La dualitat partícula-ona és un fenomen quàntic que es verifica empíricament quan les partícules segueixen pautes pròpies d’ones en alguns experiments, mentre que en altres operen com a partícules compactes i localitzades. A la física clàssica, tan procliu a comprendre la complexitat de l’univers des del mètode resolutiu-compositiu de la Scienza Nuova del segle XVII, li costa entendre el múltiple, l’escissió, la diferència que difereix davant la diferència diferida. I, no obstant això, des d’Einstein sabem de la limitació que això suposa.
En política, això mateix té la seva translació, no per casualitat, en l’escissió que en la teoria política s’opera entre Hobbes i Spinoza. El primer pensa des del mètode resolutiu-compositiu (dividir el real en tantes parts com sigui possible per, a partir d’aquí, reconstruir les lleis universals de relació entre les singularitats individuades). El segon contraposa una visió de l’ésser com a desplegament ontològic de la matèria (la natura), del qual el múltiple és protagonista i la democràcia absoluta el seu motor imparable.
En el fons, es tracta del dispositiu metonímic sobre el qual opera tot el discurs de la democràcia representativa: qui guanya la part representa la totalitat. Aquesta part pel tot de la democràcia representativa té la seva màxima expressió en el nostre règim en la investidura del president. Heus aquí la reductio ad unum: de la totalitat de la nació, a la ciutadania que vota, d’aquesta a la que obté representació, d’aquesta a la que conforma la majoria i en la cúspide, el president; Sánchez de cognom en aquests moments per la cortesia del govern representatiu instaurat el 1978. Però, continua operativa en els temps de les xarxes socials, la immediatesa i la crisi de les representacions?
El “kit-kat” de Sánchez
Sánchez s’ha donat un respir. Utilitzant una tàctica desconeguda pel disseny institucional, però no per això menys legítima, ha desplaçat la política del terreny agònic (la partícula) cap a un terreny més consensual (l’ona) on ens trobem des del 15M, avui oblidat, però que representava una escissió al cos social que demanava una “democràcia real ja”.
Pocs recorden també que Sánchez va ser president per l’efecte del curtcircuit que el 15M va suposar a la nostra democràcia representativa. Potser a contracor, va arribar al govern amb el crit de «Sí es pot!» mitjançant l’única moció de censura reeixida de la democràcia. Encara que pels seus orígens Sánchez era un producte de la fàbrica política del 78, la veritat és que, per salvar el règim, va haver d’obrir el seu partit (la partícula) a pensar en clau constituent (l’ona). Dit d’una altra manera: Sánchez va ser el 15M del felipisme, la indignació d’una militància que veia qüestionat el seu primat i centralitat a la política espanyola per l’ascens vertiginós del primer Podemos.
Sánchez va guanyar la seva batalla ondular, però fa un temps que està tensant més del que pot la seva batalla particular. Gràcies a l’apropiació de l’espai de la ruptura democràtica per part d’un vell llop hobbesià amb pell de Barbie, a la seva esquerra només queda el forat negre de la democràcia que és el PCE i la seva pobra tàctica d’ocultació en el règim de la seva derrota, de IU a Sumar. Que a la seva esquerra el PCE consumeixi totes les energies egregorianes del 15M també ha debilitat el mateix Sánchez. I aquest pot ser el seu major risc avui.
Poc s’ha parlat del gir estratègic del darrer congrés del PSOE. Sota la màscara de la pau hobbesiana, una vegada més l’escissió s’ha vist ofuscada pel consensualisme del 78. Aquí Sánchez s’ha vist incentivat pel tancament de cicle, encara que no tant com pensen al PSOE. És cert que la jugada d’Illa el 2021, prenent per assalt Ciudadanos, va sortir bé. Però també és cert que els nacionalismes gallec i basc li han mostrat els límits de la seva estratègia. El PSOE no aconsegueix restaurar els seus bipartidismes.
En aquest context, arribem a les eleccions catalanes i europees, i Sánchez ha decidit repetir salt mortal. No és estrany, donat com de bé va sortir el 23J. En el seu afany de restablir l’equilibri original del règim, el PSOE no només està assolint desmantellar fins a l’últim vestigi del 15M en el parlamentarisme, sinó que també està oferint a Junts a Catalunya i al PP a tota Espanya l’opció de reincorporar-se al consens constitucional que mai haurien d’haver trencat. Per això, Sánchez està assumint la tasca que el PP no vol abordar sota el bloqueig d’Ayuso a Feijóo: acabar amb Vox.
¿Nova ona per guanyar o un avenir de la partícula per perdre?
La pregunta que ens fem en aquest punt és si Sánchez i el PSOE tenen marge per portar a terme el tancament de l’anomalia salvatge del 15M o si, per contra, estan anant massa lluny en el seu afany restaurador. Des de l’inici d’aquesta legislatura, Sánchez ha tornat a les polítiques neoliberals. A penes alguns gestos, però res que permeti als ciutadans que suporten la multicrisi tenir esperança. El seu únic punt fort és la infàmia de la dreta que tenim com a element reordenador del tauler.
Però, ¿n’hi ha prou amb una dreta infame per guanyar? La politologia tradicional a les files socialistes somia amb votants mitjans elèctrics. No obstant això, aquests no acaben de ser prou nombrosos per a fer avançar la restauració sobre la base de les polítiques públiques que el govern està desplegant. A la seva esquerra, Sumar agonitza i es desarticula com a hipòtesi. A la seva dreta, no apareix una classe mitjana que està amb l’aigua al coll.
En aquesta tessitura, Sánchez ha volgut jugar la carta ondular en el marc de la partícula. Sempre ha estat el seu enfocament i el del seu partit: desplegar el joc de l’espectacle debordià que comporta la política de la representació postmoderna. Però, ¿podrà funcionar? Per a això és fonamental que el bloc del 23J entengui la seva decisió. I aquesta, com ens va ensenyar Maquiavel, és un mirall polièdric on cadascú es reflecteix pel que és.
N’hi ha prou d’acudir un moment a les xarxes socials des que ahir va sortir la notícia. Saber llegir l’aposta de Sánchez és un exercici, en aquests moments, de realisme polític. Del mateix que va fer sorgir Podemos. Comporta entendre que per poder exercir com a partícula cal ser ona, igual que per ser ona cal entendre la política com a partícula. En joc hi ha ni més ni menys que si el projecte necroliberal de substitució del neoliberalisme en l’horitzó ecofascista pot ser derrotat o no. I això és tot. A partir de dilluns, veurem.
Catalunya Plural, 2024 
