet que allò que està a punt de perpetrar és un desencert. A sobre sol ser un comentari salpebrat de condescendència, perquè és clar, la responsabilitat de transmetre l’hàbit lector és de tots perquè som una gran família. I així, amb felicitat i vehemència, regalem un còmic que no hem llegit ni llegirem però que és molt xulo, o un receptari de sopes.
(Per aparcar momentàniament el cinisme trencaré una llança per la producció de les editorials independents catalanes, encara que publiquin massa, i encara que hi hagi massa editorials independents catalanes —sí, tinc una editorial—. També perquè, tot i que el cole ens faci odiar la Rodoreda, sembla cert que som un país lector.)
En qualsevol cas, és sabut que la rellevància d’aquesta Diada —sembla impossible no dir “tan nostrada” a continuació— és absoluta per a tots els col·lectius de la nòria. Sobre els efectes secundaris i altament nocius d’aquesta concentració programàtica i financera en un sol dia se n’ha escrit molt. L’absurd de les llistes de recomanats pels influencers nostrats de torn és rotund quan es mira el sector des de dins; la cursa gairebé armamentística per aconseguir els favors d’un o altre periodista i/o comunicador amb molts followers és llarga i maquiavèl·lica, i mai no aconseguirà compensar les tones de llibres que les editorials els envien per defecte, per complir una mena de delme tàcit envers la premsa. Lectors del mainstream, no us fieu de les llistes, tot és mentida. Com a tot arreu, el que més es veu i ven és de qui més mitjans té, no qui millor publica ni qui millor escriu.
La injustícia i la discòrdia, que arriben a tots els racons de l’oceà, no només afecten els editors sinó també els llibreters. Aquest any és el primer en què l’Ajuntament de Barcelona i la Cambra del Llibre cobraran per instal·lar la parada, amb la conseqüent desproporció en les finances de cadascú i una polèmica prou insalvable. Si encara no us n’heu assabentat, podeu llegir el manifest “Volem un Sant Jordi Popular” o la Patricia Castro i, d’altra banda, els motius dels qui defensen el copagament.
Ja sabem que mai no plou a gust de tothom, i que probablement les reivindicacions sorgides d’aquesta mesura aglutinen molts més malestars polítics. Serà interessant veure quines formes institucionals i quines alternatives pren aquesta deriva, sobretot dins d’una capital saturada per totes bandes (a 2024 no vull ni pensar en la flaire densa, dolça i suau d’autòctons i turistes a la Rambla de les Flors).
Com tot, el Sant Jordi té unes bambolines fosques i tèrboles i unes altres de lluminoses, que són les que s’amaguen darrere els taulells de les parades en forma de tuppers, ulleres de sol i “passa, passa, que farem una cervesa”. La meva sensació és que, més que pletòrica, la ciutat es fa petita, més caminable que de costum, més abastable. Això, per descomptat, quan no s’és autor, a qui veiem bé extenuat per la ubiqüitat, bé deprimit pel monòleg interior que manté mentre mira els vianants amb volguda indiferència. A la fi, tots en gaudirem, perquè Sant Jordi concentra la cultura popular de firaire que tant ens agrada, per allò de passa’ns-ho tan bé mentre treballem o mentre ens culturitzem (si ens ho muntem bé, és el dia perfecte per fer allò que deia el poeta: llegiu, treballeu, camineu). No fos cas, ai las, que perdéssim el temps.
Catalunya Plural, 2024 
