El 24 d’abril es va celebrar a Barcelona la jornada Housing First a Catalunya. Avancem en el seu desplegament, convocada per la incansable Arrels Fundació, en la lluita contra una xacra social cada cop més estesa: el sensellarisme.
A causa de la crisi econòmica, el sensellarisme ha augmentat en els últims anys fins i tot als països amb sistemes de benestar més avançats. Segons Nacions Unides, 100 milions de persones no tenen llar a tot el món i 400.000 persones viuen al carrer a Europa. L’accés a l’habitatge és un gran problema estructural.
A Espanya 37.000 persones no tenen una llar. Actualment s’estima que un 12,6% de la població ha vist vulnerat el seu dret a l’habitatge en algun moment de la seva vida. No obstant això, l’objectiu 11 dels Objectius de desenvolupament sostenible insta a les societats a assegurar l’accés de totes les persones a habitatges i serveis bàsics adequats, assegurances i assequibles i millorar els barris marginals d’aquí a 2030.
Si filem més prim i més de prop, segons el darrer recompte fet per Arrels Fundació el passat mes de desembre, actualment hi ha 1.384 persones vivint al carrer a Barcelona. Una realitat a la qual l’Ajuntament de Barcelona fa front amb l’Operació Fred quan arriben les temperatures més baixes. La fase preventiva s’activa el mes de desembre i suposa la creació de 86 places més a albergs de la ciutat, que se sumen a les 2.800 que hi ha tot l’any. La fase d’alerta s’activa quan el termòmetre baixa als 0 C°, quan es considera que hi ha risc vital, la qual cosa suposa la creació de més places.
La temporalitat: un problema a resoldre
Un dels tòpics que gira al voltant de les persones sense sostre és que molts d’ells no volen dormir a albergs, tot i que es podria dir que es tracta d’una realitat més complexa i fora de l’abast de les seves decisions. Tal com ha esmentat algun cop en entrevistes el director d’Arrels Fundació, Ferran Busquets, el principal problema és que són de caràcter temporal, la qual cosa fa que no sigui una opció deixar tot el que han aconseguit i marxar. A més, Busquets ha recordat que no ajuda la situació “complexa” que travessen molts d’ells, ja que pot haver-hi “nervis” o “tensió” quan comparteixen espai amb “30 o 40 persones” en la mateixa situació.
Housing First: com erradicar un problema de base
És per això que sorgeix Housing First, quan, segons expliquen fonts de la fundació, l’any 1992 l’organització nord-americana Pathways to Housing es va preguntar si l’accés immediat a un habitatge digne milloraria la vida dels qui viuen al carrer. Aquest programa constitueix una nova manera de fer amb les persones sense llar que segueix la màxima “primer l’habitatge”.
Fins fa pocs anys, la manera d’afrontar el sensellarisme seguia un model d’atenció en escala. A Espanya és encara el model vigent. Les persones havien d’anar superant passos poc a poc: del carrer a un alberg, de l’alberg a un allotjament temporal i, com a últim graó, un habitatge permanent. En aquest llarg procés, un alt percentatge de persones tornava al carrer. Housing First dona la volta a aquest model i comença per l’habitatge.
La metodologia del Housing First, ara extesa a alguns països europeus de manera exitosa i provant d’implementar-se aquí Catalunya, compta amb vuit principis bàsics:
- L’habitatge com a dret humà.
- Elecció i control per part de totes les persones usuàries. Elles tenen el poder i el control.
- Separació de l’habitatge i el tractament. Si es recau no significa que es perdi el dret a l’habitatge.
- Orientat cap a la recuperació de la persona usuària.
- Compromís actiu sense coerció.
- Reducció de danys.
- Planificació centrada en la persona.
- Recolzament flexible i disponible durant el temps necessari.
Un programa més que exitós als Estats Units, però, com bé insisteix Nicholas Please, director del centre per la política d’habitatge de la Universitat de York i Membre de l’Observatori Europeu del sensellarisme de FEANTSA, és important adaptar-lo en funció del context i necessitats de cada país.
Dels Estats Units a Europa
Hi ha ciutats europees que ja han adoptat el model i a Arrels s’està estudiant com fer-ho. En la jornada del dia 24 es va parlar del model Housing First a Europa amb experiències concretes com ara la reducció del sensellarisme i les adaptacions del model a Finlàndia, a través de la Y-Foundation; l’experiència irlandesa per escalar en l’àmbit nacional el model o sobre la implementació a la ciutat de Berlín a través de l’associació Neue Chance.
