Què ha passat durant aquests cinc dies? Només ho saben el president del govern i el seu equip; és molt possible que ho sàpiga més gent, la que se n’havia d’assabentar per assolir els seus objectius polítics, i aquella que no es podia impedir que ho sabés. Una dita erròniament atribuïda a Abraham Lincoln diu que «podem enganyar a tothom durant un temps, podem enganyar alguns tot el temps que faci falta, però no podem enganyar a tothom per sempre». Tot i que ha passat molt poc temps des del dilluns 29 d’abril, en una època de lleialtats líquides i secrets gasosos, podem assumir que són ben pocs el que saben què ha passat. Només tenim una opció, deduir què ha aconseguit —o, si més no, ha intentat aconseguir— el president.
En primer lloc, més d’un enemic polític del seu propi partit —o de partits més o menys aliats— es pot haver sentit temptat de passar comptes aprofitant la debilitat que transmetia el cap de govern; aquesta informació, en una legislatura tan inestable com l’actual, és molt valuosa, i qui s’hagi retratat pot pagar cara la seva imprudència i precipitació polítiques.
En segon lloc, ha obligat als adversaris polítics i mediàtics a pronunciar-se; Manos limpias no va trigar a dir que potser havien basat la seva acció judicial en informacions poc fiables, i Feijóo va fer unes declaracions més pròpies d’un abusananos que d’una persona adulta, madura i responsable. Als despatxos i als passadissos també s’hi deu haver dit de tot, i no podem descartar que les corredisses davant d’una possible convocatòria d’eleccions anticipades fes que alguns partits prenguessin decisions imprudents, poc meditades, i errònies.
En tercer lloc, ha allunyat el focus mediàtic de la seva dona, l’ha concentrat en si mateix, i ha mantingut la tensió el temps suficient perquè el cas judicial es vagi desinflant. No podem dubtar que tot això ha passat, és com funciona la política, el que no podem saber és fins on ha arribat, a qui ha afectat i fins a quin punt; tampoc podem esperar saber-ho, perquè en política, a vegades, la connexió entre les causes i les conseqüències no estan clares, i el temps i les circumstàncies les amaguen.
Molta gent, sobretot a Catalunya, ha relacionat aquests cinc dies d’abril amb les eleccions al Parlament. És evident que pot haver tingut algun efecte, encara que sigui perquè ha distret els mitjans catalans del que feien els polítics en campanya, però és molt dubtós que el PSC en pugui treure cap rèdit polític. Però hi ha una cosa que sí que hem pogut veure.
Més enllà de si Pedro Sánchez ens cau bé o malament, s’ha presentat com un home que protegeix a qui estima, en aquest cas la seva dona, que és capaç de mostrar vulnerabilitat davant la piconadora mediàtica, de parlar dels seus sentiments, de dir que la situació l’afectava i que necessitava temps per rumiar què fer. Tot i que hi ha hagut alguns que han qualificat la seva actitud de masclista, adduint que feia com si la seva dona no es pogués defensar tota sola, la veritat és que una part important de la ciutadania —que va més enllà del seu electorat—, ha empatitzat amb un home que s’ha mostrat sensible i feble.
En aquest aspecte, Pedro Sánchez és un polític diferent i, sigui genuí o tan sols un posat, introdueix una nova dinàmica política «clàssica»; ja fa anys que veiem dones a la política que mostren els seus sentiments, fruit d’una lluita feminista de llarg recorregut, i se’ns diu que és una dimensió humana que hem d’incorporar. Potser només és el rostre més amable del patriarcat o potser mostra un canvi de rumb a la política, més reflexiva i amable. Benvinguts siguin aquests petits gestos, perquè a vegades són un món de diferència.
Catalunya Plural, 2024 
