Durant aquestes darreres setmanes hem llegit molt i avançat pocs metres en aquestes pàgines a causa de l’intent d’esgotar l’espai de la plaça sense nom compresa entre Pitàgores, Cartellà, Petrarca i Duero.
Aquesta frontera entre Vilapicina i Horta ha patit algunes alteracions forçadíssimes en la seva morfologia. En aquest sentit, la palma és per la impostura de Petrarca, llençat des de passeig de Maragall per morir a Fabra i Puig, a més d’assassí del vell Folch, traçat per no col·lisionar amb la potència en descens des de les muntanyes.
El torrent d’en Carabassa, ho hem argumentat més d’una vegada, hauria de donar nom a les dues parts de la plaça separada per unes supervivències fabrils, aprofitables per a narrar aquest tret de la història del lloc, i fins i tot ja saben, si volen consultar-nos, nosaltres encants d’ajudar. Bé, tirem endavant. Aquesta àgora o parc fins i tot podria tenir una denominació a cadascun dels seus sectors, tot retent homenatge als fabricants hegemònics, com els Oliva i els Bartroli.
Però això ara mateix no és important. Si tota aquesta verdor multiusos, molt ben emprada pel veïnat i pletòrica a primavera, honrés al torrent d’en Carabassa es posaria la primera pedra per narrar a l’aire lliure, amb els clàssics elements de la pedagogia urbana, totes les minúcies del seu itinerari, recognoscible sigui per la permanència de les seves formes, sigui per la resistència de molts elements a relacionar amb el seu curs.
En realitat, el torrent d’en Carabassa, i així solen mostrar-ho els mapes més específics, naixeria de la unificació d’un parell més de la seva espècie, del Paradís i del Carmel. La confluència entre ambdós es produeix a la plaça de les Bugaderes d’Horta, així batejada per trobar-se a la vora del carrer d’Aiguafreda, un dels més publicitats del turisme dels marges, fins a provocar el rebuig dels residents, els quals han enreixat els seus dominis de manera, segons sembla, no gaire legal.
Les bugaderes vivien en aquesta línia no tan recta, avui evocadora, abans sobretot banyada per la llera del torrent d’en Carabassa, amb l’homònima masia observant-lo des de les seves simbòliques altures. El seu regne s’encetava aleshores, després de superar la plaça de les Bugaderes d’Horta. L’enclavament és fantàstic per a constatar tendències municipals des de fa decennis. L’àgora no és tal, sino un aparcament més aviat poc idoni, doncs es troba en un punt abundós d’aigua, sense asfalt ni per ensurt. És un podrimenter i una perversió nominal, repòs de vehicles quan podria ser un verger.
Amb tota probabilitat els habitants, escassos, d’aquests alentorns viuen en un oasi de pau i certa llei pròpia, doncs altrament no pot entendre’s com no s’ha plantejat la qüestió de remoure el pàrquing.
El torrent del Paradís seguia una trajectòria recognoscible pel carrer de Sigüenza; el seu homònim passatge, invisible per Google Maps, figura en un mapa parcel·lari com a barranc del torrent del Paradís. El seu descens pot considerar-se com el configurador original del de Can Carabassa, doncs el torrent del Carmel més aviat és un braç menor en tota aquesta equació, si bé té molts metres detectables per la seva vinculació al particular carrer dels Agudells. Des d’aquí, un cop les aigües deixaven enrere la rambla del Carmel, aconsello mirar les corbes de la seva ruta des del mirador al final del carrer de Peris Mencheta, on Agudells es creua amb el bell passatge d’Espiell i perd el nom en favor del carrer del torrent del Carmel, mort en aquest no plaça en deshonor a les bugaderes d’Horta, majordomes d’una dansa fúnebre concentrada en un no res, del meravellós passatge de Granollers a les cases a l’alt, sempre en obres, mig fantasmagòriques.
Quan Paradís i Carmel es fusionen emergeix Carabassa, encara amb molta petjada al teixit. El carrer d’Aiguafreda podria ser la seva icona, però a l’actualitat el tot és més perceptible per, paradoxes, les demolicions a la baixada de Can Mateu, amb vivendes abans promeses des d’una vessant social i a hores d’ara, un cop més, per a gentrificar aquest marge tan intransferible i personal.
El Carabassa, no sense saludar a l’homònima finca, es movia amb viratges propis d’un Fórmula 1, i de Llobregós entomava la conclusió de la Baixada de Can Mateu per a, acte seguit, consolidar-se a Peris Mencheta.
La terminologia de tots aquests components útils per a la investigació, de girs a referències patrimonials, conté trampes d’aquelles a trepitjar, doncs són portes envers més sorpreses. Una d’elles és molt bàsica, i és ignorar el tancament de la baixada de Can Mateu i progressar per Llobregós fins a la seva junció amb l’absurd carrer d’Estoril, planificat els anys quaranta com a cirereta en una trilogia entre Tajo i Porto, antecessora al nomenclàtor al binomi italià de Dante i Petrarca.
Estoril, tot ell una gimcana, és una altra víctima de l’epidèmia de lletres caigudes a les plaques comtals. La seva és junt a un precipici, no al mar, sino a un jardí, amb aspecte d’haver sigut privatitzat pels propietaris dels rars blocs del passatge del torrent d’en Carabassa, entre el carrer lusità i Peris Mencheta.
Aquests immobles han de contemplar-se des de tots els angles. Des d’Estoril divisem la porta del 10 de Peris Mencheta, còmica, doncs si l’obríssim i caminéssim el nostre destí seria la vegetació del passatge del torrent d’en Carabassa, impactant des del seu enllaç amb Peris Mencheta, des d’on entenem millor els seus ziga-zaga i cohesions amb el nostre protagonista fluvial.
Després arriba la ma de l’home, la inqüestionable tecnologia de canalitzar les aigües per a treure partit al do. Una promoció immobiliària ens ha privat d’una altra vista del torrent d’en Carabassa després de passeig Maragall, una llàstima, això sí, esmenable perquè el trosset transitable del no tan rierol és impressionant per estètica i l’allau de suggeriments, un racó barceloní i aliè a la resta del quadre.
La resta, no pas l’anterior, no és història, més aviat tot allò esmicolat durant aquesta sèrie del parc sense nom, de ben segur feliç de cancel·lar el seu anonimat en favor del torrent d’en Carabassa, a la vegada engolit per un peix gros a Petrarca, vertiginós des de qualsevol vessant, amb Cartellà, la incomparable riera d’Horta, un mon en sí mateix, acumuladora de líquid, element envers els mars del sud i somrient en aquest límit d’Horta i Vilapicina per haver afegit més acòlits al cabal de la seva processó.
Catalunya Plural, 2024 