Segons dades, l’experiència finlandesa amb el Housing First és tot un exit: Finlàndia és l’únic país a Europa amb una reducció del sensellarisme a llarg termini. Una feina, però, de gairebé 40 anys. Des del 1985 fins al 2023, el sensellarisme s’ha reduït en un 83%: de 20.000 persones sense llar a 3.429, Aquesta fita, però, s’ha aconseguit mitjançant molts esforços, constància i revisió. “La reducció del sensellarisme a Finlàndia ha estat un procés centralitzat, durant moltes dècades”, assenyala Saija Turunen de la Y-Foundation. Destaca també les diverses iteracions de la política nacional que es van iniciar l’any 2008 amb el reconeixement que es necessitava un habitatge més assequible al mercat. “La construcció i compra d’habitatges nous i assequibles va ser un dels objectius més importants del Programa Nacional Finlandès (PAAVO 1, 2008–2011)”, explica. Tant PAAVO 1 com PAAVO 2 (2012–2015), el segon programa de govern del país, es va centrar en abordar el sensellarisme a llarg termini i va veure una gran conversió dels refugis a solucions d’habitatge permanent.
Destacant la força de convicció de l’Estat per acabar amb el sensellarisme, Turunen assenyala que el compromís per reduir el sensellarisme va continuar essent una prioritat durant tota la recessió econòmica que va començar el 2008, fins i tot quan es van fer retallades a molts altres serveis públics.
La tercera estratègia nacional de Finlàndia de 2016-2019 va tenir un enfocament més gran en la prevenció del sensellarisme, i el programa actual 2020-2022 ha evolucionat més, descentralitzant molta responsabilitat a nivell local dins de les ciutats. “La crítica a l’èxit d’aquestes successives estratègies ha estat la voluntat política continuada i el compromís d’erradicar el sensellarisme”, explica Turunen.
A Irlanda també desenvolupen el model Housing First des de fa anys com a eina per a reduir i prevenir el sensellarisme. El 2011, l’Ajuntament de Dublín es va fixar en el model i el va començar a implantar a la ciutat amb el suport d’una entitat social i, amb el temps, s’ha convertit en una política estatal. Per a Rob Lowth, director de la Housing First National Office – del Ministeri per a l’Habitatge, el Govern Local i el Patrimoni d’Irlanda -, la clau és haver adoptat el Housing First “com a política fonamental”, explica. “Actualment, tenim 1.000 llogaters al país, el 50% a la capital i la resta a d’altres ciutats. Hi ha petites localitats que mai haguessin imaginat tenir aquestes solucions. Hi ha coordinació amb presons, amb les zones rurals, també amb el Ministeri de Salut i les organitzacions socials que treballen sobre el terreny. Comencem inspirant-nos en el model nord-americà de Pathways i ho hem adaptat al nostre context. Perquè necessitem solucions locals a problemes locals.”
El Housing First es va començar a implementar a Berlín l’any 2018. La situació a Alemanya es correspon a la de Berlín, ha estat uns dels darrers països a Europa en implantar-lo. Ara mateix, el projecte té finançament a curt termini i intenta obrir-se pas.
I a Catalunya?
Als anys noranta, quan Arrels coneixia una persona sense llar l’objectiu era que dormís en una pensió. Amb els anys, es va veure que aquest tipus d’allotjament era més car que tenir pisos, i que la majoria de les persones que vivien al carrer preferien anar abans a un pis que a una pensió. Avui dia, el model que se segueix a Barcelona està format per diferents graons que la persona ha d’anar superant: del carrer es passa a un alberg; de l’alberg, a un allotjament temporal, i, com a últim graó, hi ha la llar permanent. Un procés llarg i dificultós que fa que les probabilitats que la persona acabi al carrer un altre cop siguin elevades.
Un dels reptes per a acabar i prevenir el sensellarisme a Catalunya és comptar amb una llei pròpia i comuna per a tot el territori, que marqui les polítiques i recursos que cal desplegar. En l’actualitat, algunes entitats socials com Arrels treballen des del 2012 a partir de la mirada del model Housing First, i en l’actualitat ja gestionen 152 habitatges –majoritàriament procedents del mercat privat, però també públiques i pròpies– a través de les quals ofereixen una llar estable i acompanyament a moltes persones sense llar.
En l’àmbit català, el 2018 es va aprovar un acord de Govern que apostava per crear un Marc d’Acció per a l’Abordatge del Sensellarisme i que finalment s’ha posat en marxa per al període 2022-2025. Aquest Marc d’Acció considera l’habitatge “imprescindible per a construir un projecte de vida digna” i està treballant en la creació d’un protocol d’acompanyament a les persones, explica la directora general de serveis socials del Departament de Drets Socials de la Generalitat, Mireia Vall. A la ciutat de Barcelona, l’Ajuntament també es va sumar el model Housing First, el 2015. Es va començar amb 50 habitatges per a persones soles i amb llargues trajectòries de sensellarisme i en l’actualitat s’ha passat a 86 habitatges.
Tot i aquests avenços en positiu, el camí per a desplegar el model Housing First a Catalunya es presenta llarg i planteja reptes que administracions i entitats socials han de compartir. Segons la mateixa fundació Arrels, cal trencar prejudicis al mercat privat per afavorir el lloguer a preu accessible per persones vulnerables, alhora que polítiques que promoguin l’habitatge social. Des de Arrels també proposen crear un model propi per a desplegar el Housing First amb una mateixa mirada i crear la figura d’una oficina que reguli i ordeni aquest desplegament a Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
