Sovint s’han reconegut ”dues Catalunyes”, quasi sempre dividides per la meitat: la progressista i la d’esquerres, la independentista i la constitucionalista, la generadora d’energia i la consumidora, etc. Ara, per mor de la sequera, n’hem descobert dues més: la de les conques internes de Catalunya (que suposen el 52% del territori) i la de les conques de l’Ebre (un 48% del territori). La primera concentra un 92% de la població mentre que només consumeix un 40% de l’aigua (la domèstica i industrial suposa quasi un 70%); en canvi, les Conques de l’Ebre, amb només un 8% de la població, consumeixen un 60% dels recursos hídrics del país (solament un 5% es destina a l’ús domèstic i industrial).
Són diferències prou significatives que tenen la seva traducció al PIB: les Conques Internes (fonamentalment Girona i Barcelona) concentren quasi un 80% del PIB de Catalunya. Estem davant d’un veritable desequilibri territorial intern de Catalunya que la manca d’aigua ha posat clarament en evidència. Res a l’horitzó sembla que vulgui introduir un canvi fonamental del model: ens entestem a continuar creixent i produint on no hi ha aigua. I davant d’una emergència, els que manen s’encaparren a posar ocurrències damunt de la taula: que si aigua en vaixells, dessaladores portàtils, dessaladora al port de Barcelona… Mentrestant, anem mirant al cel tot desitjant que les borrasques facin la feina que no ha fet el nostre govern.
Arribats a aquest punt, hauríem de plantejar el tema de la sobirania en els recursos, que alguns consideren lligada a l’altra, a la política. I, sobretot, definir quina és la “unitat” de sobirania. En el cas de l’energia sembla que és el conjunt del país; almenys, alguns defensors de determinada manera de desenvolupament de les renovables ho justifiquen dient que Catalunya ha de ser capaç de generar tota l’energia elèctrica que necessita (fita molt difícil d’aconseguir), a fi d’evitar que l’energia ens vingui de l’Aragó on han apostat decididament per la solar i fotovoltaica (a Catalunya només un 14% de l’energia elèctrica produïda al territori és renovable, mentre que a l’Aragó suposa un 75%). Per recuperar el terreny perdut, fins i tot hi ha qui ha dit que seria bo posar dotzenes de parcs eòlics a l’Albera…
Des d’un enfocament federal, no sembla un problema que la suficiència elèctrica de Catalunya s’aconsegueixi en part per l’energia que ve de la resta de l’Estat. En canvi, amb una visió sobiranista de l’electricitat, el subjecte de sobirania és Catalunya; en conseqüència és indiferent que es produeixi a la Terra Alta, a Ponent o a l’Alt Empordà. Tot estarà en xarxa i l’objectiu és no necessitar importar l’energia elèctrica d’enlloc més enllà de les nostres fronteres. Empetitir el marc del problema no sembla pas la millor via per a la seva resolució.
Però curiosament, allò que estem disposats a fer amb l’energia elèctrica, alguns no ho pensen practicar amb l’aigua. En aquest moment, quan escric aquest article, las reserves de les Conques Internes són uns 125 hectòmetres cúbics (un 18% de la capacitat màxima), mentre que els de l’Ebre, emmagatzemen uns 968 hectòmetres cúbics (al 52% de la seva capacitat). Sembla prou evident que a la meitat de Catalunya hi ha prou aigua per subministrar a l’altre meitat (com ja es fa ara mateix amb l’electricitat, donat que les comarques de Tarragona produeixen el 70% de l’energia elèctrica que es genera a Catalunya i les de Girona només un 2%).
Què impedeix aquesta solució? Doncs una paraula maleïda anomenada transvasament ja que les Administracions han decidit no fer cap traspàs més d’aigua d’una conca a l’altra (malgrat que el del Ter fins a Barcelona i el de l’Ebre fins a Tarragona fa anys que funcionen). Es rebutja a priori una solució que es podria fer servir almenys en moments crítics d’emergència, a un cost incomparablement més baix que les ocurrències del Conseller del ram. I aquest posicionament s’adopta sense haver fet cap estudi seriós de quin seria l’impacte real d’aprofitar determinats cabals de les conques de l’Ebre davant de situacions d’emergència. És un tema més polític que tècnic. Però som rics i podem gastar-nos el que calgui en dessaladores.
Doncs el que dèiem: dues catalunyes polítiques, dues catalunyes per nivell de riquesa, dues catalunyes elèctriques però connectades… i ara dues catalunyes hídriques, disjuntes.
Catalunya Plural, 2024 
